Leire Martínez ha estat expulsada de La Oreja de Van Gogh després de 17 anys com a vocalista principal. Als seus companys de grup no els va tremolar el pols quan van decidir que calia fer-la fora per poder reincorporar a Amaia, qui fos la veu dels primers anys de la formació basca. Lluny de quedar-se a casa plorant, la cantant ha aprofitat aquest acomiadament per reinventar-se i publicar un primer disc en solitari que està promocionant a través d’entrevistes molt potents. L’última, a la revista Diez Minutos, serveix per conèixer com està i com afronta un camí professional que no s’esperava haver d’emprendre.
La cantant ha hagut de sortir de la seva zona de confort i, en un exercici de vulnerabilitat, s’ha sincerat en unes cançons molt personals: “El procés de fer-lo ha estat molt terapèutic. En un altre moment de la meva vida m’hauria fet vertigen, però ara m’és igual si hi ha algú que no estigui d’acord amb el que dic perquè són les meves emocions”. No nega que li feia una mica de por no saber com reaccionaria la gent, que fins ara només la coneixia en la faceta de cantant de La Oreja de Van Gogh. El feedback està sent bo i res no li fa més il·lusió: “Mai no vaig pensar en iniciar una carrera en solitari, rotundament no. Mai no he gestionat bé això de cridar l’atenció i perquè sempre m’ha agradat cantar en un grup… però, a vegades, l’escenari canvia i et canvien les circumstàncies”.
Leire Martínez parla de la pressió que ha sentit per haver substituït l’Amaia a La Oreja de Van Gogh
Leire és conscient que va parlar-se moltíssim de la seva sortida del grup i, ara, explica com va viure tot aquell soroll mediàtic: “He de dir que ja venia una mica preparada perquè he viscut amb soroll des de fa 17 anys, ja que el més gran sempre ha vingut de la mà d’haver substituït a Amaia. Sempre ha cuejat… Quan va arribar la separació, no vaig entrar a les xarxes socials i vaig intentar no lleig res. Jo accepto que no agradi o que prefereixin l’Amaia, però no que m’insultin“.
Li han donat molt més suport del que s’esperava i, en aquest punt, deixa anar una frase que crida l’atenció: “Em reconforta la lectura que ha fet la gent del que ha passat. D’alguna manera s’ha entès, malgrat els pocs detalls que han transcendit“. I és que l’opinió més generalitzada, és que el grup no s’ha portat bé amb ella després de tants anys de dedicació. Ells han estat els seus companys durant gairebé dues dècades i, reconeix, que acomiadar-se’n ha estat complicat: “En un 80%, potser una mica més, el dol ja està fet“.
Entre ells, les coses no han acabat massa bé, si ens fixem en les següents declaracions que concedeix: “Perquè dues persones seguin a una taula, les dues han de voler fer-ho. Honestament, crec que si algun dia volguéssim recuperar alguna cosa, i no et parlo de la faceta musical, fa falta que seiem. Ara mateix no ho veig, encara que jo no tindria inconvenient, però tampoc no sento que sigui el moment. Si no ha existit aquesta trobada, entenc que és perquè no ve de gust“.
Leire Martínez prossegueix l’entrevista amb calma i serenor, la que ha trobat després de molts anys de teràpia: “Fa molt de temps que cuido la meva salut mental perquè, si no en tens, tota la resta falla. Als 20 anys em vaig adonar que necessitava ajuda per circumstàncies familiars. Vaig demanar-la i, a través de la sanitat pública, vaig començar el meu procés. El passat no el pots canviar, però sí que pots recol·locar les emocions. Ho has de treballar, però val la pena”.
