Aquest diumenge es compleixen cinquanta anys del discurs històric de l’I am a Catalan de Pau Casals, que va posar Catalunya al mapa de l’ONU. Pronunciat amb una emoció molt visible el dia en què Casals va presentava l’Himne de les Nacions Unides a la seu de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i recollia la Medalla de la Pau del 1971, va ser una memorable defensa de Catalunya, les seves institucions i les llibertats fonamentals que havia arrabassat la dictadura de Francisco Franco.
“Deixeu-me que us digui una cosa… jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides… això és Catalunya”. Així va començar el parlament de Casals, que va ser un agraïment improvisat per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, que li va ser concedida en reconeixement a la seva trajectòria i compromís per la justícia i la pau. Posteriorment Casals, que en aquell moment tenia 94 anys, va interpretar El cant dels ocells, una peça convertida en símbol internacional.
Importància simbòlica
L’historiador i professor d’història contemporània a la UAB, Joan B. Culla, considera que la importància del discurs de Casals és “simbòlica”. “Un discurs com aquest, pronunciat per un home il·lustre, té una importància simbòlica, tot i que en política pràctica no en va tenir cap”, explica el professor, que afegeix que Casals era conscient que no en tindria, però ho va fer com “un gest”. Culla defensa la figura de Casals com “un símbol” més enllà de l’artista.
“Tenir al costat al secretari general de l’ONU realçava el relleu del gest. No qualsevol hauria pogut dir el que va dir Casals en aquell moment”, destaca l’historiador, que considera que la resta d’opositors clandestins a la dictadura franquista no haurien tingut mai accés a fer un discurs com aquest. Tot això, assegura l’historiador, fa més gran la càrrega simbòlica. La premsa i els mitjans controlats pel règim van procurar silenciar el discurs de Casals. Per això, explica Culla, la majoria van citar breument que “Pablo” Casals havia anat a Nova York i havia estat guardonat amb una medalla.
El rebuig de Casals a tocar a les Nacions Unides
Casals havia rebutjat diverses vegades anar a tocar a les Nacions Unides en “protesta pel no compliment dels drets de l’home a Espanya”. De fet, en una carta al president de l’ONU, Casals li va etzibar que “les votacions a l’ONU favorables a Franco” no li semblaven “compatibles amb la celebració del tercer aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home”. Més endavant, Casals es va convèncer que l’ONU era un terreny neutral que no donava legitimitat a Franco, per la qual cosa hi va anar el 1958, quan era candidat al Premi Nobel de la Pau, el 1963, i al 1971 quan va fer el discurs.
“Casals té una actitud permanent de reivindicació de la seva condició de català i demòcrata“, explica l’historiador Agustí Colomines. El seu discurs, assegura, va ser tan contundent perquè se sabia “símbol i element de reivindicació”. “És un parlament important especialment perquè es tractava d’un músic molt reconegut completament identificat amb la República i l’exili”, afegeix l’expert.
Reivindicar Catalunya com a nació
“En aquells moments Catalunya no es contemplava com a nació. Sí com a bastió de la República, un dels territoris importants i l’últim a caure”, assenyala Colomines, que considera que en el moment del discurs començaven a canviar les coses perquè estava a punt d’acabar la dictadura.
L’historiador, exconseller d’Exteriors Alfred Bosch i col·laborador d’El Món coincideix amb la tesi de Colomines i afegeix que va ser “la primera vegada que algú parlava de Catalunya a la instància més alta i reconeguda”. Casals, considera, és el català que s’ha expressat en un nivell més alt, i assegura que només això “ja té molta significació”. “La va tenir llavors i la té avui”, afegeix.
La de Casals va ser la veu més clara contra la dictadura que s’havia sentit a les Nacions Unides, i promovia també la desmilitarització i el fi de la guerra. “El moment més rellevant del discurs és la frase ‘I am a Catalan‘, amb què fa una afirmació de la seva pròpia identitat i explica el que era Catalunya històricament”, destaca Bosch, que considera que Casals va fer bé de tornar a tocar davant les potències occidentals perquè es va convertir en un altaveu contra el franquisme. “Va entendre que era més útil convocar la gent amb la seva música i fer activisme cultural que quedar-se callat”, celebra l’exconseller.
