Escric el darrer article d’abans de vacances mitja hora abans que comenci el partit entre les seleccions espanyola i argentina de futbol. Les cartes damunt la taula: no he vist ni un sol partit d’aquest Mundial de futbol i em perdré sense recança el matx que dintre d’una estona seguirà una gran part de la humanitat, feliç de distreure’s durant una hora i mitja del fet que a Gaza la gent continua morint de fam i de malaltia per les condicions a què l’ha reduïda l’exèrcit israelià d’ocupació. El món seguirà l’evolució d’una pilota damunt la gespa mentre a Kíev i altres ciutats d’Ucraïna els drons i míssils russos, llençats sobre edificis residencials, causen víctimes cada nit. Mentre a l’est del Congo la guerra entre els rebels de la M23 i l’exèrcit del govern s’acarnissa en la població civil. Mentre els Estats Units i l’Iran reprenen les hostilitats en una guerra que amenaça d’estendre’s per tot l’Orient Mitjà i trasbalsar l’economia global amb conseqüències imprevisibles. Mentre aquests i més incendis cremen, el món concentra tota l’atenció de què és capaç en l’espectacle únic, universal i totpoderós del campionat Mundial de futbol.
La meva intenció no és moralitzar sobre l’esport. La competició lúdica forma part de la cultura i comprenc que la gent necessita evadir-se de la tensió de la vida real i que l’estadi (o les pantalles gegants subministrades pels organismes polítics) és l’espai carnavalesc en què és permès d’alliberar les energies reprimides. Que en l’excepcionalitat de l’espectacle el fetitxisme és de rigor i l’apassionament legítim, fins al punt de normalitzar la violència verbal i sovint també la física. Expulsats de les comunitats tradicionals, l’home i la dona moderns viuen en emulsió permanent, privats d’ancoratge i sense cap possibilitat de transcendència que no sigui doctrinal o dogmàtica. D’aquí ve que la màxima admiració i l’èxtasi (és a dir, la possibilitat d’estar temporalment fora de si) prengui ocasió de l’habilitat que tenen alguns éssers per a dirigir la pilota amb els peus. Els miracles de Messi, de Haaland, de Yamal no són il·lusoris ni pressuposen cap fe. És veritat que són fugaços, però tenen la virtut de ser percebuts per tothom. Amb les seves evolucions i driblatges, aquests hierofantes acompleixen el misteri de la transsubstanciació del vianant, convertint el moviment bípede ordinari en acrobàcies amb les extremitats del cos humà. Avui no hi ha cap títol de glòria més gran. A les divinitats de l’esport rei es rendeixen els caps d’estat i fins i tot el cap de l’Església catòlica, com confessava Lleó XIV a un periodista no fa gaire.
La tensió entre passió i intel·ligència té en el futbol l’expressió més colpidora. Sam Anderson, un contribuïdor a The New York Times Magazine, opina que el futbol és “una pèrdua completa de temps, un frau a la humanitat, el pitjor esport que mai s’hagi inventat—i també l’única cosa que importa en la vida”. Sí, ho heu llegit bé. L’única cosa que importa. Anderson no és l’únic que invoca el llenguatge bíblic en relació amb aquest espectacle. El ‘directe’ de El Nacional tancava l’article preambular del partit amb aquesta frase: “Ja no hi ha marge d’error: només un equip tocarà la glòria eterna.”
No hi ha cap dubte, el futbol fa embogir. Per a alguns l’atractiu consisteix en els instants de proesa eminent que el meu amic Hans Ulrich Gumbrecht caracteritzava d’epifanies al llibre Lob des Sports (que seria Elogi dels esports, si es traduís al català). I certament hi ha bellesa a l’esport, com a tota manifestació d’excel·lència, però també hi ha nacionalisme intemperant: les samarretes amb els colors i les insígnies nacionals, les galtes pintades amb la bandera, els crits i gesticulacions tribals, la despesa immoderada—s’ha arribat a pagar seixanta mil dòlars per una entrada i molta gent ha llançat la casa per la finestra per viatjar als Estats Units durant el Mundial. N’hi ha que hi han restat del cap a la fi del torneig, tot un mes arrancat a la vida ordinària per dedicar-lo exclusivament al futbol. Cap més espectacle, fora de la guerra, té un caràcter de potlatch tan flagrant.
Potser serà la paradoxa del maridatge entre la passió i el discerniment allò que millor explica l’addicció de molts intel·lectuals a aquest espectacle. Com si la immediatesa sensual del joc els redimís de la sospita d’elitisme o els compensés per l’abstracció de les seves professions. Al llarg de la vida he pogut comprovar que persones intel·lectualment complexes acostumen a exhibir com a senyal de conformitat (o de legitimació) una afició desmesurada pel futbol. En un segle l’esport rei ha passat de ser un esbargiment local a ser un esdeveniment global que mobilitza sumes astronòmiques de diner i passions desmesurades, genera corrupció i esborra la divisòria entre esport i política, converteix la rivalitat esportiva en exhibició de poder i hipnotitza les multituds a fi que alliberin els impulsos reprimits amb expansions controlades d’acord amb la recepta aristotèlica de la catarsi. Però el màxim poder de convocatòria no el té la pilota, que sols és l’instrument del ritual, sinó la necessitat de fusió i de comunió que tenen els individus que la modernitat ha escindit en sectes polítiques, professionals, de classe, raça i gènere. No hi ha res com posar tot el sentit de la vida en l’evolució incerta d’una jugada per satisfer, fugaçment, sí, però amb exaltació incomparable, la necessitat de submergir-se en l’emoció col·lectiva i fondre’s pentecostalment amb tots els seguidors de l’esperit que emana del color de la samarreta i de l’aurèola que envolta els herois del propi equip.
