Quim Vilarnau (Manresa, 1966) és periodista musical. Un gran periodista musical que evita pretensions morals en els seus reportatges sobre la creació musical en aquest país. Dotat amb un oníric sentit de l’humor i aprofitant que en sap un niu de la nostra música, signa un nou llibre. De fet, Vilanarnau podria ser dels que defensen que la música d’una manera o altra acaba essent nostra, com també passa amb les cançons. Seguint aquest criteri publica L’Estaca. Crònica d’una cançó sense fronteres (Enderrock,2025), amb pròleg del músic que la va compondre, Lluís Llach. Un llibre que ha presentat aquest agost en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que ha celebrat la seva 57a edició a Prada, el Conflent. Un llibre ple de confidències, anècdotes i curiositats que encara encimbellen més una cançó reconvertida en himne.
L’estaca, francament, pensava que era un patrimoni molt propi d’unes generacions molt singulars, d’un territori molt concret, i el seu llibre apunta que gairebé és com un patrimoni universal.
Gairebé, sí, i a més a més transgeneracional. La majoria d’Estaques, em sembla que és el 70%, són d’aquest segle, i no són dels anys 60 com devies pensar.
És que encara em quedo més astorat que aquest primer quart de segle que se n’han fet moltes versions!
Moltíssimes!
No sé si dir-ne versions, manlleus, com l’hi hem de dir?
Jo crec que són versions, adaptacions, perquè L’estaca explica una història molt concreta, però té un rerefons i té un escenari, i després les versions el que fan és agafar aquest rerefons i construir la història a la seva manera.
Què vol dir?
És a dir, L’estaca a Polònia és un mur, a Grècia agafa una altra forma, els jueus diuen que és un jou, els corsos diuen que és una cadena. Tots són símbols de submissió, però diferents, i després en Siset es transforma en diferents noms, també, depenent de la ubicació.
Però per què té aquest ganxo? És per l’estructura de la seva narrativa, per la història, per la cadència?
Jo crec que hi ha diversos factors. El primer és la música, que és un valset fet d’una manera molt senzilla. Musicalment, no és una cosa complexa, però, en canvi, és molt efectiva, i la primera vegada que l’escoltes la pots acabar cantant. Al final de tot, hi ha un tros cantant que és la, la, la, la, la, la, i aquest tros, la primera vegada que l’escoltes ets capaç de cantar-la perquè la música ja t’ha quedat. La segona és el que explica. Les cançons ens arriben per la música i se’ns queden pel que expliquen, i el que explica aquesta és la lluita per la llibertat, que és una lluita universal i que, per tant, val per a tot arreu i per a totes les èpoques. Perquè, a més, darrere L’estaca, quan la tombis, n’hi haurà una altra, d’estaca i, per tant, és una lluita sense fi.
Hi ha algun altre exemple en el món d’una cançó que hagi servit a tantes fronteres, tants serveis, tantes lluites?
És molt complicat de dir, però per exemple el Bella Ciao s’ha fet a tot arreu també i s’ha versionat en moltíssims idiomes, n’hi ha unes quantes, però sempre expliquen la mateixa història. Ara bé, l’especificitat de L’estaca és que no només s’ha traduït a idiomes. A diferència del Bella Ciao, L’estaca es va adaptant a cada realitat. Aquesta és la seva gràcia.
I el fet que sigui una cançó nascuda a Catalunya i en català, hi ha algun moment que heu descobert algun tipus d’opinió, document que destaqui el seu origen?
Mira, hi ha gent que ha dit “hòstia, és catalana, hi ha una gent que són catalans i fan aquestes cançons!”. Hi ha dos tipus de versions o de gent que la canta, els que saben el seu origen i els que no. Durant molt de temps els bascos, o alguns bascos, es van pensar que era una cançó tradicional basca. Alguns polonesos es pensaven que era una cançó tradicional polonesa. En Lluís Llach va viure algunes situacions a Polònia, curioses, perquè s’enfadaven amb ell perquè li deia, aquesta cançó l’he feta jo, i encara s’enfadaven més quan els deia que la cançó era d’esquerres.
Déu n’hi do
Però, en canvi, després et trobes amb gent que estan amb nacions i amb llengües una mica més fotudes que la nostra que ho tenen claríssim. I va haver-hi un que no m’ho va dir amb aquestes paraules, però la idea que em va donar és: es canta L’estaca perquè és La internacional de les llengües minoritzades.
Hi ha algun fenomen que es pugui albirar, avui dia, que hi hagi alguna cançó que internacionalitzi tant des de Catalunya al món?
Això és impossible d’albirar perquè en el seu moment tampoc s’albirava amb l’Estaca.
No se sospitava res del seu èxit?
L’estaca va ser la quarta cançó d’un petit LP. La quarta cançó era la que no hi creia gens la discogràfica, la cançó que volíem potenciar era Cop de Destral! Tant és així que a la primera versió no hi és la cançó sencera, falta l’última estrofa! De fet, a totes les versions que ha cantat Llach en estudi, falta l’última estrofa perquè només l’ha gravat una vegada en estudi. És a les versions en directe que la canta sencera. A les primeres versions, perquè la primera és occitana, hi ha la cançó sencera, abans que el Llach la gravés per segona vegada.
Quina és la versió que més l’ha sorprès?
Ostres, això és molt difícil de dir! A mi les que m’agraden i les que em motiven són les que tenen una història al darrere.
Per exemple?
Per exemple, l’alemanya, per exemple, la polonesa, evidentment, la bielorussa. L’alemanya perquè és una cançó bastant coneguda, amb determinats ambients. Estem parlant d’un èxit relatiu, no estem parlant dels 40 Principals, i és una versió bastant ben feta, pel que em diuen, des dels anys 80. L’havien fet dos germans bessons, que són considerats els pares del folk alemany – fins i tot hi ha un documental de la seva vida- , i la van batejar com Der Fall. És a dir, El pal. Aquests senyors es van morir a principis d’aquest segle amb més de 90 anys. Eren molt ben considerats. Llavors un periodista que va venir el 2017 a Barcelona i va sentir l’Estaca davant del Parlament i quan va tornar a casa seva, va buscar tota la informació i va trobar la versió que havien fet aquests dos germans. Va adaptar la cançó i la va cantar al centre d’Alemanya, en un bosc ocupat en protesta per la instal·lació d’unes mines. I, ves per on, quan va cantar l’Estaca, tothom se la sabia! Es va quedar acollonit perquè l’havia cantat molt poques vegades i tothom se la sabia. Aleshores va descobrir que era una cançó que era molt popular entre els escoltes del país.
Els minyons escoltes?
Sí, i això ens va indicar que hi ha una altra via de transmissió de l’Estaca que no hem estudiat, que és la dels cançoners. Hi ha cançoners que troben cançons i aquestes cançons, en el següent idioma, potser no han estat gravades.
Per tant, podríem dir que L’estaca és un símbol de la globalització, també.
Almenys de la globalització, de la internacional, diguem-ho així, antirepressiva. Sí, però el fet que s’hagi adaptat a més de 40 idiomes, jo crec que la paraula globalització no seria l’adequada. Perquè si tot arreu hagués sigut amb el mateix idioma i tot era igual, potser sí i no, però s’ha sabut adaptar cada realitat i fer-la seva cada realitat.
Ha escoltat moltes d’aquestes versions?
Sí, la majoria.
Amb quina es queda, que no sigui l’original, evidentment?
És que jo em quedo amb l’original. Però em quedo amb l’original del gener del 76, que tampoc no és l’original, és la primera! Però és aquella que té aquella força tan bèstia del moment que s’acaba el franquisme, que sembla que tot és possible, però alhora també hi ha molta por perquè els grups feixistes estan actuant violentament. De les versions internacionals, quan hi ha una història al darrere m’hi fa fixar més. Per traduir-la, bé, està molt bé, però hi ha una història, per exemple, al Xile del Pinochet, que té molta gràcia, o la polonesa, que és el cas més bèstia, la bielorussa actualment és una cançó d’Anti Lukaixenko i prohibidíssima perquè és la cançó de l’oposició. A Grècia, fa uns anys hi va haver unes escoles que van acollir uns immigrants i els van rebre cantant L’estaca, la versió grega. Com que hi ha fils que pots estirar una mica més de la història, tenen més gràcia per a mi.
Vostè la canta?
Sí. Bé, la sé cantar.
