Memòria històrica al CNI

L’espectacle esperpèntic que està oferint el govern espanyol des que va esclatar el Catalangate per l’espionatge amb Pegasus a una seixantena d’independentistes hauria d’haver arribat al nivell màxim possible aquest dijous. Però, sense saber quina serà la pròxima entrega, és inevitable la sensació que encara no han assolit les més altes cotes de misèria. A cada pas que fan, ho empastifen més.

Que la directora del CNI digui als diputats que el president de la Generalitat va ser espiat –és igual si va ser abans de ser la primera autoritat del país, Pere Aragonès fa molts anys que ocupa càrrecs rellevants– i que s’hagi fet amb permís del Suprem –que té al currículum haver enviat a la presó més de mig Govern– és inacceptable. Es miri com es miri. I encara és pitjor que La Moncloa afegeixi després que no hi té res a veure i que hi vol tenir res a veure, que el CNI actua pel seu compte.

Si els serveis secrets creuen determinades línies –a part del grapat d’espionatges amb permís judicial n’hi ha molts d’altres sense pare ni mare– no poden deixar-se enxampar. Si els descobreixen, la broma s’ha d’acabar. Calen dimissions, destitucions i propòsits d’esmena. Com a mínim. Si no hi ha ni aquests gestos, si el govern del qual depèn aquest organisme s’inhibeix i es justifica a parts iguals –amb proclames patrioteres, males imitacions de diàlegs d’Alguns homes bons– i encara té el cinisme de repetir que la seva aposta amb Catalunya i amb el govern independentista és el diàleg, està molt clar que Aragonès només pot apujar el to. És el que ha fet. Ara només li falta decidir en quina pràctica política transforma aquesta ira.

Però la qüestió és per què es comporta així el govern espanyol, o el sector del PSOE del govern espanyol, que al capdavall és el que mana. O són ineptes o busquen alguna mena d’espiral d’acció-reacció.

Però hi ha una altra gran pregunta, que és fins a quin punt les clavegueres actuen pel seu compte. Almenys una quarantena d’independentistes van ser espiats il·legalment –els casos autoritzats pel Suprem són només 18- i és plausible que el govern no ho sabés o mirés cap a un altre cantó. No parlem de terrorisme, no hi ha violència, no hi ha víctimes de la dissidència política dels espiats. La resposta és, segurament, en la gènesi dels actuals serveis d’intel·ligència espanyols, amb arrels clares en el franquisme, com explica avui El Món.

La resposta és, segurament, en el fet que el franquisme –i no les denúncies per espionatge– sí que és com el Guadiana. S’amaga i es fa visible segons quan considera que fa falta. Els xats colpistes de militars que busquen el suport de la monarquia borbònica reintroduïda per Franco en són una mostra. L’ascens de Vox, una altra. I el Catalangate una més.