Els que menys se n’alegren que ja faci 10 anys que ETA ha deixat les armes són els que defensen la unitat d’Espanya a qualsevol preu. I aquest hauria de ser el discurs que adoptessin els partits independentistes catalans aquests dies, en comptes de comprar l’agenda socialista de la rendició i aplaudir que Otegi s’hagi convertit en mossèn Junqueras, com es pot comprovar a l’entrevista que li va fer Laura Rosel ahir a Catalunya Ràdio, parlant de retratar l’Estat davant de qui sap qui, com si ens hagués de venir a salvar en Superman.
El que ens recorden els 10 anys que fa que ETA no mata és que allò de en ausencia de violencia se puede hablar de todo era una mentida com una casa de pagès, i pitjor encara, que era al contrari. Perquè quan hi havia violència al País Basc, tots els governs van seure a negociar amb els terroristes. Tots. I com que la qüestió territorial és l’única a Espanya que sempre s’ha rebutjat sotmetre al veredicte de les urnes, i això és molt difícil de sostenir per un Estat democràtic, aquests mateixos governs que han pactat amb els terroristes també han utilitzat la por i el dolor que generaven per recentralitzar competències sense haver de justificar-ho, siguin reals o ficticis, com estan fent acusant els CDR de terrorisme i els líders independentistes de sedició.
Ho va fer el govern de la Transició, que cal recordar que lluny de ser admirable va causar gairebé 600 morts (coneguts). Ho va fer el govern de Felipe González amb els GAL (i encara fa només uns dies –uns dies- Rafael Vera, secretari d’Estat de Seguretat aleshores, ha reconegut -i justificat- el terrorisme d’Estat i pràcticament cap mitjà espanyol se n’ha fet ressò). Ho va fer posteriorment José María Aznar, utilitzant aquesta crisi de l’executiu de González per legitimarse en bastió antiterrorista per la via del reforç de la persecució policial i un discurs que vinculava la lluita contra ETA amb la unitat d’Espanya gràcies, entre d’altres al pacte amb els Estats Units a canvi del suport a la guerra d’Iraq i al Pacte Antiterrorista amb el PSOE.
Ho va fer després José Luis Rodríguez Zapatero arribant al poder gràcies a una nova crisi de l’executiu anterior, com va passar amb Aznar, per un atemptat que havia vinculat a ETA, i després aprofitant-se de la llei de partits que va pactar amb el PP. Ho va fer novament Mariano Rajoy donant una volta més de cargol a les intervencions policials i a la legislació, amb l’aprovació de la presó permanent revisable pactada amb Pedro Sánchez. I ara mateix ho està fent l’executiu socialista no reconeixent els GAL i mirant cap a una altra banda quan la policia, la judicatura i els partits que li fan la feina bruta volen ressuscitar la idea de violència amb la persecució dels CDR, quelcom que no se’ls hauria passat pel cap fer enmig d’un procés de negociació amb ETA (com pretenen que ho és la taula de diàleg) que sí que era una banda terrorista real.
Espanya ha fet gasolina dels morts d’ETA, i quan aquesta se’ls ha acabat, han buscat un combustible equivalent. Primer deien que estaria molt bé que Batasuna concorrés a eleccions complint la llei de partits, i quan l’1 d’octubre de 2017 va posar l’Estat contra les cordes, retratant qui era el violent i qui era el pacífic, aquesta tesi va saltar pels aires. Ja no només calia no ser violent, calia demanar perdó. Quan es demanava perdó, calia dir que el que s’havia fet no hauria d’haver passat mai. Quan es perseguia judicialment la dissidència calia mostrar-s’hi d’acord. Quan es concorria a eleccions europees calia tornar a Espanya a jurar la Constitució.
Però els líders independentistes, en comptes de plantar cara al discurs d’un Estat que se sosté per la via de la por i de la violència, s’alinien amb Otegi i el PSOE, que ara són dos dels grans bastions de la unitat d’Espanya, en la utilització d’aquesta por i d’aquesta violència. Només cal escoltar Jordi Cuixart parlant d’enviar els nostres fills al front, entregant la nostra única arma que és no cedir a l’amenaça de la violència. I uns líders que desarmen el seu poble davant de qui no abandona mai les armes són antilíders que no es mereixen qui porta anys manifestant-se, pagant fiances, i en definitiva donant la cara per ells.
