Cinquanta anys del discurs que va posar Catalunya al mapa de l’ONU

Aquest diumenge es compleixen cinquanta anys del discurs històric de l’I am a Catalan de Pau Casals, que va posar Catalunya al mapa de l’ONU. Pronunciat amb una emoció molt visible el dia en què Casals va presentava l’Himne de les Nacions Unides a la seu de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i recollia la Medalla de la Pau del 1971, va ser una memorable defensa de Catalunya, les seves institucions i les llibertats fonamentals que havia arrabassat la dictadura de Francisco Franco.

“Deixeu-me que us digui una cosa… jo soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides… això és Catalunya”. Així va començar el parlament de Casals, que va ser un agraïment improvisat per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, que li va ser concedida en reconeixement a la seva trajectòria i compromís per la justícia i la pau. Posteriorment Casals, que en aquell moment tenia 94 anys, va interpretar El cant dels ocells, una peça convertida en símbol internacional.

Pau Casals tocant a les Nacions Unides / Fundació Pau Casals

Importància simbòlica

L’historiador i professor d’història contemporània a la UAB, Joan B. Culla, considera que la importància del discurs de Casals és “simbòlica”. “Un discurs com aquest, pronunciat per un home il·lustre, té una importància simbòlica, tot i que en política pràctica no en va tenir cap”, explica el professor, que afegeix que Casals era conscient que no en tindria, però ho va fer com “un gest”. Culla defensa la figura de Casals com “un símbol” més enllà de l’artista. 

“Tenir al costat al secretari general de l’ONU realçava el relleu del gest. No qualsevol hauria pogut dir el que va dir Casals en aquell moment”, destaca l’historiador, que considera que la resta d’opositors clandestins a la dictadura franquista no haurien tingut mai accés a fer un discurs com aquest. Tot això, assegura l’historiador, fa més gran la càrrega simbòlica. La premsa i els mitjans controlats pel règim van procurar silenciar el discurs de Casals. Per això, explica Culla, la majoria van citar breument que “Pablo” Casals havia anat a Nova York i havia estat guardonat amb una medalla. 

El rebuig de Casals a tocar a les Nacions Unides

Casals havia rebutjat diverses vegades anar a tocar a les Nacions Unides en “protesta pel no compliment dels drets de l’home a Espanya”. De fet, en una carta al president de l’ONU, Casals li va etzibar que “les votacions a l’ONU favorables a Franco” no li semblaven “compatibles amb la celebració del tercer aniversari de la Declaració dels Drets de l’Home”. Més endavant, Casals es va convèncer que l’ONU era un terreny neutral que no donava legitimitat a Franco, per la qual cosa hi va anar el 1958, quan era candidat al Premi Nobel de la Pau, el 1963, i al 1971 quan va fer el discurs.

“Casals té una actitud permanent de reivindicació de la seva condició de català i demòcrata“, explica l’historiador Agustí Colomines. El seu discurs, assegura, va ser tan contundent perquè se sabia “símbol i element de reivindicació”. “És un parlament important especialment perquè es tractava d’un músic molt reconegut completament identificat amb la República i l’exili”, afegeix l’expert.

Casals llegint una partitura / Fundacio Pau Casals

Reivindicar Catalunya com a nació

“En aquells moments Catalunya no es contemplava com a nació. Sí com a bastió de la República, un dels territoris importants i l’últim a caure”, assenyala Colomines, que considera que en el moment del discurs començaven a canviar les coses perquè estava a punt d’acabar la dictadura.

L’historiador, exconseller d’Exteriors Alfred Bosch i col·laborador d’El Món coincideix amb la tesi de Colomines i afegeix que va ser “la primera vegada que algú parlava de Catalunya a la instància més alta i reconeguda”. Casals, considera, és el català que s’ha expressat en un nivell més alt, i assegura que només això “ja té molta significació”. “La va tenir llavors i la té avui”, afegeix.

La de Casals va ser la veu més clara contra la dictadura que s’havia sentit a les Nacions Unides, i promovia també la desmilitarització i el fi de la guerra. “El moment més rellevant del discurs és la frase ‘I am a Catalan‘, amb què fa una afirmació de la seva pròpia identitat i explica el que era Catalunya històricament”, destaca Bosch, que considera que Casals va fer bé de tornar a tocar davant les potències occidentals perquè es va convertir en un altaveu contra el franquisme. “Va entendre que era més útil convocar la gent amb la seva música i fer activisme cultural que quedar-se callat”, celebra l’exconseller.

Comentaris

    Realitat Octubre 24, 2021 | 09:20
    Catalunya va ser una gran nacio i ara es una regio d'espanya i espanya va ser l'imperi mes gran del mon i ara nomes es un estat de la ue. Podriem continuar com que Macedonia va conquerir el mon i ara no es res o molts exemples mes, es el pas de la historia, tot evoluciona i canvia.
      La realitat com sona Octubre 25, 2021 | 12:48
      Als catalans, els espanyols encara no ens han assimilat, ni vertebrat ni anihilat del tot, per la qual cosa mentre hi hagi catalans som a temps de recuperar la sobirania que els espanyols des de fa temps, en intenten manllevar. I sí, tot evoluciona i canvia menys la mentalitat "nacional" espanyola que en diuen "unidad" d'un ens que d'ençà el 1587 no s'ha aturat de perdre territoris per què... se li han separat. Solament cal consultar l'elenc dels territoris que un darrere l'altre se li han separat, fins i tot dural el regnat de l'emerito, l'any 1976, se'ls hi va separar una província africana, com les que encara tenen en aquest continent. Curiosament el que tampoc els canvia mai als espanyols és la mentalitat de "perseguir" i carregar-se sempre al "cabecilla" dels que consideren enemics seus. Així els va. Malgrat els espanyols, si molts de catalans ho volem, entre tots. aconseguirem fer efectiva la independència. Ve-t'ho aquí.
    Veterà antifranquista. Octubre 24, 2021 | 09:49
    Si, molt de ressó, molts elogis, però és va seguir donant suport al franquisme. I se li segueix donant.
    pedro Octubre 24, 2021 | 10:03
    Pablo Casals, más puertorriqueño que catalán/español. Tenía 95 años en octubre del 71...la gente lo miraba y se preguntaba a qué venía el discursito del yayo. En fin, pura fantasía épica para los separatistas.
    fat boy Octubre 24, 2021 | 11:25
    Aixi ens ha anat als catalans, creient que l'enemic era el feixisme quan l'enemic es Espanya, feixista o no.
    UNESCO Octubre 24, 2021 | 15:08
    Es la primera vez que veo el vídeo. Lo que veo es un señor caduco total, acordandose de sus tiempos y fantasías. Me hizo gracia oír que el primer parlamento fué en cataluña.. El primer parlamento fué el de las Cortes de León, en 1188. Supongo que los lazis no se molestarán en comprobar que quién lo dice es la UNESCO. Prefieren vivir en su matrix. Buena suerte.
    Doctor Strangelove Octubre 24, 2021 | 16:10
    Un vell xaruc. La gent no sap envillir amb dignitat, encara recordo en Karim Abdul Jabbar arrossegant-se per les pistes. Una mica de vergonya, si us plau.Doc.
    strangeSupremacista, que no elitista! Octubre 24, 2021 | 17:58
    Si tu no saps qui es ni com s’escriu Kareem Abdul-Jabbar, strangeEnterao. En fi, gent incompleta. Lic.
    Luisnomeacuerdo Octubre 24, 2021 | 23:10
    Ya ves chati, En aquel tiempo Cataluña no era una nación, ni ahora tampoco lo es. Cosas veredes. Ale a cambiar las bolas de sitio.
      Anònim Octubre 25, 2021 | 12:55
      Sí, sí, us agafeu a qualsevol cosa però, encara no heu aconseguit vertebrar la vostra insuportable Espanya, per això us fa tanta nosa la gent que encara fa servir el català i sempre emprenyeu amb la supremacia de la vostra llengua i les vostres lleis imposades per a espanyolitzar no espanyols. Ara després de 43 anys, molts de mesells i adormits, s'han adonat de la gran ensarronada de la "transició" del "1978", una pretesa transició de la dictadura a la democràcia que ja supera en temps el franquisme, i encara a hores d'ara no ha finit.
      A l'espanyol xovinista i desmemoriat Octubre 25, 2021 | 12:58
      Per coses veraces. la infàmia fal·làcia i aixecada de camisa de la unitat d'Espanya. Com en goseu dir unitat d'una cosa que des del 15987 per territoris per separació ?

Nou comentari