Dilluns passat va mirar de fer-se lloc als quioscs -als pocs quioscs que encara aguanten metxa- el número 2.000 d’El Temps. Poca broma. Cap setmanari d’informació general en català ha fet tants anys ni ací, ni aquí, ni allà. Al País Valencià -lloc d’origen de l’artefacte-, a més, les hostilitats de les situacions, els règims i els mercats els havien escurçat la vida de sempre. Abans de la guerra del 36 les poques capçaleres que van intentar despertar de la somnolència els escassos lectors capaços d’acarar-se amb la seua llengua escrita segons les pautes fabrianes no van arribar mai al centenar de setmanes de vida. Una altra cosa van ser els setmanaris satírics populars. L’èxit de La Traca, per exemple, ha merescut estudis solvents que miren d’esbrinar un fenomen que es va allargar durant dècades i que només va sucumbir sota les dictadures i, finalment, sota l’hegemonia del castellà, coincidint, paradoxalment, amb la proclamació de la república espanyola.
El franquisme va tallar de soca-rel totes les pretensions de normalitat. I això incloïa, encara més, la premsa. Dins les pautes que marcava el règim, algun editor, més o menys tolerat, va intentar incloure percentatges de català en unes publicacions inofensives, locals i de tirada folklòrica, però molt meritòries. Nicolau Primitiu va remoure tels i plecs per publicar Sicània (1954) i Vicent Badia Marín va impulsar Valencia Cultural (1960). Joan Senent va ser més atrevit amb Gorg (1972), una excepció nacional i lingüística, excessivament descarada i atrevida, tallada en sec pel governador incivil i el ministeri d’Informació i Turisme, més turisme que informació.
Durant la Transició Dos y Dos (1976) i Valencia Semanal (1977) van incloure, de manera limitada, tant en el percentatge com en la temàtica, articles en català, però no va ser fins al 1984 que va aparèixer a València un setmanari ambiciós en tot: en llengua, en territori i en normalitat periodística. Al darrere de l’intent hi havia l’indescriptible Eliseu Climent. Els cronistes d’intramurs i extramurs saben que Climent ha participat en quasi totes les iniciatives culturals catalanes que han mirat de llevar les lleganyes als valencians des dels anys seixanta. El Temps va ser-ne una més, però, a més, va trencar motles en ambicions i en durada. Eliseu Climent té un verger on fa brotar de tot, però, una vegada els plançons s’han fet grans, sol cansar-se’n i en planta de nous. Amb una excepció, que és El Temps. La llibreria Tres i Quatre, el Secretariat de l’Idioma, l’editorial Tres i Quatre, el Centre Carles Salvador, els Premis Octubre, Acció Cultural del País Valencià, l’edifici Octubre, l’Institut Ignasi Villalonga… Eliseu ha fet i ha desfet de tot, però el setmanari que va nàixer el 1984 ha estat i és la seua obsessió referencial i reverencial.
Potser perquè, uns mesos abans d’aparèixer al mercat la revista, quan l’editor va anar amb Joan Fuster a cal notari a registrar-ne la propietat es va trobar que l’escèptic sentimental de Sueca no es va creure la nova aventura. N’havia aguantat i paït massa, moltes a instàncies pròpies i d’altres del mateix Eliseu. A requeriment del notari, que li va demanar quina quantitat aportava a la nova empresa, Fuster li va amollar que només una pesseta rubia -de llautó-, perquè allò no podia durar gaire. Eliseu Climent ha contat aquesta anècdota mil vegades, rient-se d’ell i de la seua ombra, però allò el va marcar. Allà va pensar que El Temps no podia imitar la dissort de tantes i tantes publicacions valencianes i va subscriure un pacte amb el notari al despatx i, al lavabo, amb el dimoni protector dels audaços. El Temps seria etern. Per aconseguir-ho les cròniques més negres encara no han desvelat quantes vegades s’ha venut l’ànima, però la publicació ha resistit presidents i règims, valencians i catalans, sense defallir cap setmana.
L’any 1984 envestia El Temps. En aquella redacció primigènia, mesos abans, hi havia dos redactors, Nadal Escrig i Adolf Beltran, i un maquetista -com en deien llavors-, Josep Ramon Lluch. Mentrestant, el que seria el seu director, Francesc Pérez Moragon, Eliseu Climent, Vicent Ventura i els entusiastes habituals pentinaven el territori anunciant la bona nova i demanant als soferts assistents que compraren algun compte de participació que permetera assentar financerament l’atreviment. Com totes les grans bestieses d’Eliseu, allò es va allargar un temps, fins que l’editor va entendre que s’havia acabat el forment. Eliseu Climent sempre fa córrer tot el sedal abans d’estirar el fil. I així, amb una calculadíssima operació de consolidació i creixement, va aparèixer El Temps dirigit per Pérez Moragon i amb una redacció que integraven Adolf Beltran, Ferran Torrent, Vicent Partal i Vicent Martí. Quatre redactors, un corrector lingüístic -qui subscriu aquest article- i una nova maquetista: Rosa Albero. Al darrere es movia entre bambolines Joan Francesc Mira, que es repassava cada setmana tota la premsa internacional digna d’atenció i crèdit.
Francesc Pérez Moragon -Paco Pérez-, llavors un dels hòmens forts d’Eliseu en tots els seus tinglados, amb somriure curt, a mig camí entre la sornegueria i l’estupefacció, trencat per una pipa de llargues combustions, hi aportava una serietat erudita que lligava la publicació amb tots els seus antecedents històrics. Ferran Torrent despuntava com a novel·lista ja en aquells moments i va haver d’escoltar-se tot de consells per heretar la màgia de Truman Capote. Adolf Beltran era un dels pocs periodistes amb un cert recorregut professional capaç d’escriure un text sense que el corrector perdera la paciència: pura solvència gremial. Vicent Partal venia de mestre, s’omplia la taula d’informació internacional contestatària i va rebre l’encàrrec de picar cròniques i opinions dels primers col·laboradors. Vicent Martí, un fenomen d’Altea, s’ho havia llegit tot; sobretot, Fuster, Pla, Foix i Segarra, que citava de memòria com els psalms bíblics. Martí n’havia après i escrivia com ells. Es va fer el miracle i tot aquell material aïllat va desembocar en una redacció. Jordi Enguix, un altre pilar multiocupat de la factoria Climent, enredava importadors de formatges suïssos i noliejadors de ferris per omplir les contraportades d’aparença publicitària.
Hi va anar arribant més gent: Ismael López Belda, escorcollador de sectes i bandes, miraculosament procedent de la ciutat d’Alacant; Fúlvia Nicolàs, la periodista que millor ensumava i que més bé escrivia, un torrent d’atreviment; Lina Casanova, maquetista definitiva, que hi va aportar, a més, la disciplina del tancament en una redacció carregada de desordre indisciplinat; Enric Sòria, savi i escriptor, continuador de la línia Fuster-Mira; Paco Sellés, purna, burleta, calaix d’astre de saviesa i geni ordenador de textos… Hi havia, també, els fotògrafs, sempre per parelles en aquells temps: Carles Francesc i Jesús Ciscar, Vicente Jiménez i Rafa Gil, a València, i l’elegància suau i solitària de Domènec Umbert, des de Barcelona.
Allò era vesper i miracle, èpica i escola, brega i meravella. Vist amb la distància necessària, El Temps va fer un dels millors periodismes del país -del país on dius bon dia i ves a saber què et contesten-, del moment i de la història. Va ser aquell un tram còsmic on es van aplegar tots els elements necessaris per superar el passat i avançar-se al futur. Aquesta setmana el setmanari persistent arriba al número 2.000. No sé què es pot oferir als rebels que no fracassaren.
3
