La manera com el corredor de fons Salvador Illa s’ha anat apropiant de la negociació dels pressupostos de la Generalitat per al 2023 seria digna d’estudi, si no fos que la mestria de la maquinària del PSC en aquests processos és coneguda de sobres. Va començar a finals d’agost a oferir-se per negociar els comptes i semblava un intent inútil. Es va trencar el Govern i ERC –o almenys Oriol Junqueras– no en volia saber res, mentre a Madrid els republicans sí que negociaven amb el PSOE. Al final Pedro Sánchez va tenir el vot d’ERC per als seus pressupostos com a cirereta del pastís, per fer bonic, però no el necessitava. I, com que no li calia, aquells tractes no es van lligar a la torna dels comptes de la Generalitat. A partir d’aquell moment, el PSC va començar a guanyar posicions.
Des d’aleshores Salvador Illa i Alícia Romero van començar a apujar el preu del que podria arribar a ser –encara no és segur– el seu sí als pressupostos del govern de Pere Aragonès sense Junts, amb ERC en solitari. Per guardar-se alguna carta, els republicans han mantingut oberta també la negociació amb els seus exsocis, i les escenes de sainet que s’han anat succeint han evidenciat que les condicions de negociació que posaven el PSC i Junts eren coincidents en punts fonamentals.
Així és com els socialistes han fet emergir, com si passessin una espelma per un paper escrit amb tinta invisible, que tornen els vells temps: aquell estadi ideal per a ells en què podien negociar amb ERC, amb CiU o amb qui els donés la gana. Si un tripartit –encara que sigui a l’ombra– és possible, per què no és possible recuperar la soviovergència? La incomoditat pel pacte de la Diputació s’ha esvaït i ara és plantejable per a l’Ajuntament de Barcelona, si ha de servir per fer Xavier Trias alcalde. I, a Sant Cugat, on el PSC governa amb ERC i la CUP –i on no tenen pressupost malgrat tenir majoria absoluta– , els socialistes s’encarreguen de fer saber a bombo i plateret –ho va explicar Illa a Catalunya Ràdio– que el candidat de Junts ha assistit com a convidat a la presentació del seu alcaldable. A veure si l’alcaldessa d’ERC nota com li balla la cadira.
Tots aquests fils es mouen alhora i han convertit un conveni sobre la B-40 –que fora del Vallès poca gent sabia què era i que depèn de l’Estat– en una qüestió de transcendència nacional. Beneir el projecte ha sigut traumàtic per a ERC, que té com a conseller de Territori un exalcalde de Sabadell que forma part dels opositors històrics a aquesta carretera. Aragonès ha acabat concedint al cap de l’oposició el que negava als seus socis de Govern abans de la ruptura. L’operació ha obligat el president a expressar, en una compareixença pública extraordinària, fins a quin punt és una punyalada per a ell haver hagut de fer aquest pas. I tot i així Illa no en té prou. Perquè es tracta de demostrar qui mana aquí, i ara va llançat.
S’ha tornat al vell ordre de les coses. Perquè el PSC només perd el control del territori quan l’independentisme està ultramobilitzat i va a l’una. Quan els independentistes caven trinxeres internes per no empassar-se el que vol el competidor independentista, acaben fent el que reclama el rival unionista.
12 
8 
