Són moltes les veus que es pregunten com arribar a la independència, i altres que responen que el primer que cal fer és implementar la majoria teòricament independentista que hi ha al Parlament tot proclamant l’estat català. A primer cop d’ull, pot semblar una lectura molt simple sobre com fundar una nova entitat política al bell mig d’Europa que trencaria l’actual statu quo continental. Massa senzill, poden pensar alguns. Però encara que no ho sembli, la política més simple i directa és aquella que el poble entén millor i, per tant, la que té més possibilitats d’èxit. Ho faran aquells que podrien?
Encara que va trigar temps a descobrir-ho, el president Quim Torra, va manifestar el passat mes de setembre que un dels principals obstacles per arribar a la independència era l’autonomia. És clar, ara que li han vist el cul saben si és mascle o és femella. Amb tot, va ser moderat en la seva afirmació perquè, quan has format part del decorat institucional de la colònia, no pots dir que no sabies on et posaves. Seria reconèixer les teves pròpies limitacions i que molts pensessin a qui diantre van posar al capdavant del govern. Però no cal ser cap agut observador per constatar que el règim autonòmic actual és l’”obstacle” amb majúscules per assolir un estat independent. De fet, ara per ara, no n’hi ha cap altre de més important.
L’autonomia de Catalunya garanteix sous i poltrones. Les maquinàries professionalitzades de la partitocràcia viuen gràcies a les subvencions electorals. L’administració pública ha esdevingut el destí de tots els còmplices que mantenen la farsa institucional. Cobren i callen. No fa gaire aquest mateix digital publicava que una trentena d’excàrrecs públics reben sous de la Diputació de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), molts d’ells d’Esquerra i de Junts. És només una gota dins l’oceà.
El magistrat valencià Joaquim Bosch acaba de publicar un llibre on analitza les causes i l’origen de la corrupció actual a l’estat espanyol i afirma que existeixen 100.000 persones que són càrrecs de designació, càrrecs de confiança en els partits o càrrecs anomenats a dit. Una situació sense equivalència a Europa. Llàstima que en Bosch no en faci una distribució territorial, perquè seria bo saber quants d’aquests sicaris del règim són a Catalunya i quants d’ells li deuen la menjadora als dos partits que conformen el govern de la Generalitat actual. Segurament en serien milers i milers.
Aquest conglomerat que conformen càrrecs electes o institucionals, alts càrrecs, càrrecs de confiança, assessors, familiars d’uns i altres que endollats a l’administració, empresaris amics del “partit” que obtenen contractes públics sense despentinar-se i d’altres espècies de la nostrada fauna autonòmica, no arriscaran absolutament res. Si no estan disposats a perdre un càrrec, com han d’estar disposats a perdre la vida per la causa de Catalunya? L’autonomia és la seva vida i cap d’ells no vol suïcidar-se. Naturalment, Espanya coneix i fomenta aquestes misèries perquè sap que la millor recepta per guanyar qualsevol batalla és tenir comprat a l’enemic. Sobretot quan és barat i no discuteix mai el preu.
