L’escriptora i periodista Sònia Casas es va endinsar a la vida d’Antoni Gaudí sense pretendre fer-ne una biografia. Perquè això quedés ben clar va escriure una novel·la “totalment diferent” amb dos temps ben diferenciats: el present -mitjançant una parella d’arqueòlegs i geòlegs que descobreixen inscultures prehistòriques- i l’època en què el geni era jove. El sorprenent de l’obra, però, és que no pretén que Gaudí sigui el protagonista, sinó que busca donar a conèixer la seva relació amb el primer egiptòleg català, Eduard Toda, i descobrir al gran públic en quina zona de Catalunya es va inspirar per a les seves construccions.
L’obra va néixer mentre treballava un reportatge per la revista Sàpiens. En quin moment va saber que hi havia una història suficientment gran com per escriure’n una novel·la?
Un enginyer i una arqueòloga van contactar la revista per ensenyar-nos que havien trobat un lloc on hi havia restes neolítiques. Mirant fotos s’havien adonat que era un lloc amb molts elements de l’obra de Gaudí i van anar a parlar amb un historiador de la zona. Els havien dit que la quantitat d’enclavaments que hi havia i que es veien des d’un mateix punt era impressionant. A més, hi ha proves documentals que Gaudí havia passat per aquesta zona. El reportatge va ser portada de la revista el mes de juliol del 2016 i va tenir molta repercussió. La zona es va conservar com a bé d’interès cultural local i jo em vaig fer amiga de l’enginyer i l’arqueòloga. Llavors em parlen d’uns gravats neolítics a terra en la mateixa zona que a més tenen un vincle astronòmic. La tercera circumstància és que molt a prop d’allà, a cinc minuts en cotxe, hi ha el castell d’Escornalbou, comprat i restaurat per Eduard Toda, íntim amic de Gaudí des de la infància. Em trobo amb roques gaudinianes, amb el castell de Toda que es pot relacionar amb Gaudí i a més amb un element màgic i misteriós que són les restes arqueològiques. És llavors quan m’adono que tinc molts elements per fer una novel·la. El vincle que jo estableixo entre Gaudí, Toda i les restes arqueològiques és hipotètic i això només es pot explicar com a novel·la.
Per què abans del 2016 era tan desconegut el vincle entre Gaudí i aquesta zona?
Potser ningú se n’havia adonat. Ells dos van estudiar tota la zona, van fer moltes fotos i es van adonar d’aquest vincle que donen a conèixer a través de la revista. El que és hipotètic és el vincle amb les restes prehistòriques, el vincle amb la zona està documentat.
Ha estat fàcil marcar la frontera entre realitat i ficció?
Aquesta és sempre la qüestió. Vaig intentar que ja que ficcionava una part, el vincle amb el gravat prehistòric, tot l’embolcall que l’acompanya fos el més documentat possible. També hi ha molta part extreta de biografies, com ara la de la Pepeta Moreu, de dietaris d’Eduard Toda… Per exemple el viatge que fan Àngel Guimerà, Eduard Toda, Mossèn Verdaguer i Antoni Gaudí juntament amb altres persones és real i està documentat. Tot allò que no està estretament relacionat amb el gravat prehistòric he intentat que s’acotés al màxim a les fonts documentals. També he fet que tots els escenaris que apareixen com ara La Pedrera, la casa dels Güell, la casa de Gaudí de Riudoms, el monestir de Poblet i d’Escornalbou estiguin descrits tal i com eren, ja que els he visitat. Les descripcions estan fetes a partir de la meva pròpia experiència i del que he parlat amb historiadors.
Sovint parla del vertigen que dona parlar de personatges com Gaudí. En quin moment va deixar de tenir aquesta sensació?
La novel·la té dues trames, l’actual que és sobre la recerca arqueològica, i la històrica. En la històrica la relació que s’estableix entre els dos personatges és molt maca. Són dos personatges que van tenir orígens idèntics però que van fer camins vitals molt diferents. Toda és aventurer, viatja, li agrada anar amb dones i fa una vida d’expansió total, Gaudí, en canvi, fa tot un viatge més místic i intern. Aquestes dues evolucions es complementen molt bé en la novel·la. Es van produint canvis amb el temps, no és el mateix el Gaudí de l’adolescència que el de la seva joventut amb la burgesia barcelonina o el de després de la crisi espiritual. En quin moment deixo de tenir vertigen? Quan veig que en la meva escriptura aquesta evolució s’està produint.
L’obra té un punt d’intriga que no se sol trobar en novel·les històriques. És això el que creu que la fa diferent?
Sí, i a més ho reivindico molt. M’estic trobant que els primers lectors m’han dit que normalment no són amants d’aquests tipus de novel·les però que, en canvi, han gaudit amb aquesta. Diuen que els agrada i que els ha atrapat i crec que és per aquest punt d’intriga i per la trama contemporània, que ajuda a que la trama històrica que té un ritme més pausat funcioni bé. És el que la fa diferent i el que pot fer que als lectors els agradi molt llegir-la encara que no agafarien mai una novel·la històrica.
Va tenir la idea d’escriure la novel·la amb aquests dos temps des del començament o va ser un cop iniciada l’escriptura?
Tenia molt clar que volia que fos així perquè la trama actual permet afegir les meves referències i experiències pròpies. Puc parlar de mitjans de comunicació, de massificació turística de Barcelona i del paper de Gaudí en això, de les trames amoroses contemporànies… Em dona molts elements als quals no volia renunciar. Vaig començar escrivint-ho intercalant els dos temps, però va haver-hi un moment que em vaig bloquejar perquè era molt complicat. Llavors va haver-hi una persona que em va dir que primerament escrivís la part històrica, tota seguida, i a sobre hi encabalquès la part contemporània. Aquesta va ser la forma d’acabar-la, tot i que va ser una doble feina en el fons. Estic molt satisfeta amb el resultat i penso que ara funciona molt bé.
La viu com una mena d’homenatge a Toda, un personatge que és pràcticament desconegut i va quedar a l’ombra de Gaudí?
És una manera de reivindicar-lo. És un personatge molt rellevant, amb un llegat notori i realment no se’l coneix. Suposo que és pel moment que va morir, l’any 1941. Tots els seus amics de la Renaixença o eren morts o a l’exili. És un personatge amb un llegat que ningú reivindica fins fa cosa de vint anys, quan els primers historiadors de la zona de Reus van començar a recuperar la seva figura. És una mica quan jo per primer cop vaig llegir una biografia seva i vaig descobrir el personatge. Estic contenta d’haver-li donat un paper co-protagonista. Evidentment, Gaudí és el motor de l’obra i el nexe entre tots els elements, però els dos són co-protagonistes i fan que el temps avanci en la novel·la cada vegada que es retroben. M’agrada haver-lo vinculat a Gaudí en aquesta novel·la. També m’agradaria destacar que no és una novel·la masculina, perquè també apareixen personatges femenins potents. Per exemple, amb el personatge de la Queta, una dona sàvia i empoderada que els ensenya el significat del gravat, o amb el personatge de la Norah en la part contemporània.
Què suposa guanyar el Premi Néstor Luján?
És un reconeixement a molts anys de feina a la revista i una culminació d’una etapa professional. És com la cirereta. He fet una trajectòria de quinze anys en la divulgació històrica periodística i ara poder donar el salt a l’àmbit literari és una culminació i un salt endavant. També em motiva a pensar que potser m’hi haig de continuar dedicant. No descarto escriure un altre llibre, tot i que no d’aquest tema. La novel·la està ben acabada i les dues trames acaben.
Què els diria als lectors perquè s’endinsin en la vida de Gaudí gràcies a la novel·la?
Primerament els diria que és una novel·la per a tothom perquè agradarà tant a la gent que llegeix novel·les històriques com a la que no. Crec que és una bona opció per iniciar-se en les novel·les històriques. A més, és una novel·la per als amants de Gaudí i per als que el detesten. Tots ens hem quedat amb la imatge mística de Gaudí, quan ja va mal vestit i té mal caràcter. Aquesta és l’etapa final, però Gaudí fa una evolució increïble que es veu en la novel·la i que es pot entendre. És una novel·la per aprendre coses i passar-ho bé. El rigor no està renyit amb l’entreteniment i aquesta novel·la té molt d’això.
1 
