“El millor estil de vida del món” és el lema d’una campanya autopromocional de la Comunitat de Madrid. És, per tant, la manera en què aquest territori políticament inventat -la bandera, per exemple, va ser el resultat d’un concurs públic a finals de 1983- vol definir-se i projectar-se cap a l’exterior. El guió, de menys de tres minuts, és bastant bàsic. Una noia, aparent professional d’alguna empresa lluny de Madrid, es dedica a fer veure que treballa -a distància i per telèfon- però, en realitat, es passa el dia de festa en festa. Es passeja per bars, terrasses i restaurants; compra sabates a botigues de luxe i se’n va a jugar al golf i a fer tastos de vins entre vinyes…
A partir d’aquí entra en la història un personatge nou: Mario Vaquerizo, en el paper d’un cambrer madrileny. La suposada executiva de províncies queda fascinada per una mena de llistat d’excursions i ambient nocturn. Fins que decideix mentir -més- a la seva parella i allargar, encara més, la festa madrilenya.
Segons la Comunitat de Madrid, per tant, la ciutat és diner fàcil, mandra, impostura i, sobretot, un imant cap a les classes rendistes i ocioses d’arreu de l’Estat que vulguin gaudir d’un estil de vida on només hi ha rics servits per cambrers somrients. Una mena de paradís d’inspiració sudamericana en què les elits extractives tenen una vida de luxe sense el peatge d’haver de treballar i pagar impostos.
Madrid, el Madrid d’Ayuso, vol ser això. En part, ja ho és. I aquest és el veritable projecte polític de les elits madrilenyes de les què no es pot esperar gaire més que mentides des d’un camp de golf. De Madrid al (seu) cel.
7 
22 
