Sara Carbonero ha perdut la mare després de molts anys lluitant contra una malaltia que, desgraciadament, ha guanyat la batalla. Era el 13 d’abril quan la família de la periodista acomiadava Goyi Arévalo en un tanatori que va omplir-se de cares conegudes que van voler donar-li el condol. Molt afectada, no havia volgut parlar del tema fins ara que ha compartit una carta duríssima en el seu perfil d’Instagram. Aquí, es confessa mentre recorda alguns dels millors moments que ha viscut amb el seu referent, que protagonitza el carrusel de fotos que ha fet públiques.
“Com et trobo a faltar i quin mal fa… No trobo sentit i tampoc rumb, mama. Aquí estic, tremolant mentre escric les línies més difícils de la meva vida. I ho faig per tu, perquè sempre em deies que escrivís més perquè t’encantava llegir-me. Tu sempre animant-me”, reconeix. I és que, en realitat, diu que “tot” ho feia per ella perquè estigués “orgullosa” i per treure-li “un somriure” i veure-la “feliç“.
Sara Carbonero i la mare estaven molt unides, fins al punt que confessa que parlaven per telèfon tres o quatre vegades cada dia. Això fa que el buit sigui encara més difícil: “Encara no puc creure que no torni a sonar el telèfon pel matí, que no pugui tornar a abraçar-te o a olorar-te mai. Tampoc podré buscar refugi en tu ni escoltar els teus consells, aquells que sempre em salvaven”. El pitjor de tot plegat és haver de continuar amb la seva vida, però: “Per mi és com si el món s’hagués aturat, com si m’haguessin amputat una part del cos“.
Sara Carbonero, totalment trencada després de la mort de la mare
No vol que la tristesa i la ràbia que sent la paralitzin i, per això, diu que l’està salvant fer pinya amb la germana i els nens: “Mama, des d’on siguis ara, necessito que sàpigues que has deixat un buit molt gran perquè eres una dona excepcional. No saps com t’estimava la gent i com m’han parlat de tu aquests dies. A l’església no hi cabia ningú. Tot aquell que va tenir la sort de conèixer-te et defineix com una dona bona, generosa, dolça, valenta i discreta. Una dona que mai no va tenir una mala paraula cap a ningú, una dona sense prejudicis que era tot amor i que es desvivia pels altres. Quin orgull tan gran ser la teva filla“.
Sempre es diu allò que, quan morim, anem a un lloc “millor“. A ella l’alleugereix, però no la convenç: “Continuo pensant que hauries de seguir aquí perquè ens quedaven moltes coses per fer, per gaudir i per viure. No hi haurà cap dia en el que no pensi en tu, el teu record continuarà viu per sempre i seguiràs viva en el meu cor. T’escriuré cada dia. Adreça, el cel. Tant estimes, tant dol. I jo a tu més, mama, sempre”.
Un escrit sorgit directament del cor, profund i trist en un moment complicat que costarà de superar si és que pot fer-ho algun dia.
