Xavier Grasset (Vila-seca, Tarragonès, 1963) ha preparat un recull d’articles a El bon gust (La Campana), un llibre on planteja un viatge pel temps, el país i el paladar per intentar esbrinar si el nostre gust es forma a través de les converses, els paisatges i la memòria col·lectiva. El Món entrevista l’escriptor ara que també triomfa com a presentador de La Selva de TV3, que ha capgirat les tardes de la cadena després de la cancel·lació de Planta Baixa.
Aquesta no és la típica novel·la de ficció. Què hi ha darrere d’aquest recull d’articles que proposa al lector?
Aquí trobem un recull d’articles agrupats temàticament sobre un fil vermell que és el del bon gust. Reflexiono sobre el propòsit de les coses que a mi m’agraden, i que crec que agraden a molt altra gent, com són el teatre, la literatura, el menjar, el vi, les amistats, les coneixences, el paisatge… Allò que fem quan no treballem, bàsicament, el plaer de dedicar-nos a descobrir altres coses.
A partir d’aquí, obre un gran interrogant. Què és el que fa que ens agradi a uns una cosa i una altra als altres?
És un gran interrogant que no responc, però em pregunto què és el que mou el gust. Què té un gust kitsch en contra d’un gust més civilitzat o més harmònic? Hi ha restaurants amb fotos supercutres de plats sense cap ordre i, al costat, uns altres restaurants amb una paret blanca i una línia blava. Què fa, allò? Que el gust se senti més estirat per anar a un o altre perquè descodifica que un serà més car que l’altre. Escullo articles de gent que ha mort, de gent que he conegut, plats que he menjat, d’altres que no…
Què trobem de Xavier Grasset en aquest llibre?
Bé, doncs trobaràs els meus gustos amb els quals molta gent pot sentir-se identificada perquè mai no estic sol quan vaig al teatre o quan vaig a un restaurant. Quan detecto uns gustos, no estic sol. Per tant, hi ha allò que ens agrada i que potser també ens acaba conformant la identitat.
I què ens agrada als catalans?
A vegades, les coses més primàries i de gust més directe i, d’altres, coses més elaborades. Segurament també hi ha una part d’allò que hem heretat perquè, si el meu pare cantava sarsueles, potser a mi m’agraden o em generen rebuig. També influeixen en els nostres gustos els llocs on hem treballat, on hem crescut… tot acaba conformant el teu gust.
El recull compta amb articles de fa molts anys, alguns del 2007, així que deu tenir una col·lecció immensa.
És una feina que he anat fent amb el pas dels anys. I sí, he anat recopilant articles a l’ordinador, on en tinc més de 3.000. Aquí en publico un centenar de textos i reflexions, alguns que comparteixo tal qual i d’altres que he reelaborat. Quan agafes els antics, t’adones que la mirada i el pas del temps fa que canviïn i que en surti una altra cosa. Per què? Doncs perquè ha canviat el nostre present.
Aquest llibre a qui va dirigit? Quina mena de lector creu que tindrà?
Aquest llibre és per a tothom, és clar, interessa a tothom aquell que comparteixi, en certa manera, aquest neguit sobre els gustos, sobre el plaer i sobre el bon viure. És per bons vivants, podríem dir, que ho som tots en més o menys intensitat. A mi m’ho diuen molt i és cert que m’agrada cuinar, anar de restaurant, el plaer de la lectura, el teatre, la paraula pronunciada…
Aquí que parla tant del gust compartit per la societat, potser és un llibre que ajuda una mica a entendre com som els catalans?
Segurament sí. Els catalans som oberts, tal com es retrata en el llibre.
Doncs sempre es diu que més aviat som freds i tancats.
No hi estic d’acord, jo crec que som oberts perquè, si no, no hi hauria tants restaurants de ramen, tants restaurants de cebiche o tantes empanades argentines. Vull dir que, en qüestió de taula, si més no, som oberts. I, a més a més, crec que el català és algú a qui li agrada descobrir món, que li agrada viatjar, que li agrada compartir. Catalunya és una idea engrescadora per a tothom i així s’ha anat fent amb els anys. Vivim al costat de la Via Augusta i, per tant, som una terra de pas i d’acollida. Catalunya s’ha fet així i, un exemple, és el meu cognom.
Abans escrivia Graset amb una s i, ara, amb ss.
Resulta que he descobert que el primer Grasset que va inscriure’s a la parròquia de Vila-seca, el Samsó Grasset, ho va fer amb la doble s. Un traductor i intèrpret m’ha enviat el meu heretatge i, gràcies a això, he descobert que el 1577 va escriure’s d’aquesta manera. Al llarg dels anys ho van anar canviant i, ara, jo he recuperat l’escriptura original en una mena d’homenatge, i també perquè, si la norma diu que s’ha d’escriure d’aquesta manera, doncs normalitzem-ho encara que el meu pare sempre ho hagi escrit amb una s.
Deia que Catalunya és una terra oberta a tothom, però aquesta globalització no pot fer que perdem el bon gust? O el gust català més autèntic?
Fins a quin punt et marca la identitat el gust? Al final, va bé tenir clar quins són els teus referents per poder viatjar a altres cultures gastronòmiques sense perdre la teva. Estem en una fase de transformació, ara que ha canviat tot tant, però hem de tenir clar quins són els nostres elements de cuina. Que totes les cuines tenen plats calòrics, per exemple; com l’escudella, el cuscús o el ramen que totes acaben sent sopes amb coses.
Quins són els tres elements de cuina més catalans?
Ostres, això és molt difícil de dir perquè la cuina és transformació. Però el pa amb tomàquet, l’escudella, la botifarra amb seques o el fricandó, potser.
Ara que s’han popularitzat tant les cuines de fora, acabarà desapareixent la cuina del país petit?
Saps què em va sobtar? La primera vegada que vaig anar de viatge a Londres em va costar trobar fish and chips. I, segurament, és perquè hi havia una oferta tan globalitzada que feia difícil de trobar el que identificava la seva cuina.
El que ha passat, en certa manera, amb el vi a casa nostra.
Sí, Catalunya és un país de vins i un país d’oli, però a vegades costa trobar vins i olis catalans als nostres restaurants. Ja sigui per les xarxes de distribució, per la comercialització… costa, encara que s’ha anat corregint en els últims anys. No podem abaixar la guàrdia perquè ets a qualsevol bar i és més fàcil que et serveixin un vi de La Rioja que un vi d’aquí. Ara bé, és impensable trobar-te’n un català a La Rioja. O, si més no, és més difícil segur.
I per què passa això?
Potser és una qüestió de preu i de distribució a banda d’una manca de coneixement. La gràcia és que un vi sigui reflex del teu paisatge i del teu entorn més immediat. Que tant ens omplim la boca en quilòmetre zero… Quilòmetre zero vinícola, no? O alimentari tampoc? Entenc que és un problema segurament de desconeixement. No vull pensar que sigui de mala fe i, al final, suposo que és un tema de preu. Al final, molts restauradors escullen el que és més barat.
Què troba en el fet d’escriure un llibre així?
Endreçar les idees ara que vivim tan de pressa. Vivim de manera tan seqüenciada que, a vegades, sistematitzar les idees i els fets que has viscut t’ajuda a endreçar. I en el meu cas, que també faig tele diària des de fa molts anys, això em permet una mica saber per allà on hem passat i com hem anat evolucionant.
La pausa dins del ritme frenètic d’aquesta gent que dorm poc.
Dormo massa poc, efectivament. Ara toca fer promoció d’aquest llibre, que faci ruta i que arribi a la gent.
Però compaginant-ho amb la feina de presentador a TV3. Perquè el veiem cada tarda al capdavant de La Selva, el programa que el va convèncer per deixar enrere les nits del Més 3/24.
M’ho havien proposat, però sempre m’hi havia negat i havia arribat a rebutjar presentar la tarda de TV3 fins a tres vegades. Em vaig resistir com Sant Pere, però al final vaig acabar entenent que el canvi seria positiu. Feia nou anys que treballava al Més 3/24 i som animals de costums, reticents als canvis. Allà em trobava còmode amb un equip petit i treballant directament amb la televisió, mentre que a La Selva sabia que seria un equip més gran i amb productora.
I, a la quarta, va dir que sí. Per què?
Vaig entendre que, d’aquesta manera, també m’ampliava el meu camp professional. Havia fet periodisme més seriós i també més informatiu, però aquest programa em permetia combinar les dues coses. Puc fer entrevistes profundes i també puc imitar Bad Bunny. Era un repte tornar al Xavier Grasset que havia pujat a sobre d’un elefant o que s’havia llançat fent puenting quan treballava amb l’Andreu Buenafuente fa molts anys.
TV3 va demanar-li que canviés les seves tardes en un moment en què no feien una audiència gaire bona.
Era un repte i ho hem aconseguit perquè el programa és líder, líder de magazins i, fins i tot, líder de franja encara que competim amb la ficció de TVE. Aquesta franja no és fàcil i d’aquí part de la meva reticència, ja que podia acabar sent un regal enverinat. L’espectador de TV3 vol que refresquem l’actualitat, perquè comencem després de dues receptes de cuines i la sèrie, així que vol que hi hagi directes, una anàlisi menys profunda que la del Més 3/24 i també vol entrevistes a actrius o petits gags.
Per què La Selva funciona i el Planta Baixa no ho feia?
No t’ho sé dir perquè tampoc no el podia veure al 100% i tampoc no ho saps mai… La televisió no és una ciència exacta i l’Agnès Marquès és una grandíssima professional, així que no ho sé. A mi, quan em van venir a buscar, em van dir que el meu perfil s’adaptava al target de l’espectador mitjà de TV3. Però penses que tots els altres companys que hi ha hagut abans també, no? Nosaltres intentem ser empàtics amb la gent, posar-te al lloc de l’altre, tenir una certa naturalitat i em sento amb total llibertat de moure’m pel plató i tractar l’espectador com un espectador adult, interessat per l’actualitat i per les coses bones de la vida amb un punt de simpatia.
S’hi veu molt de temps en aquest programa?
Jo soc una persona que no he planificat mai i les feines han anat venint. Ara estic molt a gust a La Selva. Reconec que em va costar, però la veritat és que hi ha un molt bon ambient de treball, un equip magnífic i és un gust. El meu objectiu és establir una cita diària, esdevenir un hàbit i que encenguin la tele perquè hi ha el Grasset amb els de La Selva; que sàpiguen que s’ho passaran bé, que els informaran i que els oferiran continguts d’entreteniment en un magazín. Al final, proposem un ambient propi com el que poden sentir molts amics que queden per veure’s i comentar l’actualitat.
En un programa d’aquest registre té molt més marge, però no troba a faltar la calma de les entrevistes de la nit?
Aquesta setmana hem emès una entrevista de 20 minuts amb la Gisèle Pelicot i vaig trobar que estava molt bé, però anem amb la idea que ha de ser tot abreujat perquè volem que el contingut sigui més ric i més variat, que el teleespectador no pateixi perquè si una cosa no li acaba de fer el pes, tampoc s’allargarà. És aquesta idea d’anar atrapant l’espectador amb uns continguts més picants, diríem… Però no t’enganyo, sí que enyoro poder fer alguna d’aquelles entrevistes rares amb autors desconeguts que acabaven sent una descoberta, com aquella on vaig entrevistar la Premi Nobel de Literatura que és una senyora coreana que parla l’anglès amb dificultat. Assumíem molts riscos, encara que fos un programa al qui se li exigia una audiència.
La Selva no és un magazín típic.
No, de fet som el magazín atípic si el compares amb el que fan les altres teles que es dediquen només a fer sang i fetge o premsa rosa. Això, al final, acaba construint un perfil de votant. Si tu només envies missatges de por, ja sabem què farà la gent… Buscarà qui li vulgui treure la por i per la via ràpida. Entenc que des de La Selva també fem una contribució, en el sentit que des d’una tele pública dones elements d’anàlisi i dones pistes de continguts culturals que ajuden a tenir un pensament crític i no una societat més atemorida.
Vostè que va estar-hi tants anys, com veu el canvi de nomenclatura que ha experimentat el 3/24 en el pas al 3CatInfo? Perquè aquesta gestió de les marques històriques no ha acabat d’agradar.
T’he de dir que crec que va evolucionant bé. Els canvis aquests sempre són difícils i sobretot quan tens una marca potent. Però entenc que el canvi està fet per gent que veu més enllà de la curta mirada del dia a dia. Jo potser soc més presentista, però ells tenen la capacitat de dir que la transformació va cap aquí. Tenen la mirada que els permet dir que la televisió tal com la veiem ara acabarà desapareixent i que, per tant, ens hem de preparar per enfortir la part digital i la manera en què consumim. Els meus fills rarament es posen al sofà a mirar una pel·lícula, un partit de futbol o una notícia. Ara bé, sí que venen i em diuen contínuament que han vist no-sé-què a TikTok. Per tant, una redacció potent com la de TV3 necessita transformar-se per ser aquests nous suports informatius.
No tothom pensa així a dins de TV3.
Suposo que volen pensar en el futur i, a vegades… Simplifiques i confons 3CatInfo amb el Catalunya Informació. Veurem.
Recentment, molts periodistes històrics de la casa han començat a jubilar-se. Vostè en té ganes?
Ui no, jo he fet ara 63 anys. Pensa, també, que soc “diamant” com diu la meva filla Anna perquè vaig néixer l’any 1963 i he fet 63 anys. No sé què vol dir exactament, els joves tenen un codi, però entenc que significa que aquest serà dels millors anys. Donaré una bona notícia? Potser el final d’una guerra o de dues o de tres… ara que se n’inicien i se’n tanquen tantes en fals. Però no, no em jubilaré en breu perquè no puc fer-ho. Tinc dos fills de 17 anys i això són dues boques per alimentar.
