Joel Joan és la intensitat. Com a director, com a actor, com a guionista, com a persona. Al teatre, a la televisió i al cinema. De tant en tant, la vehemència en una declaració escatada el situa al centre del nostre petit món. No se’n calla ni una, encara que ell no hi està d’acord i matisa que se’n calla moltes. Ausades. Si en aquesta entrevista ha callat molt, què serà quan parle… El sol acompanyar en cada intervenció una desaprovació, ressò incòmode, que es podria entendre com a prudència, com a recel o com a enveja. “Vicent, jo tinc molt mala fama en tots els sentits”, remata resignat i indiferent. Potser. Tanta mala fama com èxit. L’èxit li va somriure des del començament, des de la immortal Plats bruts, fins al final, ara mateix al teatre amb Escape Room II. Concís en l’audàcia, respon quan li pregunten per què va fracassar el procés: “Perquè ens vam fer cacones”. En una societat acostumada a perdre, les victòries -també les individuals- poden resultar amargues. I la sinceritat, equivocada o encertada, es paga cara.
És difícil resseguir-li la pista a vostè. No para en torreta, ha fet de tot…
Tu diràs…
Crec que hem de començar pel cinema. I la primera cullerada, una mosca: què li sembla el cinema que ara mateix es fa a Catalunya?
Mmmm… Primerament, hauríem d’aclarir-nos sobre quin és el cinema que es fa a Catalunya, perquè no tot és la mateixa cosa, però en general em penso que és una indústria molt focalitzada en l’autor i a guanyar prestigi en festivals, però molt poc interessada en l’espectador. Les pel·lícules no es fan perquè s’omplin els cinemes, sinó per guanyar premis o per fer-se l’important, l’intel·lectual, el profund. Hi ha molt de postureig en el cinema català. Amb moltes obres que ens volen fer canviar la vida o arribar a llocs molt profunds de l’ànima, i jo de vegades crec que per arribar a l’ànima de l’espectador no cal tant de postureig. S’hi pot arribar amb històries que d’entrada enganxen l’espectador i que després el facin reflexionar o no, però enganxar-lo és bàsic. I no és un cinema que vulgui enganxar-lo.
Per exemple, al cinema català ja no hi ha comèdies. Des de Ventura Pons, que ens feia aquelles maripilis fa mil anys o sense comptar Scape Room, aquesta pel·lícula nostra que és una comèdia, no se’n fa, de comèdia. No fa prestigi la comèdia. No guanyes premis amb la comèdia. No fas reputació. Però, en canvi, la comèdia, si està ben feta, fa públic.
Això potser és perquè no hi ha indústria comercial. La indústria que hi ha al cinema català, al sector, és artística, d’autor, però no comercial.
Exacte. Però aquesta és una de les coses que jo quan vaig fundar l’Acadèmia del Cinema Català fa 17 anys tenia molt clara. Està molt bé que hi hagi aquest cinema d’autor i que es guanyin premis a l’estranger i a casa nostra, i totes aquestes coses, però a mi m’agradaria que el cinema català fos com el cinema espanyol, el francès o l’italià, que cada any tenen un volum de pel·lícules que fan deu milions d’euros. Que fan públic i que no van a Canes, perquè allò és una altra lliga, però que creen col·lectivitat. És a dir, se’n foten, de les seves coses franceses, italianes o espanyoles. El padre de familia o els Torrentes, del gran Santiago Segura… Diràs que cinematogràficament no és Orson Welles. No. No l’és, ni pretén ser-lo, però hi va molta gent, a veure aquestes pel·lícules, que tenen uns referents comuns, que són aquests personatges que fa ell i aquestes pel·lícules. És el mateix cas de Plats bruts. Un espai on tota la família pot gaudir d’una comèdia i que és molt transversal. Això en el cinema català no s’estila.
Ostres! I, per tant, si li demane per Albert Serra…?
L’Albert Serra? Em sembla que és perfecte. Tenir l’Albert Serra, un tio que està prou grillat per fer les coses que fa ell, tenir els collons de fer-les… A mi em mereix molt de respecte, l’Albert. No demana perdó per fer-les, ni de bon tros. I, a més, se’l creuen a França, a Canes, i al País Basc, a Sant Sebastià, i viatja pel món amb aquestes pel·lícules que mai seran taquilleres, però que sens dubte creen identitat o segell… Doncs, jo, encantat. A l’Albert demanar-li una comèdia és absurd. “Albert, ara deixa el teu rotllo i fes una comèdia o un thriller o fes-ne una de terror…”. No. Hi va haver una època, però, que en el cinema català… A veure, d’entrada també hem d’aclarir què és cinema català.
Podem entendre que és el cinema que es fa a Catalunya…
Clar… Aquesta és la clau de tot. Però no. Si tu rodes en castellà, és una pel·lícula espanyola. Perquè l’epicentre, la llengua, el que es comparteix, és hispanocèntric. La llengua és l’espanyol, per molt que la rodis a Barcelona o passi aquí. Per a mi això és secundari. Si passa a Holanda, perquè uns actors espanyols se’n van a rodar a Holanda, sempre és una pel·li espanyola si la fas en espanyol. I si la fas en català, és una pel·li catalana. És més, pots fer una pel·li catalana a Madrid, perquè els personatges són catalans o parlen català, encara que la història passi a Madrid o a Holanda. Això seria també una pel·lícula catalana. M’explico? Jo entenc com a cinema català el que no només és en llengua catalana, sinó que és com el que fan els francesos amb les seves coses o els espanyols amb les seves. No podem obviar aquest debat. Recuperem ara el fil. Fa anys Jaume Balagueró va fer la saga Rec, que és una saga de terror, que em sembla…
La tercera era una comèdia.
Quina?
La de la boda que acaba derivant en una orgia zombi. Molt Robert Rodríguez…
Ah, sí.
La primera i la segona eren molt inquietants, sòrdides, molt bèsties…
Molt bèsties, sí. La tercera no la vaig veure…
És com demana vostè. Una bona comèdia, molt divertida i molt comercial.
El Jaume, en aquest sentit, quan fa també Mientras duerme, fa gènere. Això és el que no fa el cinema català. El titular seria: “No fem gènere”. O sigui, el gènere és una cosa que sembla com… comercial, que és la pitjor paraula del món mundial a Catalunya. Que una cosa sigui comercial. Això és terrible. Cosa que no entenc, perquè qui vol els teatres o els cinemes buits? Tothom els vol plens.
Ja que demana èxits, parlem de tres pel·lícules que han fet fortuna. De públic i de crítica. La primera és Alcarràs. Potser la intenció inicial no era fer un producte comercial, però ha acabat sent-ho…
Em sembla una proposta d’una cineasta molt particular, que domina el fet d’explicar històries des d’un lloc molt diferent del que utilitza la indústria convencional. Poc guió, sense actors, perquè no li agraden els actors, gent del carrer, imatges molt robades, on deixa que passin coses, i ella va gravant i al final apareixen perles. La Carla Simon és una mica com una voyeur, com una mica… això, que no vol forçar les coses i deixa que passin. Després, tal com ho munta, amb la intel·ligència que té ella, que em sembla molt brillant aquesta dona, acaba fent pel·lícules que guanyen a Berlín…
I que la gent va a veure.
Sí. La gent les va a veure, però això és perquè va guanyar a Berlín. Això és diferent. És a dir, si no hagués guanyat a Berlín, Alcarràs no hauria fet ni la meitat dels diners que ha fet. Ni de conya, ni de conya, ni de conya! Però Berlín, que és un festival on hi ha pel·lis que són més obertes, que potser no són tan d’autor com Canes, la va posar en el lloc on és. Va despertar la curiositat de la gent: “Què és això que ha guanyat a Berlín? En llengua catalana i, a més, a més, pagesos de Lleida!”. És que tot et peta al cap. “Però com? Tractors, allà, i el préssec.. Però què cony és això?”. Crea molta curiositat. Carla Simon és una mica com Albert Serra. És una tia que ha d’existir, que té una veu pròpia.
Estic segur que Tardes de soledad, quan l’estrenen, atraurà molt de públic també. Perquè ha guanyat la Concha a Sant Sebastià i perquè se n’ha parlat molt.
Segur. I en el cas de la Carla, perquè ara és un nom prou important perquè faci el que faci desperti l’interès de molta gent.
Al final, doncs, resulta que els autors, els divins, aconsegueixen també l’èxit comercial, que és allò que vostè demana.
No sempre. Perquè l’Albert Serra ha guanyat moltes vegades a Canes amb pel·lícules que…
Premis secundaris, però tant se val. Té vostè raó. Bastants premis que després no han generat la curiositat del gran públic. També és cert que algunes són bastant difícils de suportar per a aquest públic…
És que l’Albert va molt fort. L’espectador mitjà -que és com dir, com, si diguéssim la gent normal, que no són erudits- doncs, es troba que diu “Uf!”. Parlàvem de gèneres. Hi ha també l’animació. El món de l’animació és molt refrescant per a qualsevol indústria cinematogràfica perquè pots fer servir un humor que agradi als petits, però a la vegada que sigui àcid per als grans…
Això ho van inventar fa dècades els americans de la Warner amb Merrie Melodies…
Sens dubte. I després amb Pixar. Pixar ha fet meravelles. I Toy Story és una meravella perquè ens interpel·la als grans i interpel·la els petits. I tot són paràboles…
Però això és molt car.
Sí. Sobretot és molt car perquè s’ha de pensar molt. I pensar costa diners i temps. Fa molta mandra. Pensar és el que fa més mandra. Fer és una altra cosa, però pensar quina pel·lícula volem fer, a quin públic ha d’anar, pensar una història que pugui entendre tothom i que a la vegada ens… Toy Story, a través d’unes joguines de mentida, ens parla…
Uns joguets que som nosaltres.
Que som nosaltres! Evidentment!
Allà hi ha molt de talent.
Molt. I penquen molt també. Entre pel·lícula i pel·lícula potser s’estan nou anys. Sense fer la següent de la saga.
Això al Japó és Hayao Miyazaki i l’estudi Ghibli.
No el conec.
El director del Viatge de Chihiro, La princesa Mononoke o El castell ambulant…
Ah, sí! Tot i que jo he de reconèixer que el cinema oriental em costa. Els trobo molt marcians…
Ens hem desviat molt. Li havia parlat de tres pel·lícules catalanes d’èxit. la segona és El 47.
No l’he vista.
Sap de què va?
Sé perfectament de què va. Aquella de l’autobús. Però, pel que m’han dit, tot això de l’autobús passa l’últim quart d’hora, no?
Home, primerament hi ha tota la història dels personatges i l’arribada de les onades immigratòries al barri de Torre Baró de Barcelona…
[Va assentint]. Home… sí… No l’he vista… No te la puc criticar…
Ha guanyat una pila de premis i una garbera també als Gaudí…
Com tocava. És una pel·lícula políticament molt per al moment que vivim. Tot el que és expressió humana és expressió política. Tot. Des d’un quadre fins a un acudit. La política és a tot arreu. I pretendre que aquestes pel·lícules siguin apolítiques o que són socials i no van de… Nooooo. Jo vaig veure un tuit de Pedro Sánchez, que va anar a veure El 47 i que va sortir-ne encantat. Homeeee… Ja està. No cal que m’ho diguin més clar. Un senyal més polític que aquest no n’hi ha. Si descarnadament surt el president i et diu: “Fixa’t que bé, perquè aquesta catalanitat, sí. Aquests són els bons i n’hi ha uns altres, uns altres catalans, que aquests no….”.
Per això volia que em parlara de la tercera pel·lícula, Casa en flames, d’aquests “altres” catalans…
No l’he vista sencera.
Per què?
Perquè no la vaig aguantar. No entenia la història. No sabia de què anava…
Home, és una família burgesa catalana, amb totes les seues misèries…
Això d’una família burgesa catalana no és una història. Això és un clixé. Perquè, a més, hem de veure aquesta burgesia què és. Molta gent deia: “Ui, jo hi veig els meus, allà!”. Jo no. Els meus realment no són aquella gent. I no sé…
Li ho posava com l’exemple de tres pel·lícules, tres mons, i la visió majoritària que se n’escampa ara. Els pagesos forts i resistents a l’especulació en forma de noves tecnologies, que perden la batalla; la immigració íntegra i noble dels anys cinquanta, que va alçar Catalunya…
Evidentment. Però també et preguntes sempre per què no es van quedar a Extremadura als anys cinquanta. Per què no es van quedar al seu país a alçar-lo? Aquell país continua enfonsat cinquanta anys de mort Franco. Hòstia! Queda’t allà i alça’l! Ah, no, venen aquí a alçar-lo. Doncs, ja són ganes de voler ser catalans i alçar Catalunya. Tot això…
Allà passaven gana…
Evidentment. Perquè la gent no emigra perquè sí. Ni aprèn idiomes perquè sí. Ni res. Aquesta era una terra on hi havia oportunitats de trobar feina. I venien a això. En comptes de dir és que vam anar allà on hi havia riquesa, com van anar els europeus a Amèrica fa cent i dos-cents anys, perquè allà hi havia oportunitats i hi havia terres i hi havia feina, i aquí, no… Dir que hi van anar a salvar Amèrica… No. Hi van anar a salvar el cul. El seu cul. Que després entre tots n’han fet un gran país, sens dubte. No en caldria una altra. Però ningú va venir a aixecar Catalunya. Van venir a salvar el cul. Amb tot l’honor i amb tota la decència. I estic d’acord al cent per cent que ho fessin. Perquè, això sí, els catalans som molt bona gent. Som molt bona gent i ho acceptem gairebé tot. Som molt acollidors i, hòstia, si, a sobre, els parles una mica català, vinguis d’on vinguis, ja ets de casa. Això sí que ho tenim claríssim, perquè som una llengua minoritzada i molt odiada. No només pels espanyols i part els francesos. Fotem una nosa a Europa de l’hòstia a tothom. I aquest és un complex molt gran que tenim. Llavors, si ens parlen una mica en català, ens cau la llàgrima, però no, no. Estic fart d’aquest discurs. Diu que aquí érem tots burgesos. Els meus avis resulta que tots eren burgesos…
Aquesta és la tercera, Casa en flames… Pagesos, immigrants i burgesos. Són les tres pel·lícules d’èxit. Amb un missatge polític molt clar. No li sembla?
Claríssim. Ja t’ho he dit. És impossible no ser polític. Només si et tires un pet, això és apolític. Això és una flatulència que et surt del cul i que no estava prevista, però no és política. Tota cosa que passa pel cervell i s’expressa per la boca és tot política. Jo no vaig veure Casa en flames. No sé de quina gent parla. I ull, que he estat amb burgesia nord-americana en pel·lícules amb Woody Allen o d’altres i hi he empatitzat molt. De tota manera, el de Casa en flames em penso que és un problema del guió, que no… [fa petar la llengua contra el paladar], que no està fet prou, brrrrr, com dir-ho? Que no té prou ganxo. No sé per quins set sous he de seguir el personatge de l’Emma Vilarasau, per què m’ha d’importar. I aquests conflictes d’aquests fills que s’estimen però que no s’estimen i no s’ho diuen. No ho vaig acabar d’entendre i al final vaig dir: “Mira, és igual”…
Va escoltar el discurs que fa fer el guionista de la pel·lícula, Eduard Sola, quan va rebre el Gaudí? Li van donar el premi al millor guió, per cert.
Ho sé, ho sé. Però no l’he sentit, el discurs, no. Últimament tot allò que em pot posar de mala llet ho evito, saps? Ja vaig jo amb prou bilis meva… Ja soc una cosa, jo, que ja viu prou traumàticament tot el que l’envolta per anar-me intoxicant amb… Sé de què va anar la cosa, però no…
El van aplaudir molt i tots en peus…
Evidentment, perquè és el que toca. El sector del cinema, tot el sector que està exposat al públic, el que vol és estar bé amb els poders. I ara toca l’autoflagel·lació, com sempre ha tocat, d’altra banda, perquè el nostre és un país que no pot ser orgullós. És un país que no pot estar orgullós de la seva gent. Escolta, a mi, la burgesia… Jo no vinc de família de burgesos. El meu avi era planxista i la meva àvia treballava al mercat d’Hostafrancs, l’altra era costurera, uns pencaires, uns miserables…
Els que van alçar Catalunya.
També! Per collons, diria jo. A casa meva hem sigut això sempre. Però ull també amb la burgesia, que ha fet molt per aquest país. Gràcies a la revolució industrial i a la burgesia tenim un Palau de la Música…
Tenim un país.
Tenim un país. Ara ho has dit. Llavors, dir que tot això és de pijos, que això són els catalans… És que n’estic tan cansat… És la història de sempre. Des que vaig néixer que m’ho diuen. Que si els convergents, que si els burgesos… Busquen l’enfrontament ètnic amb el social. Al català se li ha fet creure que ha estat una potència fins fa quatre dies, imperialista, feixista, perquè, en comptes de parlar l’idioma de l’altre i ser educat i submís, parla el seu i imposa el seu nacionalisme… És dolentíssim ser nacionalista aquí. Ser feminista no és dolent. Hi ha moltes coses que acaben en ista i que no són dolentes, però ser nacionalista, estimar el país i la seva llengua, això es veu que és horrible, filonazi. Ens ho hem cregut tant, hi han insistit tant, que qualsevol discurs que ens autoflagel·li… [Pica de mans tres vegades amb contundència]. I més el món del cinema, que és hispanoreferencial. El món del cinema català el que vol és agradar a Espanya. Punt. I el seu mercat és Espanya. Punt. No pensen en productes per a fora d’Espanya, tampoc. Això no hi ha manera de canviar-ho perquè diuen que amb el mercat català no n’hi ha prou. I jo em penso que sí. Jo em penso que podríem fer pel·lis al nostre mercat, ja no només el del Principat, sinó també a València i a Mallorca. Amb pel·lis que podrien fer sis o set milions. Unes quantes. Som vuit milions de persones només al Principat. Hi ha molt de públic.
Vostè va parir i va presidir durant cinc anys l’Acadèmia del Cinema Català. Amb una idea en aquesta línia i buscant prestigiar-lo…
I amb una idea de portar als espectadors els nostres artistes, les nostres pel·lícules, els nostres directors… Per a això serveixen els premis. Per parlar de nosaltres, del nostre art. Premiar-nos i fer bullir l’olla perquè la gent digui: “Hòstia! Ara la vull veure, aquesta pel·li!”. Per a això serveixen els premis.
Tot això creu que s’ha acomplert? Com veu ara l’Acadèmia?
No en tinc ni idea. Jo…
No li interessa?
Nooooo. Ja fa molt de temps. Me’n vaig desfer, jo, de l’Acadèmia. L’Acadèmia té un problema, que són els acadèmics.
Com totes.
[Riu]. Llavors, els acadèmics són molt poc seriosos. Això em fa molta ràbia. No es miren les pel·lícules, no fan la feina que haurien de fer. L’única cosa que fan és seguir la moda, seguir el que toca, i llavors, doncs això. L’any passat tocava Alcarràs i tot era Alcarràs. I això és molt dur quan, per exemple, Alcarràs va ser nominada com a banda sonora. Per posar-te’n un exemple. I Alcarràs no té música. Hi ha una música de fons en algun moment, una festa popular i allò. Però no hi ha banda sonora, un músic que l’hagi compost. I Escape Room, la pel·lícula que va obtenir zero nominacions i que tenia una fotografia i uns actors increïbles -excepte jo, que soc molt dolent-, un guió espectacular, perquè, a través de la comèdia del terror, parles de coses importants de l’ésser humà, el despulles i el desemmascares, no va tenir-ne cap. Però parlo de la música, on el Xavi Capellas va fer una banda sonora estil Hollywood, amb tema inclòs que és repetitiu en la pel·lícula… Hores i hores de feina, que no està per ordinador, perquè van ser uns búlgars que, amb els seus instruments, van gravar amb el Xavi i amb el noi que feia les partitures amb una connexió, un zoom, no sé de quina manera, raríssima, que els permetia escoltar fins al darrer detall i corregir-ho tot… Té una banda sonora Escape Room de l’hòstia. I això m’indigna, perquè el Xavi no estava ni nominat.
Llavors què passa? Que ara està de moda un actor, l’Enric Auquer. Doncs, l’Enric Auquer guanyarà el Gaudí. Perquè els senyors acadèmics no pensen més enllà. Ara aquest és el noi que està de moda i ja és això. És absurd que en aquest país tan petit hi hagi actors amb tres i quatre gaudís. L’Eduard Fernández quants gaudís té? La Clara Segura. Quants gaudís té? És absolutament absurd. Cada any guanyen els mateixos?
Se sent castigat per l’Acadèmia?
A mi no em castiga ningú. Al contrari. A mi em mimem. Volen fer-me’n membre d’honor. Jo els vaig dir: “Home, jo, membre d’honor, no en seré, però si voleu fer-me una estàtua allà a la seu que vaig aconseguir de l’SGAE, com ho vaig aconseguir tot, doncs, molt bé. El dia que calgui destapar la meva estàtua la destaparem, si voleu”. [Riu].
Si el premiaren, aniria a recollir el premi? O faria com Woody Allen i se n’aniria a tocar el clarinet?
Quin premi?
El que siga, el que vinga. El que corresponga a Escape Room 2…
És que no me’l donaran mai! Escape Room 2 ja no els la presentarem. No hi presentarem aquesta pel·lícula. Perquè és comèdia. Perquè és comercial. Perquè se suposa que no hi ha cap mena de pensament al darrere, més enllà de distraure i entretenir. Quan s’equivoquen, perquè, a través de la comèdia, pots fer una crítica àcida i dir unes veritats que no pots fer ni dir ni amb drama, ni amb tragèdia, ni amb cap altre gènere. I Escape Room 2 en dirà unes quantes, d’aquestes veritats. Com que aquesta pel·lícula està pensada per al públic i perquè el públic s’ho passi de conya i, a més a més, en surti satisfet i hi hagi un viatge emocional amb els personatges, no guanyarà enlloc cap premi ni res. Ja sabem d’entrada, com va passar amb la primera -amb la qual teníem esperances d’alguna cosa, que algun acadèmic s’hi fixés-, que serà zero. Això és molt indignant, perquè al final són els premis més previsibles del món. Tant és així que, mira, la protagonista d’El 47 qui és? La Clara Segura. La Clara Segura no va ser nominada a millor actriu. Perquè quan tu fas els premis decideixes en quina categoria la inclous. La van posar de secundària. I no és una secundària. És la prota…
Bé, sí, però…
De les noies. De les noies és la que hi ha més amunt, no?
Sí.
Doncs, ja està. Per això es fan premis masculins i femenins. En tota pel·lícula hi ha un tio i una tia que destaquen, no? Bé. Doncs, no la van posar de prota perquè ja sabien que aquest any tocava donar aquest premi a la Vilarasau. I així s’asseguraven els dos premis. Perquè els acadèmics no tenen cap mena de criteri, ni volen tenir-ne, ni res. Tothom vota el que toca votar. És el que sempre passa en aquest país. Que sempre es fa el que toca fer per quedar bé, perquè quedar bé és el que realment ens obsessiona.
Vostè ha treballat amb Francesc Betriu, amb Ventura Pons, amb Manuel Huerga, amb Woody Allen… Què en recorda, de cadascun d’aquests directors?
Molt poquet. Molt poquet record. Perquè… els directors, al final, rodes amb ells… Doncs, home, si ets el prota, potser al final rodes vint dies, però, si no n’ets, potser en rodes tres, quatre, cinc… Jo vaig fer una pel·lícula en la qual al final no sortia, però vaig anar a Quito a rodar, amb el John Malkovich. I la gent em demanava: “Com ha anat amb el Malkovich dirigint?”. Jo què sé. Res! Perquè el tio se’t fotia al costat i feia quatre gestos que tu pensaves: “John, estàs bé de la panxa? Va tot bé? O et cagaràs aquí ara, John?” I se n’anava i no et deia res. I jo em mirava l’equip com dient-los: “Què se suposa que he de fer?”. [Riu]. Doncs, és això. Per dir-te que algun director m’ha marcat, hauria d’haver fet tres o quatre pel·lis amb ell. Hauria d’haver estat un habitual, com tots aquests del Tim Burton, no sé què. Però, tots aquests que m’has dit… Amb el Manel Huerga vaig treballar amb una pel·liculeta de Minoria Absoluta, amb un paperet que…
I a Salvador…
A Salvador vaig treballar amb ell, sí, però el meu personatge era molt petit. Al final de qui tens records realment és de la feina que tu fas, que és on dediques tot l’esforç.
I vostè com dirigeix? Com tracta els seus actors? Quina fama té com a director al sector?
Mmmm… [Resignat]. Jo tinc molt mala fama, en tots els sentits, Vicent. No només com a director. En tots. Per tant…
Com a director, també.
També. Segur. Perquè jo soc un tio exigent i de vegades hi ha gent que confon l’exigència… “És que no aprecies el que faig”. “No, no, ho aprecio molt, però vull això”. Hi ha actors que ho entenen a la perfecció, que t’ho fan i no cal tocar res més, i altres actors que els costa molt. Jo soc molt insistent fins que l’actor fa allò que crec que ha de fer. Té tant de poder, l’actor, sobretot en teatre, però també en cinema, que pot acabar dient el contrari del que diu el text, si vol.
Al teatre, sí. Al cinema, vol dir?
Al teatre, sí. Al cinema, no. Tens tota la raó. No estava dient la veritat, però ara que ho dius tu… [Riu]. Al teatre són els que expliquen la història, no el director. Però l’actor en cinema, és veritat, el pots arreglar molt. Ja m’ho deia el David Trueba fa anys: “El problema dels actors i les actrius de cinema és que es pensen que són allò que veuen a la pantalla”. [Riu]. És boníssim. Però no ho són. Allò és una estilització absoluta d’ells. N’agafes les millors preses. Si no l’encaixaven, poses el contraplà. Si no, vens i fas una DR, que vol dir que doblo la frase i la dic com l’hauria d’haver dit en la versió original… Vaig a l’estudi i la deixo com ha d’anar.
Al teatre, no. Al teatre si l’actor no entén el joc… La gràcia del teatre és que és un joc entre l’actor i l’espectador. Hi juguem tots a creure’ns una mentida enorme. Vols veure uns actors jugant dalt de l’escenari. Per això es diu to play en anglès, jouer en francès… Els que es van inventar el teatre, d’alguna manera, instaven a jugar. L’actor que no entén el joc que li planteja l’autor amb l’escena, com a director què fas? Pots canviar el càsting o treballes molt molt fins que t’odien. Llavors, te’n pots sortir una mica, però ja els has tocat massa les pilotes.
En cine ara tindria problemes per convèncer segons quins actors per treballar amb vostè?
En cine?
Sí.
Mmmmm… Sssssí, sssí. Però és que jo no vull dirigir. No vull dirigir més. Ni cinema ni teatre. He decidit que la direcció… potser acabo dirigint alguna cosa, no dic que no, però no és una cosa que…
Per què?
Perquè acabo molt cremat per tot això que t’he dit ara. Perquè no ho sé viure prou feliç i prou content. Em fa patir i acabo… Com a persona, en surto molt malmès. No m’agrado a mi mateix dirigint.
El cinema i el teatre, com a director, trauen la pitjor part de vostè?
Com a director, potser, sí, sí. Perquè em poso nerviós. Hauria de tenir més allò que en diuen temple. Més sang freda. Hauria de treballar més relaxadament. Jo soc molt visceral, si allò no surt… Un director ha de tenir moltes coses. Ha de tenir la visió de l’obra, l’ha de saber explicar i ha de saber transmetre als seus actors el que vol. Però, a més, és un entrenador, perquè estàs entrenant-lo per fer aquella obra cada dia. I que cada dia sigui fresca. I això és una feina molt difícil.
Però a mi m’han dit que els directors fan tots els assaigs, sí, van el primer dia de l’estrena, però que després ja no hi tornen.
[Riu]. Home, això és un clàssic!
És veritat!
Tens raó. Això és així.
Per tant, tampoc hauria de ser tant de patiment. Una vegada has acabat els assaigs, l’obra és d’ells.
Sí. Un cop has estrenat, jo també me’n vaig a casa i ja s’apanyaran. La funció és seva. Dels actors i del públic.
Hi ha unes tensions enormes entre els actors. N’hi ha que es barallen fins i tot pel protocol a l’hora de saludar quan acaba l’obra…
És horrible, sí. Però és que això passa a tot arreu. Llegeixes biografies de gent de Hollywood, les més grans estrelles, i bé, unes criaturades… Unes xorrades! S’enfaden i decideixen un dia no rodar, perquè avui no sé què. I tot l’equip allà, mirant-se’ls. Unes paranoies… En aquest país, ho deia l’altre dia no sé qui a Vilaweb en una entrevista, l’enveja és…
“El mal nacional”, sentència de Josep Pla.
Exacte. És el nostre mal nacional. Això es nota a tot arreu. Som envejosos. Molt. No ho suportem. No entenem que l’èxit dels altres també forma part del teu èxit. I que, si a tu et van bé les coses, a mi també, perquè ho anirem sumant. I tot serà un creixement exponencial cap a la virtut, cap a fer les coses bé.
Tots baixen per l’escala com Gloria Swanson a El crepuscle dels déus…
Sí, sí. Somerset Maugham té una frase molt bona: “No només s’ha de tenir èxit, cal que l’altre fracassi”. I això ho va dir un anglès. Aquest mal és un mal molt humà i molt universal. De fet, El gran comediant en parlava. Parlava de la gelosia, de l’èxit. D’un subnormal, que era Llorenç Tortosa, que s’enfadava perquè el seu amic, dolent per a ell, se n’anava a fer una sèrie a Netflix i ell, no.
Vostè feia de Llorenç Tortosa. Això també li ha passat a vostè?
Això m’ha passat a mi, sí. I tant. Jo soc molt ambiciós.
I envejós?
També. També he estat molt envejós. I ho soc. Vaja, jo lluito contra això. Evidentment. Però també és veritat que treballo molt. Tinc un terapeuta de fa vint anys i és veritat, a mi no em fa res treballar, soc molt treballador. Vaig allà i treballo i parlo i d’això. I mira… Per exemple, casos com el del Jordi Sánchez, que podries dir: “Vau començar junts i mira el Jordi ara, no para de fer pel·lícules, és una estrella nacional…”.
El remou l’enveja…
Gens. Al contrari. Estic molt content per ell. Si això m’hagués agafat potser vint anys enrere, això no hauria estat així i hauria desitjat que un llamp el matés allà mateix. [Riu]…
Però van acabar bé?
El Jordi i jo? Sí. Estem molt bé. El que passa és que van ser deu anys molt intensos, on ens vam cremar tots dos. Ens vèiem vint-i-quatre hores al dia, vivíem al mateix replà… Era una bogeria.
Un matrimoni…
Sí. Érem un matrimoni. Un autèntic matrimoni, que, a més, se n’anava cada dia de farra fins a les set del matí.
Ja que hem començat a parlar de teatre, quan jo era petit deien allò de “la letra con sangre entra”. L’art dramàtic, el virtuosisme, s’ha d’aprendre amb sang?
No. Aquest és el debat…
Ha estat i és el debat de l’Institut del Teatre. Ha vist Whiplash, aquella pel·lícula sobre un professor maltractador i un jove bateria de jazz..?
Sí. I tant!
És això? Aprendre l’art ha de ser això?
No. Això és… Això és maltractament, i ja està. Punt. Maltractant la gent mai els traus la millor part d’ells mateixos. El que passa és que la línia és fina, perquè fins on arriba l’exigència d’un professor o d’un director perquè aquella persona tregui la millor part d’ell mateix? Aquesta exigència… fins on dius que a partir d’aquí fa mal i a partir d’aquí, no? On hi ha aquesta línia? És molt difícil.
A l’Institut del Teatre es traspassava aquesta línia i deixaven pel camí molta gent que podrien haver estat bons actors o actrius?
Hi pot haver gent així, sí. Gent que hagi quedat molt tocada per professors que feien mal, anaven a fer mal i es pensaven que fent mal feien bé la seva feina. I tant. N’hi ha hagut i n’hi ha. I espero que cada dia n’hi hagi menys.
Ara la gent jove s’hi ha rebel·lat.
Correcte. Però abans fins i tot era una cosa d’admirar: “Aquell és el dur!”. “Avui m’ha insultat!”. I en aquell moment es creia que això t’enfortia com a actor.
Els actors i les actrius són fràgils? S’han d’exhibir amb tot obert davant els altres… Potser els cal endurir-se.
Sí, però per a què volem estar endurits? Jo no vull actors endurits, jo vull actors feliços. La part més difícil del teatre és combinar l’exigència d’una professió que no és gens fàcil amb la felicitat. Si l’actor no és feliç dalt de l’escenari, estigui plorant a raig o estigui rient com un boig, malament…
Com pot ser feliç si sent enveja dels altres?
Clar. Aquest pot ser un problema. Però, això, jo no m’ho trobo tant. Si un s’encabrona molt amb això, tens molt mala vida. I crec que la gent no és tan burra per viure d’aquesta manera. Però el que sí que veig són actors i actrius que no són feliços. Els veus que diuen la lletra i fan el paper, però no hi gaudeixen, no juguen, no s’ho passen bé amb allò perquè dominen el que fan… Jo soc molt feliç a l’escenari, perquè és l’única cosa que puc fer com a bon professional. Un bon professional és algú que ha de saber fer feliç a l’escenari i ser-ne, per exemple, en les tres-centes funcions que celebrem dijous que ve al Teatre Condal. En cada funció cal gaudir. “Sempre és el mateix”, pot dir algú. No. Hi ha la típica pregunta que tu no faràs però que ja la faig jo: “I no us avorriu de fer sempre el mateix?”. No! Perquè cada dia el públic canvia. Si fóssim sempre els mateixos, ens avorriríem tots molt. Indubtablement. Però no és així.
Malament aquell que s’avorreix fent la seua faena…
Cada feina té la seva gràcia. La nostra és dura perquè cada dia has de ser feliç fent la mateixa obra.
Com va viure vostè tot el cas de Joan Ollé?
Malament. El Joan no va entendre que el que calia era demanar perdó pel que havia fet durant molts anys i… I ja està! Perquè al final, qui no s’equivoca a la vida, qui no comet errors?
El seu no va ser un cas de càstig exemplar? No va acabar pagant pel que durant anys havien fet molts professors de l’Institut?
El seu cas… A mi mai em va acceptar una persona com ell. Jo era molt jove. En el tercer curs de l’Institut, l’últim curs, vaig fer Les amistats perilloses, que ell va dirigir, i vaig aprendre’n moltes coses, perquè era un dels millors professors. Dels que he tingut jo, dels millors. Molt bo. Però amb una mala llet i… l’alcoholisme… Això ell mateix ho va confessar. Era alcohòlic. Ja venia borratxo a les tardes. I malgrat això, era un boníssim professor.
I director?
Com a director… Crec que era millor professor que director de teatre, el Joan. Però traspassava la línia. Es passava tres pobles. Fins que una vegada en un assaig em va començar a insultar, però a uns nivells… “Fill de puta! Maricó! No en tens ni puta idea! No saps res!”. Una cosa que vaig dir: “Aquí et quedes”. I me’n vaig anar. Hi havíem d’estar fins a les nou del vespre i jo me’n vaig anar a les sis. “Ja veuré què faig demà, però avui ves-te’n a la puta merda”. No pots arribar a aquests nivells. Tot això es tolerava en aquella època.
El que li va passar realment al Joan -això no ho feien tots els professors, ho feien uns quants, però no tots- és que abusava del seu poder per a la seva sexualitat. Això és una cosa molt reprovable i que durant molts anys també ha estat molt acceptada. No? Tu saps que has de passar pel llit d’aquell per segons quina feina i no sé què… O com el cas d’Eduard Cortés, també. El que abusa del seu poder, perquè pot prometre coses o perquè et pot manipular perquè té un nom per ficar-se al llit amb tu… eeeeh. Això és intolerable.
Això ja no passa?
No ho sé. On?
Al món del teatre.
No ho sé.
Home, vostè hi treballa! Amb actors i amb actrius.
Estic fora del món del teatre, jo. Jo treballo amb els tres que fem Escape Room.
Això és teatre o no?
Sííííí, però és l’Agnès, l’Oriol…
No té relació amb l’ofici?
N’hi tinc, sí, però molt esporàdica. Per exemple, amb el Pere Arquillué, amb qui he fet una obra de teatre en la meva vida, si ens trobem, ens saludem… Però no faig relacions públiques…
No es troben entre els actors i comenten aquestes coses de l’ofici…
No, no, no. Pel que fa als abusos, al món professional el que passa ara és exactament tot el contrari. El director té por de dirigir o no en té ni idea i no dirigeix. Cadascú té el seu to i l’orquestra desafina. Cadascú es pensa una cosa. Uns es pensen que fan una paròdia; els altres, una sàtira; els altres, un drama… No hi ha ordre ni concert. Això és falta de direcció. Com diu la paraula, direcció és dirigir. És a dir, posar tothom cap a una direcció, que tots expliquem el mateix relat i amb el mateix to. Jo treballo poc amb directors. Vaig fer molt de teatre com a mercenari, però ara em dedico més a produir. Ara, em diuen això: “És que el director no ens diu res”. I això és un clàssic en la professió.
Sergi Belbel, Rosa Maria Sardà, Àngel Llàcer, Carme Portaceli, Calixto Bieito… Ausades que ha treballat com a “mercenari” amb directors de pes… Abans m’ha dit que en cinema no l’havia marcat ningú…
Amb el teatre és diferent.
Qui l’ha marcat més, doncs?
L’Àngel Llàcer no m’ha dirigit. Vam treballar junts com a actors a Frankenstein. Potser del que més record tinc és de l’Ariel García Valdés i de la Rosa Maria Sardà. Del Calixto, també me’n van sorprendre moltes coses. Em penso que és un tio amb molt de talent i que arrisca i que se la juga i es trenca la cara als seus espectacles. El Belbel, en canvi, és un home que et deixa treballar molt i que et dona molta llibertat. Això és una arma de doble fulla. Si el càsting entén exactament el que està fent, és una joia treballar amb ell perquè tot va molt bé, munta molt ràpid i ho té tot clar, però no et dirigeix com a actor. Ell et diu on posar-te, però no fa de director personal. Sí que fa de director d’orquestra, totalment, però no personal. Llavors et trobes amb casos d’obres del Belbel amb coses que no quadren, però bé, escolta…
I Carme Portaceli?
[Riu]. La Carme és una dona que fa moltes coses, fa moltes coses. Quan fas moltes coses molt sovint no hi dediques el temps que hi has de dedicar. I això és el que passa. I no només amb ella. Amb molta gent. Jo penso que no cal fer tantes coses a la vida.
Ho diu vostè, que n’ha fet un fum…
Perquè m’hi vaig posar molt jove. [Somriu.] No, però en el sentit de, per exemple, això, una temporada fer quatre muntatges. De debò? No podràs sorprendre el públic amb cadascun dels quatre muntatges! Quan faig una obra, com ara Escape Room, m’estic tres anys fent-la. No necessito anar a un altre teatre i fer un personatge diferent. No, no. Jo estic fent Escape Room i puc fer-ne tres-centes funcions o quatre-centes, si va bé, i no necessito… Sense que calgui fer res més. Hi ha gent que necessita estar saltant d’una obra a l’altra.
Crec que els actors, al final, som gent molt limitada. És a dir, tenim un punt de vista sobre les coses, un físic, una veu, i pots fer coses amb això, pots fer personatges diferents i tal, però tampoc ens flipem. No és com una pàgina en blanc on t’ho pots inventar tot com quan escrius. És un personatge que et ve escrit, amb unes neures, uns problemes, uns traumes, uns objectius, i tu el que fas és interpretar-lo. Per això som intèrprets. És posar el teu punt de vista sobre allò, sobre aquell personatge, combinat amb el teu jo.
Al Pacino l’encerta -o potser és Dustin Hoffman, ara no ho sé- quan diu que el personatge final és la conjunció entre el personatge escrit i l’ànima de l’actor. Allò que en surt, allò és el personatge. I sempre és diferent, però sempre és igual alhora. L’oncle Vània sempre és l’oncle Vània, però hi haurà gent que en traurà una força, una poesia, una atracció, perquè aquell actor té un carisma i un no sé què. I un altre no entendrà el personatge perquè no donarà més de si. Però, al final, els actors no som Miquel Àngel. Ara et faig una estàtua, ara et faig uns frescos, ara et faig uns dibuixos i ara un invent per volar. Sempre som nosaltres. I és més, aquesta és la gràcia que té. Perquè el que a mi m’agrada dels actors que m’agraden és el seu punt de vista sobre les coses, és la manera com enfoquen el personatge.
Quan un actor té èxit i omple un teatre, foti el que foti, és perquè la gent vol veure què hi posa de la seva ànima. Quan diem ànima volem dir el seu punt de vista, com recrea, per exemple, el Cyrano o el Hamlet. Jo sé exactament el que vull dels actors: que siguin ells més que mai, perquè són ells els que m’interessen com a intèrprets. Pots fer un personatge geperut i un altre que no ho sigui i pots fer-ne un que sigui un cínic i un altre que sigui naïf. Pots fer moltes coses diferents, perquè això t’ho marca el text, però la sensibilitat, la intel·ligència -sobretot- són teves. Al final quan parlem d’actors parlem d’intel·ligències. La intel·ligència de l’actor és el que a mi em fa anar a veure una funció. A mi si em diuen que hi ha Hamlet, però el fa un actor que no m’agrada, ja et dic jo que no l’aniré a veure. Perquè Hamlet és una gran obra, si es fa bé. Però Hamlet també pot ser una gran merda.
Quina és la clau de l’èxit d’Escape Room?
Bona pregunta. Em penso que és, en part, l’originalitat i que, d’alguna manera, tots estem tancats i… És una paràbola -molt paràbola, fent-se molt el filòsof- d’on estem tancats cadascun de nosaltres.
Em pensava que anava a dir “de les nostres merdes”…
De les nostres merdes, sens dubte. I el que fa és depurar-les i traure’n les veritats. Surts d’allà una mica més alliberat. Perquè és cert que la veritat allibera i posa seny. La bogeria et trasbalsa i et porta cap al caos. Escape Room és un invent molt simple, és un comptador, un compte enrere, que això ho tenen totes les obres, perquè és un dels pilars de la dramatúrgia. Els personatges estan tancats amb un assassí que els vol matar a fora -això ja és molt agraït- i que els posa unes proves que els desemmascaren. Aquesta ximpleria d’idea és molt bona, i l’hem tinguda nosaltres.
No és perquè siga de vostès… [Ric]. Com treballa vostè fent de guionista?
Jo, de guionista? Suant sang. Aquí sí que sagnes, quan escrius. L’escriptura, per a mi i suposo que per a qualsevol, és la part més difícil. És molt difícil tenir idees i és molt difícil portar-les a bon port. I que acabin tenint un sentit per a l’espectador i que tu acabis dient: “Ah, mira, hem explicat això i s’entén”. Per això escric amb l’Hèctor Claramunt. Som molt diferents, l’Hèctor i jo, però junts sumem i fem les coses millors. Escriure és molt difícil. Molt.
Acabem amb la televisió. Plats bruts, Porca misèria, El crac…
I s’ha acabat! [Riu]. Fa deu anys. Fa deu anys que no en faig…
Com va portar l’èxit de Plats bruts? El va sorprendre?
Sí. Plats bruts em va sorprendre. A més, era una època que, quan feies audiències, allò eren audiències. El rècord en un capítol de la sèrie va ser més d’un milió de persones…
Això ja no passa. La televisió convencional ja no atrau ni la meitat de gent.
La gent la mira, la televisió, però hi ha tantes plataformes, tantes finestres…
La gent ja no es mira un programa en directe…
No, perquè el tens a les xarxes. Tot això ha canviat molt. Però llavors era molt bèstia. Jo ja vaig ser una mica famós, als vint-i-tres anys, fent Poblenou, una sèrie que ja va ser revolucionària en el seu moment perquè era la primera vegada que es feia un culebrot diari. El meu personatge, el Ferran, ja va alçar polseguera. Em mataven, semblava que m’havia de morir, però quedava paralític… Després vaig fer Periodistas, a Madrid. Però l’èxit de Plats bruts va ser tota una altra cosa. Encara que ja estava una mica entrenadet en això de la fama, érem com els Beatles, una bogeria. Allà on anàvem -un bolo, un teatre, una disco…- era brutal. “Els de Plats bruts! El David i el Lopes!”. Vam viure uns anys joiosos. Semblaven els Rollings. Era molt divertit. Érem la polla en vinagre.
I després d’El crac ja no ha tornat a treballar a TV3…
No, no. I no deu ser perquè no hi hagi presentat coses. Però aquí és on jo també penso que… [peta la llengua contra el paladar dues vegades] Les enveges hi tenen molt a veure. Un detall: Escape Room 2, de la professió d’actors, hi ha vingut molt poca gent a veure-la. Molt poquets. En canvi, a La presència, a la Villarroel, una obra de la Carmen Marfà i el Yago Alonso, ja hi ha anat la meitat de la professió, amb una setmana d’exhibició.
És que vostè no cau bé!
Això, sens dubte. I amb els companys de feina, segur. Però, sobretot, és perquè un èxit, si no el vas a veure, fa més mal que si el vas a veure i dius: “El cabró aquest té el teatre ple. Aquest cabró està guanyant molta pasta. Em cago en la puta!”.
Però que té res a veure això amb una nova sèrie a TV3?
Que aquesta enveja de l’èxit, d’algú que fa tants anys que és famós o fent coses que la gent encara té ganes de veure, les seves noves pel·lis, aquelles sèries, això fa molta ràbia. Llavors, ells tenen un poder que jo no tinc, que és el de decidir, i el fan servir.
S’ha parlat moltes vegades de fer una segona part, una seqüela, de Plats bruts. Per què no l’ha feta? Hi havia gent de TV3 -on jo he treballat com a director, dit siga de pas- que la demanava, que m’insistien molt en aquest interès… També l’he sentit a vostè dir que no molt de temps, però després dir que sí…
No. Que sí, no. Que seria una molt bona jugada…
És la mateixa cosa, no?
Sí i no. Això seria un negoci. Fer Plats bruts 2. No ho faria perquè en tingui ganes. Per a mi Plats bruts és una etapa passada. Plats bruts és un infantil. Per això va funcionar tant.
Perquè la gent és infantil?
La gent és molt infantil. I encara més, a Catalunya. Estem molt infantilitzats. Ja se’n cuiden tots. Ens infantilitzen i així som molt més dominables. Aquest és un país que considera que Plats bruts és la millor sèrie del món. Per a mi és molt més bona El crac, on hi ha un humor molt més corrosiu i on ataques l’espècie humana a través del Joel Joan, d’una forma intel·ligent, amb situacions delirants i hilarants.
No va ser un èxit d’audiència.
No va tenir tant d’èxit d’audiència perquè era una sèrie molt més adulta. Plats bruts 2 no és el que jo vull fer ara. Tornar a fer l’histriònic en un plató amb públic… Si es fa, és una operació comercial. I això té unes regles i una manera de fer-se. Però si jo el que vull fer és una altra cosa i, com que no faig Plats bruts, no se’m dona la confiança per a fer-la, quan he sigut de les persones que han fet èxits a la televisió dels més sonats, a nivell de ficció… Si ara resulta que el que jo els plantejo no agradarà al públic de TV3 i la casa no em fa confiança, no hi ha amor, i en canvi hi ha gent que ha fet una pel·lícula, una tele movie no sé a on, i se’ls deixa fer L’última nit del karaoke, que ningú sabia què cony era allò i de què anava, a mi m’enfurisma.
Perquè penso: “Si jo no estic a la tele perquè hi ha projectes que són millors que els meus, seré el primer a admetre-ho. A aplaudir-ho. I és més: em posaré les piles com a creador”. Pensaré: “Quin fill de puta i que bé que ho ha fet. Clar que li han donat a ell el projecte. El meu no estava prou madurat”. Però quan veus el que veus… TV3 al prime time ha d’estar fent sèries per a adolescents, com Les de l’hoquei o els Merlí o Polseres vermelles? Històries de nens? Perquè aquest és un país infantilitzat com dèiem. Bé, val, però hi ha algú també que… No?
Parlaves d’El crac. El crac no va fer una gran audiència, però la gent que el veia i n’era molt fan. Ens deien que ens superàvem a cada capítol. I gent de nivell, eh? El Bonaventura Clotet, el Jaume Balagueró. “Com he rigut, tio!”. Bé. Doncs, en una tele pública, val que has d’anar al mainstream i tal, però no pots centrar-te a agradar amb històries blanques i que no piquen, que no fan coïssor i que no creen al·lèrgies. Hòstia, també hi ha un públic a Catalunya que potser no serà tan nombrós, però que aprecia una sèrie com El crac. Això m’indigna. I el que m’indigna més que res és que ara ja no es puguin fer sèries a Catalunya si no són amb altres plataformes i que això vulgui dir fotre el castellà allà sí o sí. Aquí, és més, s’està trencant un precepte de la mateixa creació de la Televisió de Catalunya, que és un servei a la llengua catalana. I això és un precepte que ve del Parlament. Estem per promocionar la llengua catalana, no la castellana, ni els actors espanyols.
Abans era una altra cosa. Vostè no té per què saber-ho. No hi havia un duro. Ara hi ha molt més pressupost. No ho sé, potser no cal fer tantes caramboles per pagar una sèrie…
I escolta, un país com el nostre, fer coets per anar a la Lluna, no els farà, però fer bones sèries, amb dos milionets d’euros, se’n poden fer. I només en català. Per què? [Recalca cada síl·laba]. Perquè és la tele de Catalunya! En un territori on la llengua pròpia està minoritzada, maltractada, té aquest estigma de feixista i totes aquestes merdes si, a sobre, nosaltres mateixos no tenim una tele on l’idioma normal de parlar sigui el català… Per què no fan els Telenotícies bilingües, si el castellà és el que es parla al carrer i són el mirall de la realitat? Per què no fan una notícia en català i ara una altra en castellà? No. No es fa perquè és la tele de Catalunya i Catalunya té un idioma que és el català. Jo, per exemple, visc tot el dia cent per cent en català. I si hi ha gent que no viu tot el dia cent per cent en català, molt bé, que posin Televisió Espanya o les vint-i-cinc mil televisions espanyoles que hi ha. Però aquesta només ho ha de fer en català. I això s’ho passen pel forro els seus directius.
Significar-se tant com fa vostè, lingüísticament, políticament, nacionalment, l’ha perjudicat?
Clar, clar que m’ha perjudicat. Sempre. Per què et penses que aplaudien tots els dels Gaudís? La gent vol el ramat. Vol formar-ne part. El ramat, el pensament únic i no el crític. Una: aplaudir el que toca a cada moment et dona menys estrès. I dues: ningú et tocarà les pessigolles. Jo tinc un efecte neuronal com de superheroi. Penso que de vegades jo sol puc canviar el món. O m’ho he pensat moltes vegades. He estat i soc molt egòlatra. Lluito contra això cada dia, eh? I he obert la boca moltes vegades quan… Però és que no sé fer-ho d’una altra manera. No em surt fel el cínic. No em surt deixar-me vèncer per l’adversari perquè he de deixar de dir coses que no toca dir… No. No soc aquest.
Abans parlàvem de Periodistas. El va dificultar fer més sèries a Madrid aquesta manera d’actuar?
No, perquè això va sortir quan jo ja feia Plats bruts aquí. Va sortir amb el llibre de Víctor Aleixandre Jo no soc espanyol. Molta gent es va acollonir. Li comentaven: “Víctor, com ho has fotut, això?”. Un dels entrevistats li va dir: “Va, no te’l deixaran posar, aquest títol!”. Però allà hi havia Isidor Cònsul, gran editor, i sí, sí. Vam vendre’n 30.000 exemplars. Allà vam sortir de l’armari molta gent. Jo, el Toni Soler, el Tomàs Molina… Molta gent. Aquí jo ja no treballava a Espanya. I en aquell temps l’independentisme tenia tres diputats al Parlament, per Esquerra Republicana. Era una cosa que fins i tot quedaves exòtic per Madrid, sent indepe. Et deien allò de: “Tenerlos bien puestos es muy importante”. I allò de: “Tu dices lo que quieres”. Però, clar, quan hem sigut realment una amenaça, perquè som molts, probablement més de la meitat, escolta, llavors ja s’ha acabat el bròquil.
Jo no pretenc treballar a Madrid. No hi vaig perquè no m’interessa. És una ciutat collonuda i hi tinc bons amics, però anar allà a treballar… Jo tinc aquí la meva família, i ja està. I penso que tinc el deure de… que no el tinc, eh!, de fer coses en català. Tan simple com això. Perquè necessitem continguts en català, que parlin de la nostra col·lectivitat, de nosaltres mateixos. I si tu realment analitzes Plats bruts, en el fons sempre ens estem fotent de la nostra catalanitat. És una manera de ser homo sapiens, per dir alguna cosa. Porca misèria, també. O El crac, sens dubte. I això et dota de personalitat. Et fots en coses i en tabús, i això fa que els teus productes no siguin blancs, que és la pitjor cosa que es pot ser a la vida. Coses que no molesten a ningú…
Això li deu haver passat una factura que, encara que no li interesse, li deu dificultar molt treballar allà.
No, no. No només això. Aquí també m’ha passat. I aquí és més greu.
Ser independentista li ha passat factura a Catalunya?
Homeeee! Evidentment. Perquè el català ja és acollonit de per si. Tres-cents anys d’ocupació militar no és qualsevol cosa. I com que ja som molt acollonidets, hi ha això de: “Ui, no, si agafo aquest ara, no em donaran aquella subvenció o ves a saber…”.
Però els governs no eren independentistes?
Sí, home. [Riu amb sorna]. Independentistes els governs… No només no ho eren, no ho són…
Ara, no, efectivament…
No ho eren, no ho són i el meu independentisme sempre ha sigut de mal gestionar. I no el meu independentisme, el meu meninfotisme del que pensen de mi. A mi ara ha arribat un moment en què me la sua molt el que pensin i el que puguin dir de mi. Si faig un discurs políticament correcte o no. Penso que som en una dictadura del políticament correcte. Si penses un mil·límetre fora del que s’ha de pensar, uf! És una cosa, una mena de dictadura de pensament únic, la que vivim, que ens ha atrapat a tots. Res té massa interès. Ningú fot la carn a la graella perquè no hi ha collons. Això és molt avorrit. Jo, fer obres que no parlin de res…
I el fet de no callar-se’n ni una?
No, ni una, no. Jo me’n callo moltes. Em diuen: “Tu dius tot el que penses!”. I no. Una merda.
Escolte, cada vegada que trau el cap per les xarxes socials és per dir tot allò que creu que ha de dir…
Tot, no. Hi ha moltes coses que em guardo i soc curós. Però sí que dic el que la majoria de gent potser pensa o potser no pensa i no ho comparteix, però tampoc s’hi ficaria… És la tàctica de Jordi Sánchez, per exemple. Ell diu a les entrevistes: “Tema polític, no es toca. Si em vols fer una entrevista, val, però aquí jo no hi entro”. Em sembla molt bé. I jo faig el contrari.
Per què va fracassar el procés?
[Somriu]. Tens alguna pregunta més fàcil avui? Perquè ens vam fer cacones. Perquè no som un poble guanyador. Som un poble còmode amb la pèrdua i la derrota. Ens fem els victimistes, perquè som infantils. I els nens el que fan és queixar-se. Els adults no es queixen. Una persona adulta no es queixa tot el dia. Això és insuportable. Ens vam cagar. Ens va fer por. I ho teníem guanyat, eh? Teníem guanyat el relat, mil periodistes al Parlament, i Espanya, amb el cul més petit que mai. Com no ho han estat en cinc-cents anys. Mira que et dic.
Acabem. I què li fa por a vostè?
Ja que ho has enllaçat tu, tinc por de desaparèixer.
La mort?
No! La mort forma part de la vida.
I què vol dir quan diu desaparèixer?
Desaparèixer com a ésser. És a dir, nosaltres, si naixem enmig de la muntanya, com el Kaspar Hauser o el Mowgli o el Tarzan, sense humans al costat, som una mena de simi. Una persona que no domina el llenguatge i, per tant, no té pensament. Quan s’han trobat nens perduts d’aquests s’han trobat autèntiques bèsties que han hagut de reeducar. Nosaltres què som? Què porta l’homo sapiens que ens faci únics? Res. Tots som iguals. Potser uns més negres, uns altres més grocs… Què ens ve de l’evolució? Tots, en una muntanya, nascuts allà i criats per les llobes de Roma, tots som bèsties. Què ens fa persones? El llenguatge. I el pensament. Desaparèixer vol dir que desaparegui el català. Perquè jo soc una persona catalana. No puc ser una persona d’enlloc. Ciutadà del món? Això és mentida. Ciutadà del món és on s’amaguen els fatxes per deixar en evidència que tu ets un tancat en tot allò teu, en la teva llengua… [Fa carasses]. La nostra identitat existeix perquè vius en un territori concret, al voltant d’una cultura concreta. O fent el Nadal o fent el Ramadà. O parlant suahili o parlant català. Allò que ens fa diferents a les persones del món són les cultures. Les llengües que parlem i els nostres referents. No pots ser persona independentment de la nació en què has viscut, que t’ha criat.
Què sent vostè quan va a Alacant o a Perpinyà?
Que soc a casa.
Doncs, allà, d’una manera aborronadora, parlen castellà i francès.
A Perpinyà, menys, sí. A Alacant… Fa molt de temps que no hi vaig. Però vaig a Alcoi i soc a casa. A casa, casa. Casa que vol dir casa. És el meu país. És la gent que, com deia el Pla, quan els dius bon dia et responen bon dia. Això és el que em fa por. Que desapareguem en aquest sentit. I m’entristeix molt.
