Lleó XIV farà una breu estada a Catalunya, i ens deixarà un record inesborrable; el d’unir tot el catalanisme contra el disseny de la seva visita. Feia temps que no es veia una coincidència tan gran, una actitud tan sentida i solidària de la gent que estima la llengua i el país. Pel que he entès, no s’ha tractat d’una mobilització contra el pontífex ni contra la visita en si; la part més visible de les protestes s’han centrat en l’ús que faria el cap dels catòlics de la llengua catalana. Sobretot a l’hora de beneir la coronació del temple de la Sagrada Família, quan aquest edifici ha arribat a la seva màxima altura i ha rebut un barret en forma de creu que culmina el perfil del monument. La reivindicació activa del català no comporta que puguem cantar victòria, i encara podem tenir sorpreses de darrera hora. Però sí que en l’actitud, les formes i el fons, el clam ha tingut molt de model a seguir.
Feia temps que no vèiem les entitats en defensa de la llengua i la cultura tan actives, tan convençudes del que feien i tan decidides. Segurament és perquè la posició dels organitzadors de la visita, i de l’arquebisbe de Barcelona en concret, ha fet que molts ens sentíssim ofesos. Quan es diu que la nostra llengua no és important, o que és per a quatre gats, o que n’haurem de fer un ús simbòlic, és quan més ens rebotem. Té lògica; qualsevol poble o comunitat lingüística digna d’aquest nom faria el mateix, i per tant la indignació per aquest cas ha tingut molt de normal i previsible dins de l’anormalitat lingüística que vivim. També és cert que resulta molt més senzill i entenedor reclamar un objectiu fàcil, concret i factible que no pas muntar una enorme mobilització global al voltant de l’ús social decreixent de la llengua —no sabríem ni per on començar. Però, vaja, això no li lleva mèrit a aquesta protesta que ens ocupa. S’ha aprofitat prou bé l’ocasió i s’ha connectat amb la majoria dels catalanoparlants.
Gairebé tothom ha entès, per fortuna nostra, que les paraules del Papa no seran un pur missatge d’una confessió religiosa. És a dir; ho seran, però seran molt més que això. Es tractarà de mots que es retransmetran arreu del món, i que podran fer copsar a tothom el calibre, el calat i la potència del català. Encara hi ha molta gent, massa, que passa per Barcelona i ni s’adonen de la situació ni s’interessen per la llengua pròpia de l’indret. Un gest rotund de Lleó XIV pot contribuir, poc o molt, a revertir tanta ignorància i menyspreu. A més, es tracta de la visita oficial d’un cap d’estat, convidat per un país que està posant la cirereta a la seva icona més universal, feta pel geni arquitectònic més aclamat arreu del planeta. Sumem-hi que Gaudí, com és sabut, va tenir sempre una posició ferma i valenta respecte a la llengua i el país. Comptat i debatut, fa que l’ocasió tingui un caràcter verament únic per tal de fer saber qui som amb tota naturalitat, sense amagar ni censurar res.
Crec que tot plegat explica la reacció unànime i concertada que s’ha produït arran de la polèmica. Una reacció que, en contra del que alguns han expressat, no ha estat ni exagerada ni sobreactuada ni contraproduent. Un poble i els seus representants defensant la llengua no és cap despropòsit, ans al contrari; és una acció coherent, lògica i plena de sensibilitat. La carta signada per presidents de Catalunya, del Parlament i altres figures polítiques i culturals és una bona mostra de diplomàcia reivindicativa. S’ha publicat als principals diaris italians que són referents al Vaticà, i si alguna cosa es pot criticar és que ha caigut en fórmules excessivament protocol·làries. A banda d’això, el text és exquisidament educat i respectuós, i situa la petició en el marc de la naturalitat; es prega que el Papa parli en l’idioma del país que l’està acollint, com sol fer en la majoria dels llocs que visita. Sobretot quan se l’ha invitat a presidir un acte de rellevància historicocultural al país en qüestió.
Mai no agrairem prou al Papa que ens hagi regalat l’oportunitat de viure aquesta revifalla del patriotisme de llengua. Feia massa temps que no vèiem una acció tan compartida i decidida com aquesta. Mai no agrairem prou als seus representants, i als seus enllaços locals, que hagin menystingut tant el paper social i nacional de l’idioma i dels seus defensors. Mai no reconeixerem prou l’oportunitat que ens ha brindat aquesta visita, per demostrar al món, però sobretot a nosaltres mateixos, que encara ara esgrimim propòsits nobles i assolibles. Malgrat els aires de frustració i desànim que es poden respirar arreu, des de les escoles als hospitals i des dels partits polítics a les institucions, Lleó XIV i els seus ens han obsequiat amb una pastanaga que ha funcionat. Potser a remolc, és cert; potser som un poble més reactiu que amb capacitat d’antelació i d’iniciativa. I és clar que l’endemà de la visita del Papa, passi el que passi, haurem de llevar-nos de nou per mantenir el país. Però haurem comprovat per uns moments que aquí, avui i ara, hi ha vida.
