Els periodistes Ferran Casas (Barcelona, 1977) i Joan Rusiñol (Tona, 1979) han escrit el llibre “Espanya no es toca. Les cartes de l’Estat al descobert” (La Campana) a partir d’una vintena de trobades amb persones del món polític, jurídic i periodístic que expliquen com s’ha mantingut i es manté la unitat de l’Estat com una realitat indestructible. I la portada, amb un rei de bastos, és tota una declaració d’intencions de la radiografia que fan sobre la missió que compleixen les estructures mediàtiques, policials, judicial i polítiques per garantir la unitat d’Espanya. “El llibre vol explicar què és el que hi ha davant, com funciona i perquè aquest castell, malgrat mostrar debilitat, va aguantar tres envestides molt fortes: el Procés, la sortida d’un partit com Podem que volia impugnar el sistema i l’abdicació del rei”, exposa Casas, subdirector del diari digital Nació.
El sotscap d’informatius de Catalunya Ràdio, Joan Rusiñol, remarca que la portada i el llibre expliquen com “aquests poders, començant pel rei i acabant per les clavegueres; s’activen sobretot en el trienni 2014-2017 amb la idea de contenir aquells moviments com Podem o l’independentisme que d’alguna manera plantegen i qüestionen el repartiment de la sobirania”. En aquest sentit, Casas assenyala que davant la debilitat del bipartidisme del PSOE i el PP “hi ha relleus i apareixen altres poders”.
Ferran Casas remarca que davant això apareix un poder o un estat que està “comunament acceptat” i s’expressa a través de les lleis i les institucions democràtiques, com el poder polític i el judicial, però també hi ha un altre poder “més ocult o fora de control democràtic” que és el poder econòmic o el mediàtic. Aquests poders, segons Rusiñol, aprofiten el discurs del rei del 3 d’octubre perquè “entenen que el rei els dona carta blanca per desplegar els seus ressorts, alguns més democràtics, altres menys i alguns gens; per contenir tot això”.
Per què Espanya és tan difícil de canviar?
Joan Rusiñol té clar que a l’estat espanyol hi ha “un monopoli de la sobirania” sobre el qual s’ha anat construint un estat i creu que intentar reformar tot això “és anar contra la naturalesa pròpia” d’Espanya. “Una naturalesa que sempre ha tingut un nucli intocable, que és el monopoli de la sobirania, i quan es plantegen coses que toquen aquest nucli, en el fons, estàs tocant el nervi essencial i se senten com si estiguessis trencant alguna cosa molt íntima”, sentencia.
D’altra banda, Ferran Casas explica que al principi van estudiar la idea que el llibre es titulés “Espanya SA” perquè, segons explica, “ens portava a dir que aquí hi ha un consell d’administració que es va repartir l’any 1978 i no volen cedir el poder ni que canviïn les coses”. “Els que estan a la part de dalt de la piràmide que és la cúpula judicial, les grans empreses de l’Ibex-35, la monarquia i les direccions del PP i el PSOE volen que els canvis siguin cosmètics, però no canvis de fons”, conclou.
L’estat espanyol prioritza la unitat a la reputació
Tots dos remarquen que l’any 2017, amb el referèndum de l’1 d’octubre, l’estat espanyol va prioritzar la unitat en sacrifici de la reputació davant del risc de ruptura. “L’estat assumeix que tindrà un cost reputacional, però que ja l’aniran revertint al cap dels anys perquè l’altra opció és molt més fatal” per a ells, remarca Rusiñol. Ferran Casas, per la seva banda, afegeix que Espanya va fer una “avaluació” dels costos i va “preferir la pena de telediari en comptes d’asseure’s a la taula i buscar una solució política”. “És evident que si el govern espanyol hagués demanat a Europa una mediació per arribar a una solució política els dirigents europeus s’hi haurien posat bé”, subratlla.
Les “redaccions patriòtiques” i els relleus de poder
El periodista Ferran Casas apunta que a Espanya s’ha produït un relleu en els poders de l’estat perquè l’església i els militars “no han tingut cap paper” en el procés perquè enviar un tanc a Catalunya l’any 2017 “seria una imatge molt més difícil d’explicar” que “enviar la policia i posar els líders independentistes a la presó i jutjar-los”. Per tot això, la reacció de l’estat ha vingut articulada a través del poder econòmic, el poder judicial i el poder mediàtic, amb “redaccions patriòtiques” que “miren cap a una altra banda o eviten qüestionar-se segons què” per “tancar files amb l’establishment”.
Juan Luis Cebrián, exdirector d’El País i expresident de Prisa, segons relata Rusiñol, explica que “miraven cap a una altra banda amb tot el que passava amb la monarquia perquè ‘no volien pertorbar’ el sistema”. A més, subratlla que amb el Procés “hi ha mitjans que prenen partit clarament i que hi ha una mena de sinergies entre els interessos de l’estat profund i els interessos d’alguna classe periodística”. “Hi ha diaris que tenen una sintonia amb la Moncloa i Soraya Sáenz de Santamaría perquè la situació econòmica que passen no els hi deixa gaire més marge”, destaca. També remarquen que Javier Ayuso, exdirector de comunicació de la casa reial, exdirector de comunicació del BBVA, exadjunt al director d’El País, admet al llibre l'”agressivitat” amb la que el diari va tractar tot el tema del procés i “fa una certa autocrítica” i insinua que si fos ara “es farien les coses diferents”.
