Certament, si donem un tomb per les xarxes socials, sovint llegim comentaris que diferencien entre antisionisme i antisemitisme com si mantenir una posició contrària a l’Estat d’Israel no tingués res a veure amb el tradicional odi als jueus. Però si analitzem a fons els dos conceptes és fàcil arribar a una conclusió contrària: que l’antisionisme és només la versió actual de l’antisemitisme. O potser no tan actual, ja que l’antisionisme vesteix l’antisemitisme des del mateix moment de la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948.
Quan parlem d’antisionisme ens referim a la crítica contra l’Estat d’Israel pel fet de ser l’estat dels jueus o la llar nacional del poble jueu. No consisteix a criticar el govern d’Israel ni en criticar Israel en tant que Estat. Es poden fer crítiques a l’Estat d’Israel de la mateixa manera que es fan crítiques a l’Estat espanyol, el francès o el nord-americà, sense que això comporti ser antiespanyol, antifrancès o anti-nord-americà. És legítim criticar un estat per la manera d’actuar davant un fet concret, per la forma en què respon als atacs que pateix o per l’ús que fa del seu poder coercitiu. En canvi, criticar un Estat negant la seva existència, atacant els seus trets fundacionals o qualificant aquest Estat com a delictiu, són expressions d’odi contra l’Estat i contra la població que habita el territori. I això és el que succeeix quan es qualifica Israel d’Estat genocida, quan es crida “Palestina lliure, del riu al mar” o quan es critica la resposta d’Israel al 7-O obviant qui va començar l’atac, de quina manera es va fer, quants morts va provocar o quantes persones són encara ostatges d’un grup terrorista. Però també quan es reconeix unilateralment l’Estat de Palestina sense garantir el dret d’Israel a unes fronteres segures i al fet que els seus ciutadans puguin viure en pau i en un territori segur. De fet, el dret a gaudir d’unes fronteres segures i al fet que els habitants d’un estat puguin viure sense ser atacats per altres Estats s’accepta sense problemes per a qualsevol Estat de món, excepte per a Israel. Per això, el reconeixement unilateral que ha fet el govern espanyol de Palestina ha estat utilitzat per amplificar el discurs antisemita de naturalesa antisionista.
Sincerament, no sé si Palestina té dret a un Estat propi en termes de legitimitat històrica o si seria més adequat parlar de confederació jordano-palestina. Ni si la solució al conflicte és el reconeixement unilateral per part d’altres Estats. No soc israelià. Però en el cas de Palestina, amb un conflicte generat per conviccions antisemites, el que no es pot discutir és que aquest reconeixement unilateral per part del govern espanyol ha provocat un augment i una consolidació de l’odi contra els jueus a l’Estat espanyol perquè ha legitimat l’antisemitisme focalitzant el discurs contra l’Estat d’Israel. En tot cas, té unes conseqüències molt greus i imprevisibles, ja que trasllada la idea que, com que Israel és el culpable del problema, per solucionar el conflicte no cal comptar ni amb la seva opinió ni amb la seva intervenció. El vell argument antisemita que els jueus són l’origen de tots els problemes de la societat i que tota actuació contra ells és positiva, passa a tenir una cobertura institucional des del moment en què es pren una decisió unilateral que compromet un aspecte tan delicat de qualsevol Estat com és la seguretat fronterera i la dels seus habitants.
Per això, reconèixer Palestina com Estat sense assegurar el dret d’Israel a gaudir d’unes fronteres segures impulsa la percepció que l’existència d’Israel és la causant dels problemes político-territorials a l’Orient Mitjà i que la seva desaparició contribuirà a resoldre el conflicte. I aquest és un dels arguments més utilitzats per l’antisemitisme de naturalesa antisionista. Quan es diu “Palestina lliure, del riu al mar”, no s’està demanant l’existència de dos Estats. S’està dient que es vol un territori lliure de jueus, que han de ser llançats al mar i expulsats de la seva terra. I seguint l’argument, només podran ser llançats al mar si Israel no gaudeix d’unes fronteres segures.
El govern espanyol ha errat amb aquest reconeixement unilateral. No contribueix a donar estabilitat a la regió i ha donat impuls a l’antisemitisme a casa nostra fins a arribar a uns nivells que no es van produir ni durant les diferents Intifades palestines de finals del s. XX i principis del s. XXI. L’antisemitisme no es combat amb aquestes polítiques unilaterals que promouen la idea que Israel és la peça sobrant del trencaclosques que comporta la resolució del conflicte entre el món àrab i Israel. Aquestes polítiques el promouen, el fomenten i l’amplifiquen.
_____________________
Carles Grima i Camps és advocat i professor de dret constitucional a la UAB, la UB i la UOC i membre de l’Associació Catalana contra l’Antisemitisme
