Carles Ribera i Rustullet (Girona, 1968) és periodista i historiador. Però aquestes credencials no li han estat obstacle per inventar-se una illa i la seva història. És al mig del Mediterrani, té forma de dònut una mica esguerrat, amb penya-segats al perímetre exterior i un mar interior, i els primers habitants van ser els catalans que fugien de la derrota del 1714. Posteriorment, hi van anar arribant altres col·lectius desplaçats per raons polítiques. Malgrat que s’hi parlen moltes llengües, l’únic idioma oficial és el català. Benvinguts a Exília, la república amb un rei ornamental que s’escull per sorteig i que és l’escenari de la novel·la L’home de la trompeta. Llibre que acaba de publicar La Campana (Penguin) i que l’autor vol que sigui el primer d’una sèrie de deu. El protagonista es diu Louis Armstrong, però no té res a veure amb el trompetista mític. És un periodista nascut a Exília i hi torna per raons poc clares després de dècades vivint als EUA, on ha treballat al ‘New York Times’. Per raó de la professió, Armstrong va a parar al diari de la segona ciutat del país, Girònia, que s’assembla sospitosament a ‘El Punt’, on Ribera va treballar durant tres dècades. Afirma Ribera que tota semblança és gairebé una coincidència, però mig Girona està entretinguda ara mateix buscant-se entre els personatges. El resultat és una obra hilarant que no t’esperes d’un cap de gabinet del CAC –la seva actual feina–, amb un text carregat de la sornegueria que defineix l’autor. Per transparència, i fent una excepció a la norma de no parlar en primera persona, haig de fer saber al lector que, durant anys, jo mateixa vaig compartir amb l’autor la redacció que inspira la de l’obra. I ara que parli ell.
Tothom pensa que aquesta novel·la se situa en un microcosmos inspirat en el diari ‘El Punt’ de Girona.
Mmmmm… sí, però no. És a dir, està inspirat en un diari dels anys 80, i jo vaig treballar en un diari dels anys 80. Bé, hi vaig començar a treballar el 1990, exactament. Però era el mateix, el moment de la transició de la màquina d’escriure la informàtica i abans que es prohibís fumar i beure a les redaccions…
Cosa que queda palesa…
Cosa que queda palesa, sí. Per força, si vaig treballar en aquest diari durant 30 anys i és l’únic diari en què he treballat, en la novel·la hi ha d’haver coses d’aquest diari. Però el que es retrata és l’ambient d’una redacció de l’època. Qui no hagi treballat a ‘El Punt’ però hagi treballat en un diari dels anys 80 o principis dels 90 també la reconeixerà. Perquè hi ha unes escenes típiques i, si algú treballava a ‘El Periódico’, ‘El 9 Nou’, el ‘Regió 7’ o l’’Avui’, també es pot sentir identificat amb aquell ambient. La voluntat no és identificar gent concreta ni un espai concret. Perquè, d’entrada, els fets ni tan sols passen en un lloc real.
Però el clima que s’hi retrata, i no només de la redacció, sinó de l’àmbit social, encaixaria amb un diari que no tingués la característica de diari local?
El que passa és que tot succeeix en una illa que és relativament petita i, per tant, és un diari nacional, però és un diari nacional d’un país petit.
Bé, és el diari de la segona ciutat del país.
De la segona, sí. Però això ja s’explica que, com passa en tants països del món, el primer diari del país no és a la capital. Passa als Estats Units, passa a Alemanya, passa a Itàlia. El principal diari dels Estats Units és el ‘New York Times’, el principal diari d’Alemanya és el ‘Frankfurter Allgemeine Zeitung’, i a Itàlia és el ‘Corriere della Sera’, que és de Milà.
Al ‘Washington Post’ potser discrepen amb tu…
És el ‘New York Times’, segur. Potser en algun moment el ‘Washington Post’ va fer-los la guerra, però el gran diari dels Estats Units, tret del moment del Watergate, és el New York Times.
Però hi ha aquests aspectes de proximitat, de l’ambient social. Per exemple, aquesta característica del fet local que fa que apostin molt per fer fotos de tots els nadons que neixen…
Això sí que té una relació directa amb la premsa local. Però és perquè el país és una illa petita i tot és local. La gran política nacional no deixa de ser política de poble, perquè és una illa de les dimensions de Mallorca. Tothom es coneix. Ja es diu, també, que s’ha d’anar amb compte de no tocar el voraviu a ningú, perquè sempre hi ha un amic que té un amic que té un amic que t’acaba tornant la pilota.
Això és extrapolable a Catalunya, a la Catalunya real?
En la dels anys 80 més que en la d’ara. Ara tot està més dispers. Entre altres coses, els mitjans de comunicació ja no tenen tanta influència, perquè tothom pot ser el seu propi mitjà. Hi ha menys capacitat de control per part dels mitjans, i menys capacitat de control de la política sobre els mitjans. Els tradicionals sí que es poden controlar, perquè cada vegada són més dèbils. Però l’opinió pública cada vegada és més difícil de controlar.
En la novel·la hi ha una conversa entre el director del diari i el protagonista durant la qual aquest director fa una reflexió segurament molt pròpia dels anys 80, en què diu que els periodistes tenen més llibertat que segons quins altres sectors, perquè els polítics els necessiten. Això ha canviat…
Això és anys 80. És a dir, quan jo hi treballava, si no sorties a ‘El Punt’, no existies. Fessis el que fessis, una empresa, un disc, un llibre, política… En qualsevol àmbit social, era el lloc on s’aplegava tota la societat de gironina. I a Vic passava el mateix amb ‘El 9 Nou’. I a Barcelona, que no deixava de ser un poble gros, si no sortia la teva esquela a ‘La Vanguardia’ no eres ningú. Ara, si vols dir que el teu pare s’ha mort, fas un post a Instagram amb una frase d’aquestes tontes, i ja està, però no poses una esquela.
És a dir, la crisi del sector periodístic…
El periodisme viu el millor moment de la seva història, perquè tècnicament està a anys lluny de quan vaig començar. Jo recordo haver anat a passar hores en una biblioteca per documentar-me per una cosa que ara fas un Google i la trobes. Ara tot és molt més fàcil, però això ha provocat dues coses. És molt més fàcil i molt més barat fer periodisme bàsic, perquè la infraestructura periodística és molt més barata. Però això ha comportat que també és més barat per als lectors obtenir la informació, sense pagar o pagant molt poc. I per l’altra banda, és molt més fàcil que qualsevol munti un digital o un compte d’Instagram i intenti fer periodisme des d’allà, després cal veure què es considera periodisme… La crisi del periodisme és de model empresarial i de prescripció. És com si el Papa digués que ara pot fer missa qualsevol. N’hi havia uns que impartien ‘els sagraments’, que eren els periodistes. Deien què era notícia i quina era més important que l’altra. Ara això encara ho fan els mitjans, però també ho fa molta més gent. Si tens una notícia, no cal que passis per un mitjà per difondre-la. La crisi del periodisme està aquí i s’ha de tornar a trobar el lloc. Després hi ha les ‘fake news’, que és una cosa que se’n parla molt, i a la meva actual feina també tenim una àrea que se’n cuida…
Al CAC…
Sí, sí, al CAC. Però les ‘fake news’… ara hi ha més facilitat per fer-ne, però existeixen des que hi ha notícies. Els primers mitjans de comunicació es van inventar perquè hi havia uns senyors capitalistes que volien vendre la seva moto i llogaven un periodista. Com va dir Chesterton fa més de 100 anys, la informació és allò que va als espais que deixen els anuncis. William Randolph Hearst es va fer d’or amb una ‘fake news’ com la guerra de Cuba, va provocar una guerra inventant-se el context. Per tant, ara hi ha més facilitat per difondre notícies falses i hi ha més dificultat per als profans per detectar-les. Però el problema del periodisme és de model de negoci i de pèrdua de la importància del periodista com a emissor.
El quart poder ja no és poder?
És un poder dispers, ha fet efecte el divideix i venceràs. Això ho ha aconseguit la tecnologia.
Hi ha alguna possibilitat que es trobi una nova fórmula?
No ho sé. Si ho compares amb quan es va inventar la impremta, els monjos devien tenir una depressió de cavall. Se’ls va acabar un dels oficis que tenien, que era el d’escrivà. Com amb la revolució que va representar la impremta per fer circular les idees, i també les mentides, jo crec que ara som en un altre paradigma que és similar i hi haurà un temps d’adaptació. Em sembla més complex el tema de la intel·ligència artificial que el de la tecnologia d’internet. Internet no va deixar de ser una evolució natural de la difusió de la informació. La intel·ligència artificial és molt més complexa.
Una de les coses que diu el director imaginari d’aquest diari imaginari, per justificar per què publiquen les fotos de tots els nadons que neixen a Exília, és que el dia que algú s’inventi una tele on cada espectador enviï les seves fotos aquesta tele es farà d’or. Com si fos un visionari que veia venir Facebook i o Instagram.
D’alguna manera, hi va haver alguns diaris a l’època dels anys 80 i 90 que van ser precursors de Facebook i Instagram. Jo jugo amb un anacronisme, perquè li faig dir al director del diari una cosa que ja sé que acabarà passant. És una petita trampa que faig. Qui es va inventar els retrats de nadons dels anys 80 no ho va fer pensant que la realitat acabaria sent aquesta, però en certa manera sí que va ser un visionari i va fer un Instagram de paper.
Per què situes l’acció a finals dels anys 80?
En part perquè m’hi sento més còmode. Ara la realitat és molt més complexa i hi ha més coses que se’m poden escapar. I també perquè aquesta novel·la no està pensada com un sol llibre, sinó com una sèrie de 10. N’hi ha de guionitzats, i ja en tinc dos d’escrits i vaig per començar el tercer.
Sí que ets optimista respecte al mercat editorial…
[Riu] Bé, no sé si es publicaran. Però que jo els escrigui, si no em moro abans, segur que sí, perquè és un entreteniment. I per això m’anava bé començar la sèrie als anys 80, perquè està previst que s’acabi amb la introducció d’internet i dels mòbils, de les xarxes socials. Això em dona de coll una dècada, de finals dels 80 fins a finals del 90, que ja hi havia internet però era molt a les beceroles. La primera persona que es va obrir un compte de correu electrònic al diari tothom li preguntava, però amb qui t’escriuràs? Vam ser molt burros de no veure venir l’abast d’això que tindria. Situar l’acció als anys 80 em facilita molt les trames. Dramàticament dona molt més joc.
Has treballat només de memòria?
No, no. El fet d’anar al 1988 m’ha fet visitar l’hemeroteca per tenir el context de les notícies. Per saber què passava. Hi vaig trobar, per exemple, un ajuntament que posava parquímetres i era una gran novetat i creava polèmica. I, com que soc molt badoc, m’hi he passat moltes més hores de les que necessitava per fer la novel·la. I llavors descobreixes dues coses. Una, que el fet que la premsa fos millor abans que ara és mentida. Només cal mirar qualsevol diari per veure que moltes vegades teníem menys qualitat de tècnica periodística. I l’altra cosa que he descobert és que ara hi ha un cert pessimisme que fa que ens sembli que vivim moments molt greus per a la humanitat. Però si agafem qualsevol any, random, dels anys 80 o 90 o 70, veurem no eren millors que ara. Potser és que aleshores érem joves i, quan ets jove, veus les coses d’una altra manera. I ara hi ha més pessimisme. Però, de dades objectives que et portin a pensar que el passat era millor, no n’hi ha. La guerra del Yom Kippur, els atemptats de l’IRA, la gran crisi del petroli dels anys 70, la guerra freda… Durant els anys 80, a la meva classe van venir a fer-nos un simulacre de guerra nuclear i ens van donar unes mascaretes!
Ara no ho deixarien fer!
No, tothom diria que traumatitzen els nens! I ens van portar a veure ‘El día después’, que, sent adolescent, et marcava per a tota la vida. Idealitzem el passat i en realitat el món sempre ha estat a l’acord de fluixa.
Però som els d’una generació determinada, els boomers, que ara som més grans i escampem en el nostre pessimisme?
Som més vells, i els vells està demostrat que són més porucs. I, com que ara hi ha més vells, imposen als joves un relat catastrofista. Sí que s’han de buscar la vida i hi ha estadístiques que diuen que estan pitjor, però l’estadística, moltes vegades, només són números. O sigui que no situo la novel·la als anys 80 per idealitzar el passat. No hi ha nostàlgia. Soc antinostàlgic. Com diu Woody Allen, la realitat és l’únic lloc on encara es pot menjar un bon bistec.
Parlant de Woody Allen, el teu director preferit, en l’illa que t’inventes hi ha un sistema polític peculiar amb un rei escollit per sorteig. Només hi ha tres professions que no poden participar en el sorteig, militars, periodistes i politòlegs. Sembla l’infern de ‘Desmuntant Harry’, on la planta dels advocats i els periodistes és plena, ja no hi cap ningú més.
Ah, doncs no vaig pensar conscientment en això. Simplement, esmento aquestes 3 professions perquè són perilloses per tenir qualsevol responsabilitat.
Els politòlegs?
Omplen d’idees tontes gent que, en teoria, ja en té de pròpies, els polítics. Això ho diu el primer ministre, quan li intenten col·locar un assessor… Un assessor que pugui assessorar sobre temes que coneix és una cosa. Però un politòleg és una persona que viu en una bombolla que s’ha creat des de la universitat i que ha espatllat molts polítics.
Tu vas ser assessor, com a cap de gabinet, del conseller Santi Vila, en el govern de la legislatura de l’1-O. I vas ser coautor d’una segona edició d’un llibre de Carles Puigdemont sobre la projecció de Catalunya al món, ‘Cataquè?’. I el país imaginari on passa aquesta novel·la es diu Exília. Això té algun vincle?
No, cap.
Per què anomenes Exília aquest país imaginari?
Perquè és un país que era una illa deserta que es comença a poblar a partir de gent expulsada d’altres llocs, començant per Catalunya.
Per conflictes polítics?
Per conflictes polítics. Però no té cap relació amb el procés actual. L’illa es comença a poblar el 1714, quan s’acaba la guerra de Successió. No està fent amb la intenció de fer cap vincle amb l’1-O. I el fet que jo treballés per a un govern i ara estigui treballant per un organisme públic no invalida el que opino dels politòlegs.
Bé, tu no n’ets, de politòleg. Vas ser assessor, que és una diferència que m’acabes de fer.
A mi Santi Vila em va dir primer si volia anar a fer de cap de gabinet a la conselleria de Territori. I li vaig dir que no, perquè jo d’aquest tema no hi entenia res. No sé si el va sorprendre o no, perquè no és una resposta que s’acostumi a donar, però va ser la meva. I, al cap de tres o quatre anys, em va dir… ‘Ara me’n vaig a Cultura, què et sembla?’. I li vaig dir: ‘Home, aquí sí que m’hi veig més amb cor, perquè hi puc aportar alguna cosa’. I al CAC, on soc ara, al món audiovisual també puc aportar-hi alguna cosa.
El protagonista de la novel·la veu l’illa Exília, a la qual torna després de dècades vivint fora, com un refugi. I en certa manera compleix requisits que fa l’efecte que al narrador li agradaria trobar, com, per exemple, que el català hi és l’única llengua oficial…
Això crec que és l’única concessió a l’itaquisme que hi ha en tota la novel·la [Riu].
És una mica Ítaca, sí.
Però és una Ítaca que té tots els defectes de qualsevol altre país de la Mediterrània, excepte aquest, pel que fa als catalans. No és una Ítaca. No és un lloc idíl·lic, una utopia, simplement és un univers.
Però sí que és una Ítaca en el sentit que és casa. El personatge torna a casa després de certes vicissituds. Una mica com Ulisses torna a Ítaca.
Sí, és casa per a ell. Però, a part que és una illa on el català és l’única llengua oficial i a tothom li sembla bé, tota la resta és igual que qualsevol altre lloc. Hi ha un polític corrupte, hi ha un rei que és tonto… el que és habitual. I hi ha empresaris del totxo que són uns mafiosos. Vull dir que no és el lloc perfecte. No he volgut inventar-me un país idíl·lic, sinó simplement un país que no sigui reconeixible.
No és un país idíl·lic, però representa que els catalans exiliats del 1714 van ser-ne els primers habitants, i després hi han anat altres grups que han acceptat amb entusiasme la seva llengua. Encaixa amb els anhels d’un independentista.
Ah, sí, sí, això sí! Però simplement m’he inventat el país perquè la novel·la, i la resta de la sèrie, són comèdia i Catalunya no és un país prou seriós per fer-ne comèdia. Tu vols inventar-te la bestiesa més gran i llavors vas a la realitat i veus el tema de Lluís Pasqual amb la Caballé i Judit Martín. I dius: ‘Això és increïble’. Si ho expliquessis en una novel·la, et dirien que ho traguessis perquè hi falta versemblança. I ve el Papa i tots els polítics d’esquerres s’agenollen als seus peus. Catalunya ha perdut el sentit de la versemblança. Hi ha un polític d’esquerres que prefereix el TikTok que les biblioteques, tota una sèrie de polítics d’esquerres que van a veure el Papa… Als anys 80, on se situa aquesta novel·la, estava ple de capellans d’esquerres que havien deixat de ser capellans. Ara els polítics d’esquerres han deixat de ser d’esquerres i s’han tornat capellans. Perquè capellanegen…
Però una cosa és que en la seva vida privada siguin catòlics practicants. Salvador Illa i Oriol Junqueras ho manifesten. La qüestió és el vessant públic…
Però és que les religions, des d’un punt de vista progressista, són irrespectables. Totes, sense excepció. El cas és que en aquesta realitat catalana, que trobo increïble, fer ficció és molt difícil. Per això la faig en un lloc inventat. Allà tot és versemblant perquè t’ho inventes. Passen coses massa rares a Catalunya perquè les pugui superar una comèdia.
T’inventes un rei escollit per sorteig. Sàtira de la monarquia o del poder en general?
Exília és una república monàrquica, que això ja és un oxímoron. És un país de gent rara i una de les rareses del país és que tenen una república però també tenen rei. I el rei el trien per sorteig. Volen figurar, però, com que són republicans, no poden tenir una casa reial amb una dinastia. Per tant, fan un sorteig. És un càrrec vitalici però no hereditari. El sortegen a la tele. La gent que vol hi participa i treuen una bola que diu qui serà rei o reina.
I vas i li poses Felip al rei.
Sí.
No em diguis que això no té cap intencionalitat.
No. És un nom de rei, Felip.
Però resulta que és el mateix nom que el de Felip V i Felip VI. Com vols evitar que hi hagi segons lectures?
És un rei que és curt de gambals, però per això em podria demandar qualsevol casa reial d’Europa. I es diu Felip, però la descripció física que en faig no té res a veure amb cap rei real. Té els trets de personalitat de qualsevol rei.
Després hi ha el primer ministre, que és pitjor, més ridícul.
Bé, perquè el rei és un tio que no volia ser-ho. La seva dona l’obliga a presentar-se al sorteig. El cas és que és un poca pena que està allà i no li agrada fer de rei. Es va presentar al sorteig pensant que no li tocaria i li va tocar. En canvi, el primer ministre és un murri i és més malvat. Per ser malvat s’ha de ser intel·ligent. Si ets burro no pots ser malvat.
Hi ha un altre personatge, que és el camarlenc del rei, que la gent se’n riu i li diu el malnom ‘escamarlenc’ per l’aspecte que té. Però en el fons és el que mou els fils del govern…
És un Sir Humphrey de ‘Sí, ministre’ i, a més a més, és un homenatge a un altre personatge que no hi té res a veure, que és en Catarella de les novel·les de l’Andrea Camilleri. Perquè té un defecte a la parla, en la sintaxi, de fet. I els que coneixen les novel·les de l’Andrea Camilleri saben que hi ha un personatge que parla malament i no se l’entén, i és un petit homenatge en aquest personatge.
De fet, el tipus de llenguatge col·loquial dels personatges també ‘camillereja’…
Camilleri és un dels referents, no ho negaré. Tot i que la meva no és una novel·la policíaca a l’ús, perquè és una comèdia en què hi ha una trama policial, però és que tot forma part d’una gran boutade. Però, sí, un dels meus referents a l’hora d’escriure això és Andrea Camilleri, pel que fa a l’humor, a la ironia i a aquests personatges tan particulars. Per l’altra banda hi ha en Pierre Lemaitre, pel que fa a la part amoral. Per exemple, en l’aparent frivolitat del tractament de la desaparició d’una adolescent, que es narra de manera totalment desapassionada. Una de les millors coses que té la ficció és que és amoral. I el mestre d’això, que té un estil totalment diferent i que envejo profundament, és Pierre Lemaitre. I un altre origen profund de la meva novel·la és l’efecte que em va causar ‘Tragèdia siciliana’, d’Ottavio Cappellani, traduït per Pau Vidal. Fa dos estius vaig llegir aquesta novel·la i vaig dir: ‘Vull fer una novel·la com aquesta’. Passa a Sicília, amb mafiosos i tot, però és una desbarrada total. I l’homenatge que li faig és que tots els capítols de la meva novel·la comencen amb la primera frase del text, com en la seva.
Sí, però el transvasament d’això al català en què el bases?
He utilitzat el llenguatge que parlo jo, bàsicament.
Tu no parles com el repartidor de gasoses que és amic del rei…
Sí, sí. Quan vinc a Barcelona potser estandarditzo una mica més, però…
Hi ha molt gironí? Molt empordanès?
Hi ha gironí, empordanès, també hi ha algun gir a les Terres de l’Ebre… Hi ha moltes frases fetes, però no hi ha res que jo no utilitzi habitualment.
S’hi veu voluntat de fer servir un vocabulari al màxim de ric per contraposar a l’empobriment progressiu de la llengua. Per exemple, amb un amplíssim catàleg de noms d’ocells, amb el pretext de l’afició a l’ornitologia del rei. Però també en aspectes domèstics.
Sí, però això té unes raons històriques dins de la ficció. Jo no soc filòleg. No podia inventar-me una llengua que fos un català que ha sobreviscut en una illa i ha esquivat la interferència del castellà. No sabria com fer-ho. Per això recorro a aquest llenguatge tan popular, tan arrelat, perquè ha de semblar el català d’una illa on no s’hi ha parlat mai castellà. Jo no podia pensar com un filòleg quina llengua parlarien uns tios que al segle XVIII marxen de Catalunya i arriben a una illa i no tenen cap contacte amb el castellà. I l’he imaginat així, amb un llenguatge viu, amb frases fetes, amb moltes locucions populars. No ho he fet des d’un punt de vista filològic, perquè no ho hauria sabut fer. I segurament hi ha moltes paraules que són correctes però potser són importades del castellà. Però intento que sigui un català ric i fresc.
Hi ha diversos personatges que probablement hi haurà persones reals que els semblarà que s’hi reconeixen. Però n’hi ha un que és indubtable que ets tu. Té el teu cognom i el teu comportament a la redacció diari. Deu ser que intentes deixar molt clar que no ets el protagonista.
Intento deixar clares dues coses. Per m’he creat un personatge que es diu com jo i que, a més a més, he descrit tal com jo em veia quan treballava al diari…
Puc certificar que ho fas amb precisió…
Ho faig perquè quedi clar que aquest és l’únic personatge de la novel·la que està inspirat directament en un sol personatge real, que soc jo. N’hi ha que tenen aportacions de diverses persones, però no n’hi ha cap altre que sigui una sola persona. I he situat el meu personatge allà perquè la gent no em confongui amb el protagonista. És a dir, el protagonista no és el meu ‘alter ego’…
Entre altres coses, no li agrada el jazz, per tant, seria impossible…
Sí, però per captar això se m’ha de conèixer. A mi m’encanta el jazz, i aquest personatge odia el jazz, perquè el seu pare el va batejar amb el nom de Louis Armstrong. Sigui com sigui, no vull que el lector pensi que el Louis Armstrong protagonista de la novel·la és l’alter ego de l’autor, ni tan sols que el narrador és l’alter ego de l’autor. És un narrador omniscient, però no és la veu de l’autor emmascarada. En Ribera és un tio que surt allà i que és un personatge secundari. I tot el que diu sobre el periodisme i totes les baralles que té és fruit del que pensa realment, o almenys ho ha pensat en algun moment. En canvi, tot el que diu el protagonista és del protagonista. I el que diu el narrador no és el que pensa l’autor. Avui dia hi ha molta literatura del jo i es tendeix a fer llibres morals. Explico que va morir la meva iaia i em vaig posar tan trist… O directament novel·lo la meva pròpia història, o faig ficció però basada en una cosa que em va passar a mi.
No hi tinc res en contra. Que quedi clar, no vull blasmar tota aquesta gent de la literatura d’autoajuda que bàsicament és autoajuda per a l’autor. No, no, no. Si ajuda l’autor, ja fa una funció i ja paga la pena publicar aquell llibre. Si a més a més pot ajudar altres persones que hi empatitzin, perfecte. Però no és el meu cas, ni és el que és per a mi la literatura. Ara n’he fet una altra que la tinc al calaix i que és sobre un sense sostre. Jo crec que té més mèrit escriure en primera persona sobre un sense sostre sense haver-ho sigut mai que no que un tio que ha sigut sense sostre expliqui el que li ha passat. No sé, no m’interessa excessivament, si no és que és un tio molt famós, que ha sigut famós per una altra cosa. Llavors, l’ascens i caiguda de no sé qui explicat en primera persona potser sí que tindria interès. A mi la literatura aquesta del jo i que expliques el que t’ha passat, normalment desgràcies, no m’interessa. Tampoc hi ha costum de parlar de l’èxit, que això també seria una altra cosa. Per què la gent explica les seves desgràcies o les desgràcies dels altres i un tio que ha tingut èxit a la vida no fot una novel·la dient ‘que ben parit que soc’.
Seria bastant repel·lent, no?
No ho sé, també podria ser, però és igual. En tot cas, jo crec que la literatura és ficció des de la primera a l’última paraula. Per a mi, és el valor que té la literatura. Tornem a Camilleri. És impossible que li passin les coses que passen en Montalbano. Tot i que Camilleri és una mica moralista, té un punt de vista moral en temes d’immigració, per exemple. Per a mi, el perfecte és Pierre Lemaitre, que escriu unes trames absolutament brutals amb una fredor que jo envejo. I colpeixen. Però colpeix la història, no el que et diuen que has de pensar.
A la teva novel·la també hi ha desgràcies i assassinats.
Troben una noia morta i a la redacció en fan broma. Això és políticament incorrectíssim. Però això passa a les redaccions reals. És una manera de distanciar-se de fets greus. Si tu has de tractar un assassinat cada dia, al final o prens distància o acabes malament, com suposo que els passa als metges. I, a més, i què? Això és ficció. I en la ficció està tot permès.
I hi ha una curiosa novel·la dins de la novel·la, i aquesta és novel·la negra pura.
Amb 18 assassinats. No es podria fer des d’un punt de vista moral.
Fas una matrioixca per introduir el gènere purament negre.
La meva novel·la no és una novel·la negra, però dins de la novel·la hi ha una novel·la negra. Hi ha un personatge que escriu una novel·la negra. I això té l’origen en el fet que jo vaig començar a escriure una novel·la negra i em vaig cansar d’escriure-la. I, quan vaig fer aquesta, em quedava curta i vaig pensar: ‘Com ho pots fer per allargar-la?’ I vaig posar aquesta dins de l’altra.
I la connexió es troba al final del llibre.
Es troba al final del llibre i, a més a més, és una novel·la inacabada. Hi ha trossos que són apunts per a aquesta novel·la dins de la novel·la, i hi ha fitxes, anotacions sobre canvis a fer… És una novel·la en construcció.
Al final ‘L’home de la trompeta’ no és una novel·la policíaca a l’ús, és humorística, però també hi ha una trama policíaca, i una reflexió sobre el periodisme. Hi ha molta paròdia. I hi ha política. Quin gènere és? No és cap gènere? Te l’has inventat?
A l’editorial l’han posat dins del gènere negre perquè en algun lloc l’hem de posar. Però m’agrada la idea de Tom Sharp, que feia aquestes novel·les inclassificables que eren novel·les de riure.
Creus que aconsegueixes fer riure?
No ho sé. La frontera entre fer riure i fer pena és molt prima. Jo he rigut molt escrivint-la. No sé per què. M’ha fet riure. Però… Clar, és un sentit de l’humor que és el meu sentit de l’humor. Hi ha gent que no em riu les gràcies i no puc dir-li que no m’ha entès. Jo seria un mal monologuista perquè no faria riure ningú. Però és una comèdia, això sí. És una comèdia on passen coses bastant rares que passin. Des del fet que hi ha un rei triat per sorteig fins als fets mateixos que li passen al rei, que és una mica tonto. El final de la novel·la és tonto a matar.
Deliberadament?
Sí, perquè també jugo. M’han aconsellat que digui que és una novel·la metaliterària, però no aquestes tinc pretensions. El que sí que hi ha és que a vegades el narrador dialoga amb el lector. I sí que hi ha una discussió al final de la novel·la, quan es resol el cas, que és metaliterària total, perquè s’entra en una discussió sobre la realitat i la ficció en la literatura.
El teu personatge, el que reconeixes que ets tu, té tendència a l’autoparòdia, com tu. Per extensió, el llibre és una autoparòdia nacional?
No sé si és tan ambiciós. És una autoparòdia… però ‘nacional’ és un terme molt important. Al concepte nacional hi tinc molt de respecte. És una autoparòdia social, més que nacional. És clar que passa ‘amb catalans’… Però hi ha dos tipus de catalans. Uns són els que són a Exília des del 1714 i els altres són catalans que van arribant al segle XIX o al segle XX. I aquí sí que hi hs una paròdia dels catalans actuals. Perquè són gent cohibida, que parlen catanyol, porucs, ratllant la covardia. I després hi ha els espanyols. De paròdies concretes hi ha la dels catalans i la dels espanyols…
Però si d’espanyols no n’hi ha perquè no volen aprendre català…
Doncs això. Són tan benvinguts a l’illa com qualsevol altra nacionalitat, però quan saben que han d’aprendre català tots prefereixen tornar-se’n a casa, encara que hi estiguin malament.
També és paròdic el nom del protagonista, que lliga en un humor de l’absurd amb el títol de la novel·la…
Sí, es diu Louis Armstrong per generar una sèrie d’equívocs. No el confonen amb Louis Armstrong, entre altres coses perquè Louis Armstrong, el 1988, era mort feia anys. Però alguns pensen que és un net o un fill seu. Altres li fan la broma simplement perquè es diu així. Li parlen d’una trompeta i ell n’està fart, de la broma.
L’home de la trompeta… sense trompeta.
Una altra de les coses que passen és que no hi ha cap home de la trompeta en tota l’obra. Ni cap trompeta. Això no és un MacGuffin, perquè MacGuffin és una altra cosa, però és una trampa perquè el lector pensi: ‘A veure quan surt l’home de la trompeta’. Un MacGuffin seria una cosa que surt i que no serveix per a res per a la trama. Aquí és una cosa que ni tan sols surt. En tot cas, l’home de la trompeta és el Louis Armstrong músic, que no surt en tota la novel·la, simplement és el que dona lloc a l’equívoc. I després hi ha altra cosa que volia dir encara que no me la preguntis.
Va, digues-la.
Que hi ha tota una sèrie de personatges arquetípics, l’escamarlenc, el primer ministre, el rei, en Louis Armstrong, la periodista de successos, la nòvia del Louis Armstrong… tota una sèrie de personatges que són recurrents perquè, com que la idea és que hi hagi una sèrie de deu novel·les, són personatges que seran habituals en totes. Si la primera es ven, podré publicar la segona, que ja està escrita. Si la primera no es ven, les continuaré escrivint i qui vulgui podrà trucar-me a casa i li passaré les novel·les fotocopiades.
