Leire Martínez ha reaparegut després de la seva marxa forçosa de La Oreja de Van Gogh en una entrevista a la Cadena SER que conté molta informació sobre l’època que està vivint. La idea era promocionar el disc en solitari que està preparant, però al final ha acabat cridant l’atenció per les confessions íntimes que ha fet. Després de 18 anys com a vocalista del grup, ha tingut experiències de tota mena: “La Oreja ha estat un aprenentatge terrible a molts nivells“.
Fins ara no havia volgut parlar molt sobre el seu comiat, però ha trencat l’hermetisme i ha reconegut que ho ha passat malament amb tot el que ha passat. Que la fessin fora de males maneres per fer-hi lloc l’Amaia Montero després de tants anys no ha estat agradable per a ella: “Va ser dolorós i a nivell emocional encara hi ha coses que em costa digerir“. Si alguna cosa tenia molt clara era que volia seguir treballant, per la qual cosa s’ha aventurat a fer-ho en solitari: “Hi ha coses que passen que no podem controlar i que passen factura, però patir de més per alguna cosa que no pots controlar no em val la pena“.
Molts han volgut enfrontar-la a ella, unes comparacions contra les que s’hi posiciona: “Vivim en una societat que tendeix a dividir i a posicionar-se en tot. Em vaig protegir, no llegia res i no m’interessava. Fa temps que vaig aprendre a estimar-me amb tot, amb les meves llums i les meves ombres“.
Com van ser els inicis de Leire Martínez a La Oreja de Van Gogh?
Ser la substituta d’Amaia Montero en un moment de molt èxit no va ser fàcil de gestionar: “Vaig assumir que no podia agradar a tothom. Afortunadament, ja havia fet una feina personal de conèixer-me i treballar-me a mi mateixa. Això va anar-me molt bé, no tinc por de mirar-me a un mirall i fa temps que vaig aprendre a estimar-me amb tot”.
La van criticar molt, en un principi, així que va haver de posar una barrera entre el que els altres opinaven i el que pensava ella mateixa: “No vaig voler permetre que algú del carrer que no tenia ni idea de com era em digués qui soc perquè és una opinió“. Tots som lliures d’opinar, però hi ha opinions que no respecta si l’insultaven amb mala bava.
“No tenia del tot clar que cantés bé, m’han arribat a fer dubtar molt i m’ho vaig arribar a creure“, ha reconegut sobre els seus pitjors moments a la banda. De fet, en aquest últim any diu haver fet un exercici de reconnexió amb la nena que va ser: “La nena que es posava les ulleres d’aventurera que no es plantejava les coses, jugava“.
Per a ella ha estat important reconnectar amb el joc, els seus sentiments i què li generava: “Aquella connexió amb la qui vaig ser que no tenia por. M’ha vingut bé. Hi ha un punt d’inconsciència que fa als nens lliures i jo intento pensar més en l’aquí i l’ara per deixar de banda el futur, que no visqui tan ràpid”.
