Afirmar en determinats cercles de falcons a Espanya (n’hi ha molts) que sí, que modificar l’enunciació penal del delicte de sedició és aconsellable tècnicament, és gairebé esmentar el dimoni. Perquè avui el tema de la sedició s’ha convertit en un més d’aquests ítems que marquen la constant batalla d’un país a qui encanta esllomar-se en els duels a garrotades: si vostè, encara que ho faci des de fa uns quants anys, defensa ara la modificació dels articles 544 i 545 del Codi Penal, que és on es regula el tractament d’aquest delicte, serà considerat, segons i on ho proclami, un aliat de l’independentisme, algú partidari, per dir alguna cosa, del retorn de Puigdemont sense cost punitiu per a l”exiliat de Waterloo’. Enfrontar-se a la simplificació caïnita és una cosa a què s’ha d’acostumar qui cada dia exerceix en aquestes tasques de disseccionar l’actualitat.
La sedició, ho diuen els juristes i penalistes des de fa molt de temps, necessita una millor definició i una rebaixa en els tipus punitius. És una figura desfasada, que òbviament no s’ha de suprimir –com inicialment volien els negociadors d’Esquerra–, però que sí que cal delimitar i adequar a uns temps en què el colpisme militar del segle XIX ha deixat d’existir des de fa molt de temps. Cal separar aquesta figura de la de la rebel·lió, continguda a l’article 472 del CP –avui tots dos delictes es confonen fàcilment segons el text del Codi, com es va poder veure en els debats del judici contra el ‘procés’—, i ajustar-la a la llum del que diuen, o no, la majoria dels textos penals europeus. Que aquest, per cert, és un altre aspecte controvertit de l’assumpte: si llegiu determinats diaris capitalins, resulta que a Europa és delicte menor. Si en llegiu uns altres, hi ha nacions de la UE on es tracta més severament. En tots dos casos, és clar, el tema està recargolat portant cadascú l’aigua cap al seu molí.
Penso que si la reforma coincideix amb una part de les peticions d’un sector de l’independentisme català, si aquesta reforma ‘a la baixa’ facilita a més a més les negociacions entre el govern central i la Generalitat, doncs millor que millor, al meu entendre. Oposar-se a una millora dels textos legals perquè això convé a, posem com a exemple, Esquerra Republicana de Catalunya, aprofundeix aquest to vindicatiu i rupturista tan propi d’aquells falcons que habiten en algunes teulades madrilenyes i dificulten qualsevol acord, sigui en el tema que fos; consideri, si no, les resistències d’un sector de la dreta que es tanqui el pacte sobre la renovació del govern dels jutges.
Ja en alguna crònica anterior gosava suggerir que aquest, el de la reforma d’un Codi Penal que en alguns aspectes es queda obsolet, seria un pas endavant positiu a fer per l’executiu de Pedro Sánchez. Algú que va llegir aquella publicació a El Mon i coneix bé els cenacles i mentiders de la villa y corte em va dir: “La teva posició, que busca una solució moderada entre els extrems i ara coincideix amb la del govern (central), et pot costar més de una bronca amb els teus companys”. Cert: me n’ha costat. Però crec que, al final, aquest serà el camí que recorrin a la Mesa de negociació. No trigarem gaires mesos a assistir a la votació parlamentària sobre aquesta reforma, l’abast de la qual encara no s’ha precisat.
Crec que tant Pere Aragonés, amb tota la seva debilitat a sobre, com Pedro Sánchez, amb totes les seves vacil·lacions, però ara tan fort en suports al Congrés dels Diputats que li sobren vots per tirar endavant ‘els seus’ pressupostos, estan donant un exemple d’una cosa que a Espanya és ‘rara avis’: un tarannà negociador malgrat tot. I ja dic: si aquesta negociació es basa en punts que a més crec que convenen a l’equitat legal –aviat els tribunals europeus es pronunciaran en aquest sentit–, doncs millor. A menys, és clar, que qui ho valori estigui situat, i n’hi ha molts d’ancorats allà, en el com més malament, pitjor. I això sí que no.
8
1
