Fins no fa massa anys, viure a Barcelona era senyal d’èxit, laboral, social o personal. Els fills que estudiaven a Barcelona, que s’emancipaven o es casaven, que trobaven feina a la capital… I els fills dels barcelonins de tota la vida que es compraven o llogaven el piset al barri. Ara, molts joves barcelonins -si no és que tenen un pis familiar o una molt bona feina- són expulsats dels seus barris i de la ciutat. Els lloguers desorbitats -per no parlar dels preus de venda- en són causa fonamental, però també la percepció que la qualitat de vida que volen per als seus fills o per a ells mateixos no la trobaran en una ciutat on, tot i l’intent de les superilles, costa de trobar verd al centre, on triar escola és un joc d’atzar, on el trànsit domina i contamina el carrer, on el comerç tradicional acaba essent devorat per les multinacionals que poden pagar els lloguers, on la neteja i la seguretat són problemes enquistats i on el soroll provocat per l’oci nocturn i l’incivisme martiritza molts veïns, que viuen amargats resistint-se a deixar casa seva. El barri Gòtic és el cas més sagnant.
Entre els no barcelonins és habitual el comentari “jo no viuria a Barcelona ni de franc”. Però és que treballar-hi tampoc no és un luxe, més aviat un càstig si no vius a la ciutat i ho has de fiar tot a la gràcia de Renfe o a combinacions que inclouen cotxe, FGC i Metro.
Ara bé, és tot culpa d’Ada Colau -i el seu soci Jaume Collboni-, i vuit anys enrere Barcelona era el paradís? Honestament, no. Però és evident que la gestió que s’ha fet de la ciutat en aquests darrers anys ha estat sovint desencertada, precipitada o tardana. Segurament per desconeixement de la realitat de Barcelona més enllà dels posicionaments ideològics que un polític vol defensar quan arriba al poder. Però també s’arrosseguen errors del passat que han conduït la ciutat a un carreró sense sortida, sense model i, el que és pitjor, sense un horitzó nítid. Ni els que governen ara ni els que aspiren a fer-ho el 28M han plantejat als barcelonins quina Barcelona tenen al cap per recuperar una ciutat que, arran dels Jocs Olímpics de 1992, tenia aquella autoestima i bona presència tant de portes endins com enfora.
El govern municipal no ha tingut un pla A per a Barcelona, però l’oposició tampoc no ha exhibit un pla B en aquests vuit anys. I així han anat passant els anys i s’ha enquistat una ciutat decadent que ja ni tan sols exerceix de capital de Catalunya. Aquest hauria de ser el debat central del 28M, com fer que viure a Barcelona torni a ser motiu d’orgull.