L’escriptor Jordi Solé (Sabadell, 1966) és un enamorat de la història i el cinema. Tot i que la gran majoria de la seva bibliografia està conformada per novel·les de misteri, ha estat una història d’amor real la que l’ha portat a guanyar el Premi Bertana, dotat amb 30.000 euros. Amb la mirada posada sobre el poble costaner de Tossa de Mar l’any 1950, Solé s’endinsa en els pensaments de l’actriu Ava Gardner per relatar, explicar i sobretot sentir tot el que va passar durant el rodatge de la pel·lícula que ho va canviar tot, ‘Pandora y el holandés errante’. Rep El Món a la cafeteria-llibreria Laie, des d’on amb cert to romàntic parla de la vida, l’amor i la inspiració, les claus que el van portar a treure la pols d’una de les històries d’amor més famoses de la Costa Brava.
Ha passat d’escriure una novel·la negra a una obra totalment diferent, un relat històric basat en un esdeveniment real. Què el fa fer aquest canvi?
Em volen etiquetar, però a mi com a lector i espectador m’agrada tot. Mentre estigui ben escrit, m’agrada tot ja sigui negre, rosa, històric… Com a narrador em passa també això. Em sento molt còmode dins de la novel·la negra, però he trobat una història que no va d’això. El problema era més la incertesa meva de no saber si sabria fer-ho que no pas que me’n faltessin ganes. Que no hagi fet això abans es deu més a la inseguretat sobre si ho sabria fer.
És el primer cop que escriu una novel·la basada en una història d’amor. Li ha suposat un repte?
Totalment. És la primera novel·la que faig on no mor ningú. En una història d’aventures o d’acció, una aventura on mor gent, tradicionalment m’hi he sentit bé. Crec que domino la mecànica d’aquesta mena d’històries. Aquí era diferent. Els personatges no feien gran cosa, sentien. Era una altra manera d’abordar la història. Com a autor tenia dubtes, tot i que els amics em deien que sí que seria capaç d’escriure-ho. Ara caldrà que la gent decideixi si me n’he sortit o no.
Què el fascina tant del rodatge que va fer Ava Gardner a Tossa de Mar?
El cinema em fascina tot. Si algun problema he tingut amb aquest llibre és que quan ets un friki hi ha coses que et semblen molt interessants, però que potser per al públic no ho són. Havia de decidir fins a quin punt les meves dèries són les dèries del lector i fins a quin punt li interessaria el que a mi m’agradava. Vaig haver de destriar molt perquè la història fos atractiva per a tothom. Al capdavall, no escrius una novel·la per a tu.
En quin moment neix la història en el seu cap?
Durant una sortida a Tossa amb uns amics, el Cèsar i la Patrícia. Coneixia la història d’Ava Gardner a Tossa i la seva aventura amb Mario Cabré, a l’època de la meva mare ho sabia tothom i jo que he treballat en mitjans cinematogràfics també la coneixia. Però el que em va impactar molt va ser veure fins a quin punt l’Ava era present a Tossa 74 anys després. Si passeges per Tossa veus fotografies seves a aparadors de botigues, hi ha una estàtua de l’actriu on tothom es fotografia… Vaig pensar que allò tenia potencial i vaig llegir les memòries de l’Ava Gardner. De seguida vaig descobrir una persona que a mi em va caure molt bé. Tenia molt sentit de l’humor i era decididament una persona que em va guanyar.
La fascinació de Tossa per l’actriu es deu al fet que va arribar durant l’època franquista, una època molt fosca per la societat catalana?
Penso que es deu a ella. Van venir l’Ava Gardner i el James Mason. En aquell moment ell era l’actor més popular a Anglaterra, tot i que a Hollywood les coses no li anaven tan bé. Ella feia molt temps que estava al món del cinema, però tot just començava a despuntar. L’havien fitxat de nena perquè era guapa i finalment havia aconseguit sobresortir de tot el grup de noies guapes del cinema. Van arribar a Tossa i el James Mason es va aïllar, pràcticament no es relacionava gens amb la gent del poble. L’Ava, tot i que no parlava gens de castellà, era molt propera amb la gent del poble. Anava a comprar a les botigues, es feia fotografies amb els nens… El caràcter va influir en aquesta fascinació. Després hi ha una altra cosa, i és que la Costa Brava viu un abans i un després del rodatge de ‘Pandora y el holandés errante’. És la pel·lícula que descobreix la Costa Brava al món. Hollywood s’enamora de Tossa i després el món s’enamora de la Costa Brava. El punt d’inflexió pel municipi és Pandora, i Pandora és Ava Gardner.
Ha estat difícil posar-se en la pell de l’actriu i d’altres personatges il·lustres com Frank Sinatra?
Llegint les memòries d’Ava Gardner et fas una idea de com era. A partir d’aquí, jo soc un home i els homes i les dones som diferents. Va molt bé tenir amigues que quan hi ha una escena t’assessorin sobre si una dona actuaria així o pensaria d’aquesta manera. M’he deixat assessorar. Una altra cosa és el James Mason. En els meus plans inicials Mason era important, era una estrella, el protagonista de la pel·lícula… però no donava gens de joc. Vaig llegir dues biografies seves i era una persona estranya. Sí que tenia història. Li agradaven els trios i el que feia era fer amistat amb una parella i llogar-los una habitació. També va conèixer així la seva dona Pamela, amb qui es va acabar casant perquè el seu marit va marxar de casa. Això tenia molta gràcia, però no vaig trobar com encaixar-ho. Vaig haver de seleccionar què explicava al llibre i això al final no va tenir cabuda.
Mai va sentir vertigen per haver d’explicar les emocions que sentien aquests personatges?
No, perquè quan un novel·lista escriu sobre un personatge real explica alguna cosa que sap que el personatge va fer. És a dir, Cèsar travessa el Rubicó, això està documentat. Fins aquí l’autor està parlant d’un fet històric. Quan explica què pensava mentre el creuava, aquí deixa de ser un personatge real i es converteix en ficció. A partir d’aquí ja no és Cèsar, és el teu Cèsar. La gent que llegeix un llibre històric ha d’entendre què és una novel·la i què és ficció. L’Ava Gardner és la meva Ava Gardner. Sí que jo me n’he fet una idea llegint la biografia, però és la meva idea. Tots els personatges són reals, les coses que els passen a la novel·la són reals, però tot el que pensen i senten és meu.
La novel·la perseguia l’objectiu de donar a conèixer al lector una Ava Gardner diferent de la que tothom té al cap?
Tothom té al cap l’Ava Gardner de Madrid, la de sis anys després de Tossa. La d’abans es coneix poc. Llegint sobre el tema vaig descobrir una persona que no coneixia. L’Ava Gardner post Frank Sinatra és diferent perquè la vida l’ha bufetejat més. Són una parella que s’estima molt i es desitja molt, però que no poden viure junts. Es van estimar fins al final, quan ella ja havia tingut l’ictus i havia d’anar ajudada als llocs, encara escoltava els discos de Sinatra, i Sinatra tenia a casa més fotografies d’Ava que de la seva dona. Quan l’Ava s’adona que no estarà amb ell ni tindrà fills perquè ha avortat dues vegades decideix viure a la seva manera, que és amb molts homes i molt vi. Aquesta Ava Gardner de Madrid, més estripada, no és la de 28 anys que surt d’Amèrica del Nord per primera vegada i que està pujant en l’elit. A Tossa és una persona molt més naïf i el personatge no es pot tractar igual que un cop ja és a Madrid.
Acaba de guanyar el premi Prudenci Bertrana. Què se sent en rebre un guardó així?
Només puc recomanar que el guanyeu. Per a mi és fabulós. Espero que sigui la meva Pandora, que hi hagi un abans i un després d’aquest premi. Si mires la nòmina de gent que ha guanyat el Bertrana t’agafa vertigen. Et preguntes si estàs a l’altura. Espero que sí. Per a mi és el millor que m’ha passat professionalment a la vida.
Què espera d’aquest llibre ara que ja es pot trobar a les llibreries?
Espero que sigui el llibre que em catapulti. Com que m’agraden els símils futbolístics, és com si hagués estat jugant en un equip petit i ho hagués fet prou bé perquè em fitxés el Barça. Ara arribes al Barça i has de jugar bé. La fotografia amb la samarreta ja la tinc i ja no m’ho prendrà ningú. No tothom arriba a jugar al Barça, i no tothom que hi juga hi triomfa. A mi em falta això, connectar amb els lectors i que em coneguin i decideixin que el que faig els agrada. Espero que aquest cop l’altaveu sigui prou gran. Estic fart que la gent llegeixi els meus llibres i els agradin però mai arribin a un públic gran. Espero que ara em descobreixin.
