Donald Trump, com molts nord-americans de la seva generació, ha estat incapaç de treure’s les ulleres de la Guerra Freda. L’ordre internacional fonamentat en normes que ha estat la bandera de les successives administracions nord-americanes d’ençà de la caiguda del Mur de Berlín mai li ha fet el pes; i viu políticament molt millor quan enfront hi ha un enemic -o dos-, encara que no necessàriament vulgui atacar-lo. “El món que imaginen Trump i el seu secretari d’Estat, Marco Rubio, el fonamenten grans potències que s’equilibren entre elles, competeixen per mercats sense arribar a la guerra”, raona l’investigador no-resident al Cidob, Mariano Aguirre Ernst. L’agressió a Veneçuela i el segrest del president Nicolás Maduro, units amb l’autoritat que conserva sobre la successora, la també chavista Delcy Rodríguez, busquen garantir als Estats Units l’estatus de potència a través d’un control total del territori que consideren, a tots els efectes, casa seva. El conseller especial de Trump per a l’Amèrica Llatina, Mauricio Claver-Carone, ho deia en poques paraules: “no pots ser un poder global si no ets el gran poder a la teva regió”. Per competir amb la Xina i Rússia, Trump vol ser l’amo i senyor de les Amèriques, allò que el seu document estratègic de seguretat nacional anomena L’Hemisferi Occidental, des de Groenlàndia fins a la Patagònia. “I no pot demostrar que és el més dur del seu barri si té rebels al pati del darrere“, postil·la Aguirre.
Els estrategs de Trump, al seu document fundacional, parlen d’un gir contemporani a la Doctrina Monroe, la màxima del president James Monroe va deixar anar l’any 1823: “Amèrica per als americans”. Dos segles després, i amb el bombo i plateret que caracteritza el 45è i 47è comandant en cap, s’hi aplica l’estratègia televisiva d’un canvi de marca: La Doctrina Donroe -un joc de paraules amb el nom de Trump, propi de l’expert en entreteniment que viu dins el mandatari-. Per als experts consultats per El Món, l’atac sobre Veneçuela -d’una escala militar molt més gran que la que vol transmetre la Casa Blanca, amb desenes de morts i més de 150 naus de combat desplegades- té diversos components. El primer i més evident, indestriable de l’operació, és el mateix que ha motivat la munió d’agressions exteriors que han protagonitzat els Estats Units des dels anys 90: el petroli. Veneçuela té al seu territori les reserves de cru més grans del planeta, amb uns 303.000 milions de barrils esperant en jaciments encara sense explotar. Sota els governs chavistes, especialment amb Maduro al palau de Miraflores, però, el país ha estat lluny d’optimitzar la seva capacitat productiva: a mitjans de la dècada dels 2000, l’empresa petroliera nacional PDVSA proveïa més del 7% de tota la demanda mundial de petroli. Dues dècades després, amb prou feines supera l’1%, una decadència causada per anys de mala gestió i deixadesa envers unes infraestructures extractives anacròniques i inoperants.
El mateix Trump, de fet, ha reconegut que per tenir control complet sobre els pous del país caribeny caldrà que les grans empreses nord-americanes facin inversions multimilionàries durant anys -fins al punt que les mateixes corporacions petrolieres l’han mirat amb cert recel-. A més, els Estats Units també tenen una reserva importantíssima, que els fa completament autosuficients. Per tant, al component material del petroli s’uneix una peça política; un missatge a la competència, en paraules de l’investigador de la Universitat Pompeu Fabra, Àngel Rodrigo: “Més important encara que l’accés mateix al petroli, és el missatge que envia a la resta que aquell petroli és seu, i que aquell qui escapi de la doctrina, serà castigat”.
El receptor del missatge ha de ser, sens dubte, la Xina. En els últims anys, Pequín ha efectuat inversions ingents en la cadena productiva del petroli veneçolà, i estava pagant el cru que adquiria amb monedes digitals, per evitar el dòlar -una amenaça en tota regla a l’ordre econòmic de Washington-. Amb aquest avís al govern de Pequín, afegeix el politòleg, economista i president de la Comissió d’Internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya Xavier Ferrer, el Despatx Oval “vol desfer-se de les relacions internacionals i garantir-se una influència completa dins la seva regió”. Per a Rodrigo, la intervenció a Veneçuela “finalitza la crisi de l’ordre mundial liberal, i comença una altra cosa, que encara no sabem com serà”.
Tot funciona sobre el paper
El projecte d’aquesta Doctrina Donroe, elaborat als laboratoris d’idees de la ultraconservadora Heritage Foundation i ratificat pels caps pensants trumpistes com Steve Bannon o Stephen Miller, ja està completament desfermat. Al contrari que altres episodis d’expansionisme nord-americà, exposa Rodrigo, “el signe dels temps és l’exercici descarnat del poder, propi del nou autoritarisme internacional”. El professor reconeix que els Estats Units han tingut sempre una relació conflictiva amb les regles de les relacions internacionals, si bé en altres moments històrics -les guerres del Golf, o les altres intervencions que han protagonitzat a l’Amèrica Llatina- “han buscat justificacions per encaixar-les en les regles, encara que no foren fonamentades”. En aquest nou ordre mundial, però, el Dret internacional desapareix en favor dels fets consumats. “Encara ara, el nord-americà és l’exèrcit convencional més gran del món, i això vol dir que pot fer el que vol”, critica Ferrer. Com en aquella cita cèlebre atribuïda a Stalin, per respondre a les crítiques del Vaticà al seu tracte als catòlics de la Unió Soviètica: “quantes divisions té el Papa?”.
La capacitat militar d’intervenir, però, no pressuposa la capacitat política de governar. En primer lloc, els experts consultats dubten de la capacitat de la indústria petroliera de controlar efectivament les reserves veneçolanes. El director general del grup petrolier Moure, Manel Montero, alerta que les corporacions estatunidenques que hagin d’aterrar al país caribeny “no es trobaran una aixeta muntada: hauran de recuperar la infraestructura, i això significa molts diners durant molt de temps”. No seria el primer cop, com recorda Aguirre, que el projecte geoestratègic de Trump l’enfronta al sector privat. El neomercantilisme que ha marcat el seu primer any de mandat ha “asfixiat” els empresaris agraris del mitjà oest, i el camp “se li ha posat en contra”. Les veus públiques del sector petrolier, sense tanta vehemència, ja han començat a rebatre les peticions del president: “som una indústria arriscada, però volem certeses”, explicava un portaveu del sector en declaracions a l’agència Bloomberg.
Amics i aliats
Més enllà de la via lliure empresarial per explotar els recursos del territori ocupat, la relació que planteja Trump de Washington amb la seva àrea d’influència difereix de l’expansió que havien protagonitzat Clinton, els Bush o Obama. Per a Rodrigo, lluny d'”exportar democràcia” -derruir les estructures estatals dels països envaïts i refer-la de zero, com han intentat fer a Líbia o a l’Iraq amb conseqüències catastròfiques-, l’administració busca, simplement, col·locar una titella a les institucions ja existents; o fins i tot convèncer les autoritats presents d’esdevenir-ho. Com apunta Aguirre Ernst, bona part de l’Amèrica Llatina ja s’entén en aquests termes. “Al seu hemisferi, li interessa promoure governs amics, com Javier Milei a l’Argentina, Nayib Bukele al Salvador, José Antonio Kast a Xile o Daniel Noboa a l’Equador”, detalla l’investigador, que veu projectes similars amb el potencial retorn del bolsonarisme al Brasil o les amenaces al govern progressista de Claudia Sheinbaum a Mèxic. Washington, detalla l’expert, busca una cooperació cega dels veïns del sud en termes de polítiques migratòries o accés a materials estratègics. I, encara més important, busca que ningú més hi pugui accedir sense la seva aquiescència.
Tot i això, veu un forat important en l’estratègia: les elits econòmiques del Con Sud s’han acostumat a tenir tractes d’allò més beneficiosos amb Pequín. “La Xina és el principal soci comercial de l’Amèrica Llatina”, anuncia Aguirre. El gran capital del continent “és molt pro-estatunidenc, però encara és més pragmàtic”. Per tant, sense una porta parcialment oberta als negocis xinesos, es pot posar a la brega amb els mateixos pilars ultraconservadors que hi han donat suport complet. Val a dir que, en les seves compareixences posteriors a l’agressió, Trump ha aclarit que el petroli veneçolà “continuarà venent-se a la Xina” sempre que sigui en els termes de Washington. Una tàctica similar a la que va aplicar amb la indústria del microxip, que ja no pateix cap mena de bloqueig comercial per relacionar-se amb els seus clients del gegant asiàtic. La Casa Blanca, doncs, haurà d’aplicar les seves teories gestionant contradiccions. El president, això sí, és especialment hàbil a l’hora d’oferir els seus principis al millor postor.
Europa, a la intempèrie
L’estratègia de seguretat nacional trumpista tracta amb la gentilesa d’un rival a la Xina i a Rússia, i dedica retrets i amenaces velades als països díscols del seu Hemisferi. Enmig, una regió que repudia, però que considera irrellevant, a ulls dels experts: una Europa sense amics en el nou ordre global. “Trump odia les regulacions, i el seu projecte és profundament antidemocràtic, i veu la Unió Europea com una regió post-estatal de democràcia i normes”, reflexiona Aguirre. L’única influència directa que busca el president a territori europeu és Groenlàndia, la frontera última de la regió americana. Rodrigo preveu, però, una certa cortesia en el procés. “Serà una ofensiva qualitativament diferent”, estima; si bé Katie Miller, dona del primer assessor Stephen Miller i ambaixadora nord-americana a Grècia, ja ha enviat missatges agressius a les seves xarxes socials respecte de la nació constituent de Dinamarca.
Més enllà de la gran illa de l’Atlàntic Nord, però, l’interès que Washington té sobre Europa és de fragmentació i fratricidi, més que no pas de control. El document estratègic de l’executiu es marca com a meta “ajudar els partits patriòtics europeus” a guanyar cotes de poder -és a dir, a les extremes dretes-; una tàctica per “deteriorar la democràcia i influir”. Per a Ferrer, Trump vol explotar l’enemistat inherent a alguns països membres, com ara Alemanya i França, o la presència “d’enemics interns”, com ara els governs hongarès o eslovac, amics del Kremlin i la Casa Blanca més que no pas de Brussel·les. “Vol una Europa dividida, i farà tot el que estigui a les seves mans per aconseguir-ho”, raona.
Enfront, Aguirre fa referència als projectes d’integració pseudofederal europea que hi ha al nucli dels documents estratègics elaborats pels exprimers ministres italians Mario Draghi i Enrico Letta. “És important enfortir-se internament en totes les vies possibles”, sosté. Similar és la lectura de Rodrigo, que alerta que “Europa serà allò que Europa vulgui fer de si mateixa”. Per al professor, els 27 tenen el capital econòmic, humà i tècnic “per ser un pol d’influència global”, però només el podran posar a funcionar amb una integració completa, que s’albira més que complexa. A més, els experts consultats constaten la necessitat urgent d’establir una defensa autònoma, tant en termes militars com productius, “sense esfondrar l’estat del benestar”. Ferrer defensa que la Unió té la capacitat econòmica de llançar una indústria armamentística pròpia sobre la base productiva que ja existeix, si bé requereix “canviar moltes coses”: la coordinació nacional, la independència dels designis de Washington, i una major legitimació de la unitat militar de cara a la ciutadania. “La Xina i els Estats Units tenen una indústria de la defensa integrada al sistema productiu, coneguda. Aquí, les empreses no s’exposen, perquè tenen por de l’oposició social”, retreu. Els europeus, doncs, han d’entendre que s’han de tenir, tornant a Stalin, més divisions que el Papa.
