La setmana acaba amb una edició col·leccionista del que s’ha convingut qualificar amb CatalunyaExperience. Aquest país de la Mare de Déu Negra i el goril·la blanc, de la Busca i la Biga, de Francesc Ferrer i Guàrdia i el Vaquilla, de Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, i del disseny agosarat i els basars xinesos. Però els extrems estranys propis de Catalunya també tenen límits. El que ha passat aquesta setmana a Catalunya en seria un. Fer una passa més enllà és entrar en una dimensió tan desconeguda que ni el meu veí de bar, conegut com a SuperPedrot –per la quantitat ingent de maria que és capaç d’inhalar–, imaginaria un avorrit dissabte al vespre.
Aquesta setmana ERC i el PSC han signat l’acord dels pressupostos. Un acord on ja hi eren els Comuns. Ai, els Comuns… el somni humit de Charles Darwin per la seva capacitat d’adaptació a qualsevol medi des dels temps del PSUC descafeïnat. Glòria i honor pels postcomunistes que, diguin el que diguin, són un autèntic miracle de l’evolució. L’acord sucós, però, ha estat el pacte entre socialistes i republicans. Salvador Illa, l’home que no va complicar més del compte (i això és molt) la crisi de la pandèmia, ha jugat de manera hàbil les seves cartes, amb l’ajuda d’una veterana de la política municipal i parlamentària com l’Alícia Romero.
Illa ha estat capaç de fer costat a uns números d’un partit independentista i fer passar bou per bèstia grossa, amb tres projectes polèmics i eterns que poc tenen a veure amb la llei pressupostària. I, de pas, dessagnant de manera justa el partit de l’executiu que ara tindrà sang i plasma fins a final de legislatura. És com un retorn del PSC a l’autonomisme després de la bestiesa del 155, amb l’aval dels indepes que militen al mateix partit que el president Companys. Illa ha fet com en Magín el Mago, un personatge encomiable de Mortadel·lo i Filemó, capaç d’enredar amb una mirada sense fi i amb la intenció de dominar els seus adversaris. Tant a Madrid com a Barcelona. És més, fins i tot, se les va tenir amb Palau quan es va assabentar que ERC havia intentat pressionar Pedro Sánchez per tal que Illa claudiqués més aviat amb els números del Govern.
Així, el pacte pressupostari s’ha venut a bombo i plateret. És com una mena de dolce far niente dels grups mediàtics mainstream, i dels eterns politòlegs que confonen els valors de la política amb els de la gestió. El pacte de pressupostos és una menja extraordinària per a la nova fornada de dirigents que han creat una figura innovadora, el del polfunci, una barreja inquietant de polític i funcionari. Una figura en la que darrerament tots els partits i formacions amb opcions de remenar cireres avalen i esperonen. Una elit administrativista d’ideologia difusa però amb una intel·ligent visió de la rutina.
Per tant, tot això dels pressupostos està molt bé. Una autonomia normal ha de tenir pressupostos i no dedicar-se a coses banals com la política. Però hi ha un detall que distorsiona del tot la idíl·lica autonomia. En un ambient de forçat retrobament, de la farsa de la consigna “primer, el país” i que perviu la “frustració de la derrota” hi ha un element que esberla el relat: l’exili. Farien bé els creadors del nou paradís, de la nova Icària autonomista, de recordar que les autonomies normals no tenen exili i, encara menys, Tribunals de Justícia de la Unió Europea que el protegeixen. Això ho sabria fins i tot, l’icònic Magín el Mago.
19 
8 