La reforma del Codi Penal que han acordat el PSOE i Esquerra Republicana ha dilatat encara més la distància que separa Esquerra Republicana de Junts per Catalunya. Les lectures polítiques que se’n desprenen, d’aquesta reforma, són del tot oposades. D’una banda, Esquerra es felicita per haver suprimit el delicte de sedició i haver modificat el de malversació. Al seu entendre, aquests canvis no són la panacea, però redueixen fortament la pena dels encausats pel procés sobiranista i rebaixen en el futur les acusacions que es facin contra un embat semblant. De l’altra, Junts retruca que aquesta reforma encara empitjora més la situació, perquè deixa pràcticament igual el delicte de malversació i perquè la supressió del de sedició obre la porta al de desordres amb agreujants, que pot tenir unes conseqüències més greus que l’anterior.
Els tercers en discòrdia, el PSOE i el govern de Pedro Sánchez, donen credibilitat a la versió de Junts, perquè sempre que baden boca és per proclamar que aquestes reformes no deixaran impune el crim de lesa pàtria que va perpetrar l’independentisme català i per reiterar que Carles Puigdemont ja es pot anar calçant perquè els seus pecats tindran el just càstig que es mereixen.
Més enllà de la venda del peix polític -és lícit que cada partit l’etiquete i el venga com li plaga-, els fets haurien de tenir una altra lectura més equilibrada: la penal. És a dir, realment la reforma que han pactat republicans i socialistes afavoreix els condemnats i els exiliats independentistes? Els fets apunten clarament que sí, que hi ha un abans i un després, tan matisat com es vulga i com interpreten els jutges, i que el nou marc legal afavoreix els interessos dels insurgents.
Qui més ho ha vist ha estat el jutge Pablo Llarena, instructor de la causa del procés al Suprem i martell de discrepants nacionals. Llarena no ha trigat gaire a redactar una nova interlocutòria en què rebaixa els delictes que imputa a tots els exiliats. D’un costat, Clara Ponsatí i Marta Rovira ara només hauran de respondre al de desobediència davant els tribunals espanyols. Això vol dir que les dues investigades podrien tornar a territori espanyol sense caure en el risc d’anar a presó. La desobediència no està penada amb privació de la llibertat. A la mateixa interlocutòria el jutge mall anuncia una nova euroordre contra Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín. Aquesta petició ara només inclourà els delictes de malversació per a Puigdemont i Comín. Puig suportarà l’acusació que ara pesa sobre ell -malversació-, però igualment situada en el nou marc normatiu.
Aquestes modificacions han portat Llarena a reconèixer en la mateixa interlocutòria que el context legal actual és “proper a la despenalització”, circumstància que el deu penar enormement. El jutge, a més, carrega, amb una barreja de ràbia desbocada i ironia arrogant, contra la reforma del Codi Penal i la política del govern de Pedro Sánchez.
Quan es parla de justícia espanyola qualsevol reserva o desconfiança és justa i necessària. El judici als dirigents independentistes catalans va demostrar de sobra com es pot manipular la interpretació de la llei per encaixar-la exactament en el punt que aquesta presumpta justícia considera necessari per escarnir i castigar. Per escarmentar. Escarment de patriotes, en diu la cançó. Per tant, és del tot prudent esperar algunes setmanes o fins i tot alguns mesos abans d’arribar a conclusions definitives sobre la tan rebregada reforma del Codi Penal. Dit això, també és cert que per ara les conseqüències que se’n deriven semblen afavorir les situacions dels independentistes catalans. La ira de Pablo Llarena n’és una prova. I que, si això es confirma, un hipotètic futur un embat com el que va mantenir el govern de la Generalitat contra l’Estat no se saldaria ni amb les mateixes peticions de delictes ni amb les mateixes condemnes.
Carles Puigdemont considera que aquestes maniobres d’Esquerra i el PSOE són contraproduents per a l’independentisme. Hi coincideixen els dirigents de Junts, que acusen els republicans de defugir la gran responsabilitat que té l’independentisme: denunciar la repressió de l’Estat espanyol i aconseguir l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. Cap mesa de negociació no portarà ni el PSOE ni cap altre partit amb E d’espanyol a assumir aquestes premisses. Asseure-s’hi vol dir acceptar d’entrada aquesta limitació, resignar-s’hi poc o molt
Els dirigents de Junts afirmen, a més, que impulsar i pactar aquestes reformes equival a “rentar la cara a l’Estat”, perquè ara Espanya ho tindrà molt més fàcil davant els tribunals europeus o internacionals per justificar allò que aquestes instàncies homologades consideren injustificable: una situació de repressió que equipara el sistema espanyol al de règims indecents.
No cal insistir-hi gaire. Junts i Esquerra proposen i practiquen dues estratègies del tot oposades en nom de l’independentisme. El peix al cove i trencar la canya i la cistella. Hi tenen tot el dret. En les pròximes onades electorals es podrà constatar qui afavoreix i qui castiga l’electoral potencial que tots dos pretenen convèncer. Però una cosa és l’estratègia política, la constatació que una negociació siga més convenient o més inconvenient, i una altra de ben diferent distorsionar els fets. Encara que el resultat de l’acord d’Esquerra desagrade a l’altra part de l’independentisme o l’amargue, això no exclou que la reforma que se n’ha derivat acabe afavorint la situació dels condemnats i dels exiliats. Negar-ho és perdre el món -penal- de vista.
4
34
