L’últim llibre de la periodista de TV3 i escriptora Fàtima Llambrich, Brots de narcosocietat (Columna Edicions), ja ha arribat a les llibreries i l’autora el presentarà a Amposta aquest dissabte, dia 14, a l’Espai Guaix, i a la llibreria Muntanya de Llibres, de Vic, el dia 19. Es tracta d’un retrat de la situació del mercat de les drogues en què es posa de manifest que la situació de Catalunya és cada cop més semblant a la del Camp de Gibraltar. La periodista assegura en aquesta entrevista amb El Món que cal no ser ingenu i no creure que la marihuana són “quatre plantes als balcons”. En realitat, es tracta d’un negoci milionari que fins i tot té implicats policies i que ens afecta, sense saber-ho, en el nostre dia a dia.
En la primera pàgina del llibre explica que el tràfic de drogues afecta el nostre dia a dia encara que no ho veiem. Hauríem d’estar molt més preocupats del que estem?
Que cadascú es preocupi del que vulgui, el que he intentat és fer un dibuix d’acord amb la informació que tenen els cossos de seguretat i les explicacions de persones que estan dins del negoci. Preocupar-se o no preocupar-se depèn de cadascú, però en tot cas no hem de ser naïfs. No hem de pensar que aquí no passa res o que el tema de la marihuana és una cosa de quatre plantes a cada balcó. M’inquieta que ja s’ha començat a detectar algun policia vinculat amb això. La situació al sud d’Espanya en aquest sentit és molt preocupant.
El crim organitzat i la corrupció de funcionaris que es produeix al Camp de Gibraltar comença a agafar força també a Catalunya?
Va en consonància. Aquí no hi ha detectat el nivell de corrupció policial que s’ha detectat al delta del Guadalquivir o al Camp de Gibraltar, també perquè el volum és diferent. Allà la problemàtica més gran és amb l’haixix. El fet que aquí es comencin a detectar policies, siguin locals o estatals, vinculats amb el tràfic de drogues s’ha de tenir en compte i posar-hi remei ara que encara hi som a temps. Ha de ser molt difícil per a un policia haver de treballar amb una informació tan delicada i amb la sospita o la por que al costat hi té un altre policia que potser li està jugant en contra.
Com tallar de soca-rel aquests brots de narcosocietat abans que sigui massa tard?
Una part de la feina és la tasca policial que s’està fent, però no sé si podem deixar tota la feina a la policia. No s’ha obert el debat de la legalització, s’ha intentat obrir, però ha passat com amb la prostitució, que durant anys s’anava posant i traient de sobre la taula. A més, estem analitzant les conseqüències del que passa? Hi ha universitats fent estudis sobre si la diferència de codis penals d’aquí i altres països europeus hi tenen a veure o sobre quines altres polítiques es podrien fer? Els Mossos tenen detectat que una part dels detinguts per tràfic de marihuana no tenen antecedents. Per tant, una lectura que en fan és que hi ha persones que entren al món delinqüencial a través de la marihuana. Això sí que pots tractar-ho.
Per què no s’aborda el debat de la legalització?
No ho sé, això depèn de les formacions polítiques, que és a qui pertoca. Sí que al Congrés hi va haver formacions que parlaven d’aquesta possibilitat, però no s’ha arribat a res i no sé si els debats s’estan fent sobre la base d’estudis acadèmics.
Quins són els grups socials que corren més perill per l’increment de circulació de droga a Catalunya? Els adolescents o joves que busquen fer diners d’una forma ràpida?
Tothom que vegi una oportunitat de negoci. Al llibre explico un segrest de persones que no només no havien fet un segrest en la seva vida, sinó que no tenien historial delinqüencial i treballaven en un supermercat. Això ens dona a entendre que qualsevol persona en vulnerabilitat hi pot acabar entrant. Quan hem preguntat als cossos policials si poden fer un dibuix del qui seria el productor de marihuana no l’han pogut fer perquè no n’hi ha un d’únic. Ni per nivell econòmic, ni per edats ni per situació geogràfica.
Què la va atreure d’aquesta temàtica per allunyar-se del ‘true crime’ que vam veure a ‘Sense cadàver’?
Estic escrivint un altre llibre de true crime que hauria de tenir més avançat, però he acabat fent això. Va ser com una necessitat de posar sobre la taula quin és el puzle que tenim ara. El llibre és això, una fotografia d’ara amb documentació antiga per veure que res és nou. Tenia la necessitat de donar sentit global a totes les notes de premsa que m’anaven arribant. A vegades veies una nota de premsa de cinc-centes plantes intervingudes i no saps com mesurar-ho ni tens una visió global. Com que també estaven planificant el documental del 30 minuts creia que era el moment. El llibre permet buscar documentació antiga i anar marcant paral·lelismes.
Un cop veu que té aquesta necessitat, li va ser senzill introduir-se en aquest món per mostrar al públic llocs molt poc accessibles?
He agafat part de les experiències que he viscut a la feina i una part feta a banda. El més complicat ha estat trobar el productor de marihuana. Anava per la feina i per altres entorns i demanava per algú que estigués en aquest tema i que tingués un negoci que li sortís rendible. Els deia que no l’ubicaria geogràficament ni el descriuria ni l’identificaria de cap forma. Per mi volia que fos l’última persona a la qual poguessin trobar, perquè el periodisme no és això. Tothom em deia que coneixia a algú, però després ningú no volia parlar. Va ser molt complicat en aquest sentit.
És un llibre periodístic, però insisteix que la intenció també és entretenir. Quin estil ha seguit per aconseguir-ho?
No sé si ho aconseguiré, però aquesta era la idea. No és un assaig ni està plantejat així, per tant, el vocabulari i l’estructura no són acadèmics. Tampoc no està ple de xifres, n’hi ha poques i són per fer-nos una idea general. Té moltes experiències i vivències del periodisme, així que algú que està estudiant per ser periodista pot sentir-se atret pel llibre encara que no li interessi el mercat del narcotràfic. M’agrada que els llibres m’entretinguin, i després que m’informin. Amb el llibre m’agradaria portar als lectors a llocs on no anirà i fer-lo viure experiències que no viurà. Aquesta és la gràcia. Si després l’informo, que bé.
Què és el que fa diferent aquest llibre i per què els lectors l’haurien de triar?
Perquè la informació que rebem en el dia a dia no et permet saber on som. Hi ha un decomís de marihuana i no sé on soc, no sé si és important o no, si n’hi ha molts o no… Tindrem la sensació de si n’hi ha molts o n’hi ha menys segons l’espai que ocupin a les notícies, perquè hi ha dies que mil plantes de marihuana entren al Telenotícies i hi ha dies que no perquè hi ha moltes altres notícies. Un llibre és una caixeta concentrada que permet fer-nos aquest dibuix general sense estridències. Acabes de llegir el llibre i te’n pots anar a dormir. Ara bé, sense la pàtina naïf que aquí no passa res. Explico que aquí passen unes coses i al sud d’Espanya, que és un mirall en aquest sentit, en passen unes altres. Ens permet anar mirant i veure que els diners que es generen permeten als que s’hi dediquen fer pressió allà on vulguin. Ara mateix no hi ha cap altre llibre que t’expliqui que Galícia, el Camp de Gibraltar i Catalunya estan connectades per la marihuana.
