El cas Dalmases, destapat per testimonis anònims publicats en alguns mitjans la setmana passada, ha generat una autèntica pluja de crítiques contra el diputat. El vicepresident de Junts ha admès que va tenir una discussió “encesa” amb una periodista per una entrevista. Queden per aclarir alguns detalls: saber si la periodista va ser arrossegada fins a un despatx, agafada pel canell, on l’esperava l’equip de Borràs per cantar-li les 40 en un to gens amigable. És difícil imaginar que es pugui acabar dilucidant la realitat dels fets si no apareixen evidències. Tampoc es pot posar moltes esperances en l’expedient informatiu de Junts, un mecanisme que no està als estatuts del partit i que sembla fet per no iniciar directament un procediment disciplinari contra el vicepresident. El partit ha agafat el tema amb guants de seda.
Però més enllà d’això, ens hauríem de preguntar quina raó hi ha perquè s’hagi de considerar admissible que un parlamentari qüestioni una entrevista de diversos periodistes a un personatge públic. Intentar exercir el control previ del missatge és simplement un acte de censura prèvia, que no es pot acceptar. El personatge públic, es digui Laura Borràs, Roger Torrent o Carme Forcadell, ha de tenir respostes per a totes les preguntes que se li formulin i les ha de respondre en el to més respectuós possible.
Però més enllà del que hagi fet o no fet el diputat Dalmases, la polèmica té un punt d’instrumentalització per part dels partits polítics. Darrere aquesta defensa de la llibertat de premsa que fan s’hi poden endevinar altres super-objectius, en un moment clau en la trajectòria de Borràs davant la seva possible suspensió com a presidenta. En el món periodístic no ha deixat de sorprendre aquest fervor dels partits a favor de la llibertat d’expressió, aquesta defensa aferrissada de la feina que fan dels periodistes, quan en moltes ocasions aquests mateixos partits representen un obstacle a la llibertat d’informació i demostren poc interès en resoldre dubtes. Alguns confonen descarregar argumentaris sobre la premsa amb transparència informativa, i no.
No es pot generalitzar, perquè hi ha gent dins dels partits i partits que fan bé la seva feina, però n’hi ha alguns que no. Hi ha individus que no militen a JxCat, però que arrosseguen un historial d’intimidació, males maneres i falta de respecte a professionals de la premsa, sobretot si no son de la seva corda. Seria injust que l’afer que afecta Dalmases es quedés només en una denúncia aïllada. Caldria que les organitzacions professionals no es prestessin a la instrumentalització partidista, fent un servei als professionals i no als partits, i recollissin totes les denúncies que els arriben, assenyalant a qui sigui.
Seria necessari disposar d’algun mecanisme de protecció dels periodistes a Catalunya perquè les denúncies es poguessin canalitzar i no apareguessin només per l’interès particular d’un partit o partits, com sembla que ha passat ara amb el cas Dalmases. Aquest afer hauria de resultar també exemplar per aquells polítics que estiguin temptats a donar cops damunt la taula quan un o una periodista els pregunta alguna cosa que no els agrada.
16
10
