L’historiador, escriptor i exconseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, ha viscut un abans i un després a la seva vida gràcies a la publicació del seu nou llibre, El temple dels pobres. Aquesta novel·la d’aventures que té com a protagonista el monument més icònic de la capital catalana, la Sagrada Família, permet reflexionar sobre el sentit de la vida i arribar a respondre la pregunta amb què comença el llibre: “Portem la vida impresa al front? Des del principi? En parlem en aquesta entrevista en què Bosch explica les interioritats de la novel·la i dona motius al lector per escollir el seu llibre per sobre de la resta.
Què l’ha portat a escriure un llibre que té com a protagonista indiscutible la Sagrada Família?
La Sagrada Família és el personatge central. És una criatura, de totes les que hi ha, que creix i que aclapara tota la importància. Tot el que passa passa a la seva ombra. Convertir-la en un personatge és a propòsit, per donar-li vida. Tot el que vaig explicant pretén donar-li vida. Per exemple, el llibre comença amb un personatge que diu: jo sóc aquell que està en aquella escultura. És un edifici viu, perquè continua creixent, i perquè les formes amb què la va dissenyar Gaudí són molt naturals. La paràbola que utilitza és la que regeix la novel·la. És com la vida, la vida és una paràbola.
Una de les reflexions que més destaquen al llibre és si portem la vida marcada al front. Com va sorgir aquesta idea que uneix tota la història de la novel·la?
El llibre intenta ser una resposta a aquesta pregunta. Evidentment, no farem espòiler, però podem dir que sempre tornem allà d’on venim. Això té a veure amb la paràbola. La fórmula central de la Sagrada Família, la més forta, la que no necessita contraforts és la paràbola. Gaudí va més enllà del Gòtic, ell no necessita reforç, és diferent. Imita i juga amb la gravetat: fa un edifici que és com la natura i com la vida. Aquest llibre és un trencament: hi ha un abans i un després.
Què vol dir?
Abans pensava en la vida com una línia recta, ascendent. Vas d’aquí i vols arribar allà. Ara no. Potser pel moment en què em trobava, ja que porto quinze anys amb el llibre a dins. Es va interrompre perquè vaig entrar en política i no tenia temps ni creia que fos correcte dedicar el temps a això quan estava cobrant de l’erari públic. Quan ho vaig deixar m’hi vaig posar de seguida, vaig recuperar totes les notes. Una anècdota curiosa és que quan vaig recuperar les notes no les podia llegir, perquè la lletra era molt petita i se m’ha espatllat la vista en aquests quinze anys. La primera feina va ser transcriure totes les notes per poder-hi treballar. En altres novel·les que he escrit també m’ha passat: t’enamores d’una idea, d’un personatge. En aquest cas és la Sagrada Família. Sempre l’he portat dins, sempre m’ha intrigat i hi he descobert coses. És un edifici que no se t’acaba mai. Literalment (riu) i en l’aspecte vivencial.
Fa quinze anys que té clars els protagonistes de la història? Han evolucionat?
Ha evolucionat en el sentit que he entés que era la novel·la ideal per transmetre aquesta visió diferent de la vida. Una vida en paràbola, que puja, arriba al cim i torna a baixar. És una vida gràcil, elegant. Volia desterrar la idea de la línia recta. Gaudí les odiava i penso que amb raó. No tenen a veure ni amb la natura ni amb la vida. Això li ha donat més volada a la novel·la. M’ha canviat la vida. Crec que als lectors els pot canviar la vida si la llegeixen a fons.
Al llibre es repassa la història de la Catalunya del segle XX primer des de la mirada d’un nen i després amb la d’un adult. És una manera de reflectir com va evolucionar la situació política fins desembocar a la Guerra Civil?
És per intentar respondre la pregunta que reflecteixo al principi, si tothom neix ja determinat, si els nens ja porten maldat a dins o no. Són uns anys en què ja de molt petits veuen la trajectòria de com creix la gent. Són nens que de petits ja es barallen amb pedres. Es contraposa els qui construeixen amb els qui destrueixen. Això de petits ja destaca, i quan són grans es claven trets. Però no deixen de ser els mateixos. No puc dir més perquè conduiria el lector. El que està clar que està marcat és que sortim de terra i tornem a terra. Som pols, i pols serem. El que s’ha de veure és què hi ha entremig de la sortida i l’arribada. També com és d’alta la línia: aquest és el misteri de la vida. Si creiem que hem de traçar una línia recta ens equivoquem. Hem de decidir si baixem d’una manera estètica o en picat.
Això també té a veure amb les circumstàncies que el van fer deixar la política?
Després de dimitir, gairebé a l’endemà, ja m’hi vaig posar. Vaig haver de prendre una decisió, si volia caure en picat o volia fer una paràbola vital. La situació personal m’hi va portat. A més, estàvem en un món de pandèmia en què tot allò que ens semblava que pujava cap amunt en línia recta va caure. Tot el món va haver de fer baixada. Llavors, com la volem? La sabem traçar? Ho sabem fer amb intel·ligència, amb art? El llibre no és només filosòfic, és una novel·la d’aventures, però aquesta part té pes.
De fet, el títol és ‘El temple dels pobres’, això també té sentit filosòfic?
El llibre parla d’uns nanos que es van fent grans i van construint el temple dels pobres. Ells són els pobres. La novel·la ens diu que una persona modesta i amb pocs recursos difícilment pot fer grans coses a la vida, però quan s’ajunten uns quants poden fer coses prodigioses. Aquí hi ha el resultat ens agradi més o menys. No va de gustos, va d’originalitat, de genialitat. Hi ha coses que van ser possibles i que avui en dia no es podrien ni començar. No tenim audàcia.
Avui fins i tot hi ha qui diu que enlloc de ser el temple dels pobres és el temple dels turistes.
Sí (riu). Si algun dia faig una segona part potser serà el temple dels guiris. El que jo descric, fins a la guerra civil, és dels pobres. Està en un barri, el del Poblet, molt pobre. Ara és l’Eixample, però en aquella època era un desgavell. Els obrers són gent molt modesta, sobretot els peons. El gruix dels manobres són pobres. L’ambient és de gent molt migrada de recursos, amb una situació molt precària. La història dels personatges principals va per aquí, tot són desgràcies. A més, es construeix en unes condicions que avui en dia serien il·legals i lamentables. Hi ha molts accidents al llarg de la novel·la, que després són convertits en miracles. Miracle perquè només n’ha mort un, miracle perquè només s’ha quedat paraplègics. La Sagrada Família no podia permetre’s ser un escorxador, havia de ser un temple miraculós i expiatori.
Si hagués de definir el llibre en una frase què en diries?
Va sobre la línia més bella. Aquest és un dels títols que vaig estar considerant. És la línia de la vida, la preferida de Gaudí, que és tan forta en arquitectura i també en un relat. Surten moltes paràboles de l’evangeli, perquè és una manera d’explicar que té molta força. La paràbola literària d’aquest llibre intenta traçar també aquesta línia. Puja de manera vertiginosa i torna a baixar, però és corba, complexa. De fet, hi ha divuit paràboles, una per capítol, com les divuit torres de la Sagrada Família. Hi ha divuit capítols i res no és casual, és com la Sagrada Família. La façana protagonista de la novel·la és la del Naixement. Tampoc és casual. Sembla un pessebre desordenat, però és el barri. Hi ha el barri sencer, allà, és un retrat que explica la història dels personatges menuts que van marcar el barri.
Les històries dels personatges del llibre són només fruit de la seva imaginació?
Sempre estan provocades per algun fet real. Les famílies i els obrers són inventats, però n’hi ha molts que són un homenatge a gent real. Prenen els seus noms de gent que realment va existir. Potser els he dibuixat totalment diferents de com eren, però també és un homenatge, això. A més, tenim les escultures. Sabem que el centurió que matava nadons petits era un taverner del barri i tenia sis dits en un dels peus. A partir d’aquí tot es dispara. Hi ha tanta riquesa de detalls i referents reals que resulta difícil que no es dispari la imaginació constantment. De fet, va arribar un moment que vaig haver de descartar utilitzar les tortugues que aguanten les columnes, però estava buscant la manera d’incloure-les.
Per què s’ha de llegir aquest llibre?
El canvi que he viscut amb aquest llibre crec que val la pena per tothom. Pot ser que després de llegir-lo, els lectors siguin persones diferents. Els recomanaria que no s’ho perdessin, perquè poden veure la vida d’una manera molt diferent.
Hi haurà segona part?
Preguntem-ho als lectors, a veure què diuen. De moment m’he quedat molt satisfet.
