El polític, escriptor i acadèmic Alfred Bosch (Barcelona, 1961) arriba a Sant Jordi amb l’estrena del seu darrer llibre Obriu Pas! (Columna), una “epopeia dels que van salvar el català a pesar d’ells mateixos”. L’exconseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència durant el govern de Quim Torra, ha conquerit les llibreries catalanes amb obres com La Trilogia 1714, Les set aromes del món, que li va valdre el premi Ramon Llull de novel·la de l’any 2004, o Inquisitio, guardonat amb el premi Prudenci Bertrana de l’any 2006, entre d’altres. En aquesta conversa amb El Món, l’escriptor barceloní indaga en els prohoms que van convertir el català en un idioma de “primera divisió” i reflexiona sobre els passos a seguir, fent una mirada al passat, per estendre la llengua entre la societat.
‘Obriu pas’ és una epopeia dels que van salvar el català. El català torna a estar morint?
El català és un idioma que si no fem res, s’anirà desfent a poc a poc. Això ja passava a principis del segle XIX, i també passarà en l’actualitat. És evident que si algú ja li està bé el que està passant, doncs que no faci res, però qui s’estimi la llengua catalana i vulgui contribuir ha de saber que és obligat moure’s. Ja ho van fer en el seu moment amb la Renaixença i van aconseguir un miracle. És a dir, que no estem condemnats, però ens hem de moure per fer-lo. En aquella època, el català no s’ensenyava a l’escola ni a les universitats, no estava representat en els jutjats ni en cap administració, no era un idioma oficial, públic. No tenia presència com un idioma de primera divisió, i van aconseguir fer-lo pujar a primera divisió amb només una sabata i una espardenya.
Com podem salvar-lo, doncs?
El que no podem fer és ser derrotistes i creure’ns el discurs de què no hi ha res a fer, perquè mirant el passat veiem que sí que és possible. No ens podem limitar a plorar per la llengua, perquè llavors tampoc arribarem a bon port. Ens hem de bellugar. I, una de les lliçons que en podem extreure d’aquella època és no confiar en l’oficialitat. És a dir, no confiar només en les administracions i l’àmbit oficial, perquè a cop de decret ni se salven ni s’enfonsen els idiomes. Ja ho vam veure durant el franquisme que van intentar tombar el català, però no se’n van sortir.
Confiem massa en l’administració?
Ara considero que estem en un moment que hem tendit a pensar que havíem de delegar la lluita pel català a les institucions i fer lleis, però amb això no n’hi ha prou. Salvar un idioma depèn de la gent. Hem de parlar-lo i hem d’ajudar a tothom que el parli, sense discriminar i pressuposar que algú per la seva aparença no parla el català. Tenim moltes organitzacions com el Mantinc el Català, Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural… No ens faltaran organitzacions de defensa del català, ens falta gruix. Hem de tenir clar que la lluita del català és al carrer.
Com es pot estendre el català al carrer?
No tinc cap solució, ni soc cap expert en la matèria, soc un simple narrador. Jo puc mirar l’ahir i veure com ho van fer en el passat. En aquell moment, durant la Renaixença, van començar a estendre en català amb els Jocs Florals. Van exigir a l’Ajuntament de Barcelona que acollissin aquesta festa. Per tant, sí que hem d’utilitzar a les institucions, però hem de tenir una empenta de nassos i hem de pujar a cavall de la modernitat. En aquell moment es va fer amb molta passió romàntica, i ara hauríem de fer el mateix amb les eines de la modernor.
És a dir, cal una segona Renaixença adaptada al context actual.
Cal una segona Renaixença que cavalqui amb les xarxes, perquè és la millor eina per estendre el català. La música aquí hi juga un paper molt important perquè és fàcil de difondre i va estretament lligada a la llengua, hem de potenciar molt les plataformes que existeixen i continuen creant-se, i el català hi ha de tenir una presència molt activa. Les lleis han de continuar existint i s’han de fer complir, però si deleguem tota la lluita per la llengua a la política i ens refiem del cop de decret, no ens en sortirem.
En la precampanya electoral del 12-M, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha posat sobre la taula la possibilitat de crear una conselleria sobre el català per defensar la llengua. És una mesura útil?
Crec que, més enllà de la conselleria que planteja, és positiu que es posi la llengua al centre i que se’n parli. Encara seria més positiu, però, que tots plegats fóssim conscients que no n’hi ha prou amb això. Cadascú de nosaltres som els responsables del català, dels que podem parlar-lo i dels que podem aprendre’n. Les majories socials seran qui decideixi si el català continua sent un idioma de primera divisió.
Els referents que apareixen en l’obra van portar-lo fins aquí quan estava perduda a la tercera divisió regional dels dialectes, estava condemnat a ser un dialecte com l’occità, com el sicilià, el bretó o el gal·lès. Estava minoritzat. I, tot i que va costar molts anys i moltes baralles internes fruit de les passions de cada un dels defensors de la llengua, van aconseguir portar-lo a primera divisió i avui, a algú amb dos dits de front no se li acut titllar el català de dialecte i a denegar-li l’oficialitat o defensar que no s’hauria d’ensenyar a l’escola i a la universitat. Durant la Renaixença van fer molt bona feina, i la van fer del carrer cap a les institucions, perquè el català tenia presència a la base, però no a l’administració.
Avui en dia, la situació és a la inversa.
Exacte, tenim tots els diccionaris haguts i per haver, tenim escoles, manuals, gramàtiques, lleis… però estem perdent el carrer i el pati d’escola. Necessitem una segona Renaixença en sentit invers.
En l’obra es veuen les baralles internes entre els impulsors de la llengua. És necessari la contraposició d’idees per enriquir el català?
No sé si és necessari la baralla en si, però sí que crec que és necessari el rerefons que s’amaga en les picabaralles, que és la gran passió per l’idioma i la convicció que cal contribuir per millorar-lo. Una passió que es veia clarament en Bofarull, Balaguer, Milà i Fontanals, Rubió i Ors, els prohoms que, contra tot pronòstic, fins i tot el seu, van instaurar els Jocs Florals de Barcelona. Tot i que tots ells escrivien en castellà, en un moment donat decideixen que aquest gran concurs de poesia seria únicament en català. Va ser l’espurna que ho va fer esclatar tot, fins que 50 anys més tard Pompeu Fabra va posar ordre en tota aquesta passió desenfrenada. Necessitem que torni a haver-hi una energia desenfrenada per la llengua, però potser no ens calen guerres per la ‘ç’ o per si els plurals en femení han d’acabar en ‘es’ o ‘as [com van existir]. Això no és necessari.
Pompeu Fabra va establir un marc normatiu del català, però darrerament s’ha instaurat entre les noves generacions un argot que flexibilitza el seu diccionari.
El mateix Pompeu Fabra va rebutjar molts dels seus postulats. Ell estava en contra de la ‘ç’, però la va admetre, tampoc defensava la ‘l·l’, però la va incloure a la normativa, volia erradicar les ‘h’, però no ho va fer. Fabra va entendre que hi havia guerres secundàries i qüestions primordials, i que valia més la pena rebutjar a algunes de les seves creences per establir un català estàndard. No és tan important si una paraula s’escriu o es pronuncia d’una manera, sinó que tots estiguem d’acord que s’ha d’escriure de la mateixa manera. Crear un codi comú. Ara tampoc cremarem la reforma ortogràfica de Fabra, però sí algú vol ser una mica pecaminós amb la llengua, no crec que ens hàgim d’amoïnar. Crec que ningú té ganes d’obrir la capsa de pandora de refer el català fixat, sinó que tenim la voluntat que l’idioma continuï avançant i s’expandeixi. No ens cal un segon Fabra.
I què ens cal?
Crec que, en aquest sentit, hem de fer el que molt pocs idiomes han fet: la revolució lingüística com la que es va fer amb l’hebreu. És un idioma que ha desaparegut pràcticament fins que el lingüista Elizer Ben-Yehuda va ressuscitar la parla tot i que no tenien estat. Crec que és un bon precedent a observar per aprendre’n. Igual que amb els avenços de l’euskera, que tot i ser un idioma molt complex i diferent del castellà continua sense retrocedir. No dic que hàgim de seguir els seus passos al peu de la lletra, però sí observar-los i fer-nos nostres els mecanismes que necessitem per estendre la parla al carrer. Crec que ens toca tornar a fer el que van fer durant la Renaixença, confabular per catapultar la llengua, i va tenir una gran acollida social.
Ara tindria la mateixa acollida una segona Renaixença?
Si ells no tenien cap administració ni cap llei que mogués un dit per la llengua i van aconseguir estendre el català a cop de vers, nosaltres també ho podem tornar a fer. Van posar la llengua al centre combinant-ho amb una idea molt forta de país, perquè no hi ha llengua sense país, ni hi ha país sense llengua. Un binomi que crec que encara és vigent. Podem no tenir un estat independent, que seria molt útil, però te’n pots en sortir. Però no ens en podem en sortir sense una consciència nacional. I crec que és evident que la consciència de nació sempre ha anat estretament lligada a una consciència lingüística, i molta gent l’expressa així. De fet, considero que és una consciència més àmplia, ja que hi ha una part de la població que no veu clara la independència, però sí que té clar que vol seguir vivint en català.
Una idea que es veu molt reflectida durant Sant Jordi.
Exacte, però crec que hauria d’anar més enllà. M’agradaria que a la Barcelona antiga, que era el melic cultural de la ciutat, cada dia fos Sant Jordi, perquè un dia l’any no és suficient. M’agradaria consensuar un projecte per transformar la Barcelona històrica en un Sant Jordi permanent, en què els llibres, la cultura siguin els grans protagonistes. Una Barcelona que posi l’amor propi per l’idioma al centre.
