L’operació Cigonya enceta la segona part amb una trucada. És la Daniela, una encantadora empordanesa d’adopció que viu a Praga. Ha tramitat l’obertura d’un hotel a Txèquia per atendre durant 24 hores els 29 refugiats ucraïnesos, entre ells 13 nens, abans de fer el trajecte definitiu –i provisional alhora– cap a Catalunya. La noticia ha despertat un aplaudiment instantani de la comitiva. La idea dels integrants de la caravana solidària que segueix El Món era que descansessin un dia, poguessin endreçar mínimament les idees, dutxar-se tranquil·lament, ser atesos per una metgessa voluntària i intentar desconnectar. Tot apunta que es podrà assolir l’objectiu, d’aquí la rebuda eufòrica de la notícia.
Primera nit dels refugiats ucraïnesos en un hostal de Txèquia
Per això la Daniela ha estat una extraordinària peça d’un engranatge que ha funcionat amb la sort que sempre tenen les bones voluntats i la improvisació. Ha convençut la Carolina i la seva família, una txeca arriada i d’ulls magnètics, que regenta amb professionalitat l’hotel Palfird, a tocar d’Ostrava. Un edifici ubicat en una planura de prats i cases disposades en forma de pessebre contemporani i de txecs que han aprofitat la traça amb el bricolatge per elevar-ne el nivell i construir-se les seves pròpies cases. Fins i tot, guarden desangelats al jardí, com un mausoleu arqueològic del seu passat soviètic, els cotxes cantelluts amb caire de comunista amargat.
Amb un hostal assegurat, no queda més remei que començar el camí. Serà llarg i cal posar tothom en ordre i demanar paciència. Calen hores per travessar tot Polònia i més de la meitat de Txèquia. A més, s’ha fet fosc. De fet, és una de les qüestions que més preocupa, si els refugiats ucraïnesos que hem recollit a la frontera amb Polònia aniran còmodes, si se’ls farà pesat o, fins i tot, si són proclius al mareig. Distribuïts i en diversos vehicles, comença la tornada.
Esgotades i tristes, mares i criatures dormen al cotxe
Les preocupacions s’esvaeixen. Als tres minuts tots dormen. Les trucades entre els membres de la caravana confirmen que en tots els vehicles el panorama és el mateix. Tothom dorm. Hi ha unes cinc hores de cotxe. Per tant, parades cada dues hores i la divisió del comboi en dues parts. Una avançada de quatre vehicles i els dos restants, més enrere i a un altre ritme, perquè van més carregats de criatures. La previsió d’arribada és, com a mínim, a dos quarts d’onze de la nit.
Només s’interromp el son un cop, amb el plor de la Valentina. Té 4 anys i s’aferra a la seva mare, l’Al·la, amb força. Li demanem si vol que aturem el vehicle, però diu no cal. La mare, amb els ulls negats, explica que pensa en el seu pare. Un metge que s’ha quedat a ajudar al front. El plor s’acaba però ara continua en el conductor i el copilot, que amaga el sanglot fent veure que mira el GPS. La solució és pensar en Pepe Rubianes i repetir incansablement, amb riures desacomplexats, els seus monòlegs. Triomfa el clàssic de “a trabajar, a trabajar, acelere, conductor que queremos ir a trabajar”.
La Carolina telefona i assegura que no hi ha cap mena de problema amb l’hora d’arribada. El sopar estarà a punt: sopa, pollastre arrebossat, amanida de patata i cervesa. Cervesa fora de sèrie, amb una escuma persistent i irreductible. El primer gruix de la caravana arriba i el segon triga una hora més. No hi ha problema. El lloc és tranquil, envoltat de carreteres estretes i camins planers. La nit és clara i hi ha set graus sota zero.
El primer sopar i el primer esmorzar d’una nova etapa en la seva vida
Descàrrega i cap a l’hostal, calentó i de fusta. Tothom s’instal·la, amb ulls d’acabats de llevar, dutxa i sopar. La Carolina i la seva mare, Merka, una dona maquillada que posa tothom ferm amb un somriure, relaxa la situació i prega que ningú s’estressi. Tothom sopa i cap al llit, tot i haver dormit als cotxes, al cap de deu minuts no se sent res als passadissos, cap criatura, cap veu, el son dels justos. Estan exhaustos. Portaven des del dia 24 en moviment, dormint en pavellons, en escoles i en edificis administratius. Sense cap intimitat i amb el corcó constant de tenir la resta de la família esperant l’arribada dels russos amb una arma a casa.
L’endemà al matí, després d’esmorzar, una sala diàfana amb un finestral generós, serveix de centre de recollida de dades. Proves de PCR i situació personal. S’allargarà tot el dia i s’exhauriran les ingents reserves de paquets de clínex del comboi. La descripció absoluta de l’horror d’una guerra que Occident observa a través de Twitter, els directes televisius i les connexions de ràdio. Els vídeos d’aquell morter que cau net sobre un edifici que es repeteix a través de canals de Telegram o Whatsapp prenen rostre, noms i cognoms. Les històries personals dels refugiats, entrebancades per les traduccions en anglès, una mica d’espanyol i el gran aliat de la caravana, el DeepL –l’aplicació de traducció– són esfereïdores. Àvies, mares i mainada comparteixen una experiència sobtada i el record fa reviure el drama.
Entre història i història, comboi i refugiats passegen pels voltants. L’entorn és bucòlic. Fumen junts i comparteixen cigarretes. Els integrants de la caravana riuen quan en Lluís enraona en anglès perquè crida. En Juan està buscant refugi per a una nit més i l’Eduard, l’home que hi posa seny, truca al seu fill perquè pugi amb un altre vehicle i poder descongestionar la ruta. Precisament en aquestes converses s’hi afegeixen en Jordi i en Cisco que acompanyen les refugiades a comprar alguna cosa de roba.
Només han marxat d’Ucraïna per salvar la pell: volen tornar-hi
La tarda avança i la caravana es converteix en un grup heterogeni entre els impulsors de l’operació Cigonya, els refugiats i els amos de l’hostal. Abans de sopar, assemblea general per explicar tots els detalls de la tornada, de la ruta que farem. Una trobada llarga i que serveix als refugiats per aclarir dubtes. El missatge és clar: ara van cap a Catalunya, però la seva intenció és tornar a casa el més aviat possible. Al capdavall, només han marxat per salvar la pell. Així de simple.
Són passades les dotze i demanem a la Carolina si pot fer uns espressos. Respon que ens els farà encantada. Però el pare té l’orella posada i, amb un to de complicitat desafiant, replica que cafè no: “Tinc una cosa millor, seguiu-me”. Sortim per un pati ple de caixes de plàstic amb envasos de cervesa i gebre. Obre una porta de fusta robusta, i amb un somriure enorme i satisfet mostra un gran tresor, un temple de la intel·ligència humana, un oasi en els temps que corren: una magnífica destil·leria. Hi fabrica un snap que fa saltar les llàgrimes. Per primer cop, les llàgrimes d’aquesta caravana no són amargues.
