Sònia Sánchez (Barcelona, 1964) és la directora de Com si fos ahir des dels seus inicis. Realitzadora de televisió i directora de ficció, ha estat al capdavant d’altres èxits de TV3 com Jet lag, Nissaga de poder i Infidels. L’equip darrere de la sèrie dels migdies és molt gran, però ella es dedica a coordinar i posar èmfasi en la part més visual amb la tria del càsting i els decorats, els looks o la creació dels personatges. El Món l’entrevista per saber què pensen des de dins de la boníssima acollida que han tingut les aventures de la colla d’exalumnes del Reina Sibil·la –que es coneixen des de l’adolescència i ara tenen cinquanta anys– i altres personatges del seu entorn.
Després de set temporades i tants capítols, la gent no se’n cansa. Què té Com si fos ahir que no tenen altres sèries?
Si tinguéssim la resposta a quin és el secret del seu èxit, en faríem moltes més sèries. Aquí sempre hem tingut un tipus de ficcions que han enganxat el públic i crec que és perquè la ficció ens explica com a societat. Els TN t’expliquen el món, però no t’expliquen com ets tu. Nosaltres entenem molt bé com són els americans perquè ens hem empassat tota la seva ficció. Doncs quan volem explicar com som nosaltres com a societat, necessitem les nostres ficcions. A més a més, que hem donat un estàndard de qualitat molt alt i molt autoexigència nacional pel que fa a aquest tipus d’entreteniment. Tampoc no hem fet cap ficció pensant en el públic i, en el cas de Com si fos ahir, aquesta pot ser una de les claus.
Però és important saber què li agrada a l’audiència per tal que un producte funcioni, no?
Quan treballes des de l’honestedat, fer una sèrie sense pensar en què vol el públic és un risc però també ho és fer-ho. Com si fos ahir no es va plantejar des de la idea que agradaria a la gent, sinó que l’alma mater de la sèrie simplement va pensar que li agradaria explicar aquesta història en concret i s’hi ha mantingut coherent. D’aquesta manera, aconsegueixes no caure en l’artifici i no penses tant en què li agrada al públic perquè realment no ho sabem. Tot l’equip de guió treballa des d’unes històries que fan que també nosaltres ens enganxem! L’anem llegint, l’anem comentant… Sempre acaba dient que les persones, al final, només volem viure. Aquí no caiem en els clixés, en els herois o els dolents. Hem fet personatges amb totes les seves misèries i els errors. Quan es va presentar la sèrie, el Carles Mallol de l’equip de guió deia que parlava de la bogeria quotidiana i crec que és una bona descripció. La sèrie triomfa perquè parlem d’aquesta bogeria quotidiana i les nostres misèries.
TV3 necessitava una sèrie per als migdies i vostès es van inventar una que reflectia molt bé la realitat i la vida real. L’audiència pot sentir-se identificada amb les situacions que travessen els protagonistes.
Exacte, ens podem sentir representats en molts personatges. Fins i tot a l’equip ens passa, que hi ha trames en les quals veus que a tu t’ha passat el mateix o que coneixes algú a qui li ha passat allò mateix. També aconsegueix que et plantegis què faries tu en aquella situació i això és molt interessant.
Per una mica de context. Quina tasca té vostè exactament com a directora? Hi ha també directors de capítols?
L’equip de guió està liderat per la Núria Furió i, dins d’aquest guió, hi ha una estructura molt complexa amb un grup que s’inventa els arguments. Cadascun d’aquests s’ha de posar en l’escaleta dels capítols de cada setmana i, després, tot això s’ha de dialogar. Per cada bloc de cinc capítols, hi ha cinc dies de rodatge a plató i dos a exterior. Es tracta com si fos una pel·lícula amb els quatre equips de producció i els quatre de direcció. Coordinar tot això és molt fort, però el disseny de producció de les sèries que fem és impecable i tot està ben coordinat. Com pot ser que puguem fer aquesta quantitat de capítols? Doncs funciona. La meva feina és la direcció de la sèrie, tot posant èmfasi en la part visual amb els decorats, la creació dels personatges, la tria del càsting, els looks… I també estic dins de la roda dels quatre equips de direcció.
Vostè ha estat a Com si fos ahir des del principi. S’esperaven que tingués tantes temporades i que aconseguís aquest èxit?
Gens ni mica. No sabíem quantes temporades tindria perquè vam començar l’any de l’esclat del conflicte del procés. En aquell moment, la nostra sèrie apareixia i desapareixia perquè estaven passant coses molt importants que s’havien d’explicar. Era estrany estar en una graella quan la gent encara no coneixia els personatges ni la sèrie en general, però la gent ens veia i molt sobretot a través de la web. En un principi, no et planteges què passaria i menys en una sèrie diària perquè castiguen molt a nivell d’estrès. No vaig creure en cap moment que faríem vuit temporades, en absolut. Ara mateix tinc síndrome d’Estocolm perquè m’agrada molt la sèrie i en cap moment penso que què estem fent.
La majoria de fans de la sèrie formen part de la generació al voltant dels 50 anys, que es poden veure reflectits en les vides del grup d’amics. Estava buscat aquest target des del principi?
No buscàvem un target en concret, no neix com un encàrrec de TV3 en aquest sentit. Sempre hem treballat des d’una llibertat molt important a dins de la cadena, que no ens han imposat res i han deixat que l’autora decidís sobre què volia parlar. L’audiència respon i estem anant cap a un target concret inevitablement, però no només ens veuen ells perquè també ens veu gent jove. Que els de 50 són la generació central i està ben triada, sí, però ara pensem que és toro pasado.
Això que diu que també els veu molta gent jove es pot veure reflectit a la plataforma 3Cat, ja que Com si fos ahir sempre acaba col·locant-se entre els productes més vistos del dia. Això vol dir que també funcionaria com a sèrie de prime time perquè molta gent la veu a la nit?
La gent més gran ens mira cada migdia a televisió, una part de l’audiència que ha estat una mica desprestigiada però que ens mira i li devem molt de respecte. Ara bé, és cert que ens van començar a seguir a través de la web des del primer moment i això t’explica que hi ha gent més jove que ens mira. No sé si funcionaria si l’emetessin al prime time, encara que abans hi havia ficcions a la nit i funcionaven com era el cas de Ventdelplà que es feia els dilluns i els dimarts. Molta gent veu Com si fos ahir a la nit, sobretot perquè ara anem després de no sé quantes receptes de cuina i hi ha gent que em diu que a aquella hora ha d’anar a buscar la filla a l’escola o el que sigui. Per això han agafat l’hàbit de veure-ho a la nit, el que vol dir que potser sí que funcionaria en aquesta franja.
A TV3 hi ha hagut sèries molt longeves que s’han mantingut en antena molts anys i aquesta va en camí. Confien que encara quedin moltes més temporades?
De moment, no ens ho plantegem. Si en un principi ens haguéssim pensat que tindríem 10 temporades, potser ens hauríem ofegat. Nosaltres anem fent i pensem, cada any, que serà l’última. És per això que ens diem que ha de ser la bomba i que hem d’explicar-ho tot perquè no quedin coses pendents. També crec que una de les claus és tenir un repartiment molt carismàtic. Hem dedicat molts esforços a escollir-los i la sort que tenim és que a Catalunya tenim uns actors i unes actrius molt potents. És una sort que hagin volgut participar-hi.
La feina dels actors no acostuma a tenir gaire estabilitat i poder comptar amb una sèrie llarga com aquesta els deu atraure.
Sí, per una banda. Ara bé, per una altra també ens trobem amb un perfil molt exigent pel que fa al contingut. I ens sembla perfecte, ja que nosaltres també tenim aquesta voluntat. No volen fer res que no tingui un prestigi i això fa que t’hagis de posar les piles.
L’any passat es van trobar amb l’altre exemple, quan el Jordi Rico va comunicar que volia deixar d’interpretar el Quim i que marxava de la sèrie. Com van viure, des de dins, el fet d’haver de canviar-ho tot per justificar que un dels personatges més estimats deixés de participar-hi?
Va ser molt fort, encara que vam entendre la seva decisió evidentment. El Jordi deia que ho havia fet tot aquí i això és molt honest. Ara bé, l’adoràvem perquè ha estat un company encantador i talentós. Ho tenia tot i, quan ens ho va dir, vam pensar que no volíem que marxés. Ens va costar molt decidir què fer amb el seu personatge perquè per mi, matar-lo era com si ho estigués fent jo mateixa. No volíem matar-lo, però vam decidir fer-ho així per donar-li un final en què el públic sentís el que estàvem sentint nosaltres. També per dir que el Jordi havia marcat una memòria en aquest país i això és molt xulo. Va haver-hi gent a qui no li va agradar que tingués un final absurd, però crèiem que generaria debat i faria reflexionar. La vida són casualitats. El Quim ens tenia a tots enamorats perquè era un personatge poc correcte i ens encantava.
Van plantejar-se altres finals per a ell, llavors?
Sí, vam parlar moltíssim sobre què fer amb ell. Hi ha gent que ens diu que va ser molt fort i que els va encantat perquè s’havien emocionat moltíssim, mentre que d’altres ens diuen que no entenen com hem fet això. El feedback depèn tant d’on et vingui… Ara mateix es rep molt la pressió dels detractors perquè la gent poc amable que hi ha per la vida ha trobat un espai en el que poden molestar tothom. Ara ens hem trobat amb el cas de la Vero, un personatge meravellós que ha rebut tota una pressió dels haters que no entenem. Els feedbacks són estranys.
Quan fitxen un actor o actriu ja tenen clar des del principi si serà sempre un personatge secundari? O es fixen en la rebuda que té per acabar donant-li més o menys protagonisme?
A la novel·la que tenim s’explica què passarà a cada trimestre i apareixen els papers que intervindran. Per tant, has de buscar actors que creguis que l’interpretaran bé. De vegades, els guionistes se centren en pensar què li podria passar a cert personatge més que fixar-nos si hem de mantenir l’actor o no a la sèrie depenent de si està agradant més o menys a casa. Nosaltres no podem treballar amb aquesta previsió immediata, treballem més des del punt de pensar què ens agradaria que li passés a un personatge en concret o si ens agrada més escriure’l.
Han tingut algun personatge que hagi anat adquirint més protagonisme a mesura que ha avançat la trama?
Sí, uns quants. El personatge de la Cati, per exemple, havia d’entrar només per la primera temporada. Hi havia tanta química entre els actors i era tan divertit escriure què els hi passava que vam decidir que aquest personatge havia de seguir molt més del que havia de seguir inicialment.
En aquesta sèrie incorporen moltes temàtiques socials en la pell d’un personatge en concret o d’una trama.
Aquesta sèrie demana tenir temes socials i surt del nostre desig de parlar de certs temes. La ficció pròpia és molt necessària perquè ens explica com a societat i ens estan passant certes coses, com el cas del maltractament o els abusos a menors. Són temes que s’han de tractar a nivell periodístic, però no es tracten mai des del punt de veure com ho transita cada persona o el seu voltant. És xulo d’explicar i, des de la funció pública que tenim, penso que és necessari que toquem segons quins temes. Ara bé, intentem no prendre partit. Simplement expliquem què passa. En el cas de l’abús, el que hem buscat és un actor amb qui poguéssim tenir empatia. No buscàvem un dolent perquè, llavors, té molt poc interès. El que volíem era treballar sobre el típic que surt després als TN que diuen que sempre saludava.
També han afegit en aquesta temporada un personatge feixista, potser per tractar la irrupció de la ultradreta?
Crec que és interessant que es parli d’aquests temes també des de la ficció. A les sèries britàniques, per exemple, realment sempre s’està parlant del moment que viuen i cap a on anem. Penso que explicar-ho està bé, sobretot per plantejar-nos què està passant per adonar-nos que la cosa és que hi ha gent així. Et qüestiones coses. Tenim clar que tenim una funció pública i que aquesta veu és necessària. Pots entretenir mentre dones qualitat alhora i mentre fas que la gent es plantegi les coses.
Vaig parlar amb el Quim Llisorgas quan va publicar el seu llibre. L’actor em deia que li faria il·lusió que li busquessin una parella sense discapacitat a la sèrie com a gest de normalització. S’ho plantejarien? Anar una mica més enllà amb el seu personatge?
Potser s’ha plantejat aquesta possibilitat, no ho sé, però podria ser. No pensem que no faríem mai aquesta trama i tampoc no ens incomodaria. Simplement que surten tantes trames, sobretot al voltant dels vuit protagonistes, que encara no ho sabem.
Deia que es planteja cada temporada com si fos l’última i això s’evidencia en els finals de temporada, que sempre són apoteòsics. Hi ha molta expectació per veure què passa ara.
Sí, et puc avançar que tindrem un final de temporada molt potent i un inici de la següent encara més. La il·lusió de pensar que tindrem un altre any fa que ens animem. Començarem amb molta intensitat… i aquí acabarem d’una manera molta sorprenent, fins al punt que quan vaig llegir-ho el primer que vaig pensar va ser un què? molt fort perquè no m’ho creia. No és un chinpón, sempre et queden preguntes a dins i pots comentar el final amb algú. Sempre volem que els finals generin preguntes perquè la gent comenti què passarà i per què ha passat alguna cosa.
Hi haurà alguna altra mort o algun tema potent relacionat amb una relació amorosa en aquest final?
No puc dir massa, però les dues coses que acabes de dir hi són. Has donat en la clau.
D’aquesta temporada, un dels grans moments han estat les banyes de la Noe i el Miquel. Vaig poder entrevistar l’Elena Gadel i l’Eduard Farelo fa un parell d’anys i em deien que la gent pel carrer els demanava que no se separessin. I s’han separat! Ha estat tot un drama.
Sembla que aquest sigui un joc de banyes i ja està, però volíem que el públic fes una petita reflexió sobre el que és el món de la parella. Fins a quin punt una persona ha de deixar els seus impulsos de banda per un compromís? On està la frontera entre respectar-te a tu o respectar el pacte? Nosaltres no ens posicionem, fem que cadascú es plantegi si ho faria o si no. Ha estat interessant.
El ritme de producció en una sèrie diària com aquesta deu ser una bogeria. Els actors acaben amb la necessitat d’autodirigir-se?
Per tal d’entendre el ritme, t’ho has d’imaginar com si entressis a dins d’una centrifugadora. Tens la sensació que vas tard constantment perquè el nivell de feina és molt alt, però tenim un disseny de producció meravellós que fa que tot sigui possible. Sí que rodem molt ràpidament, però tenim tota una estructura que permet tenir-ho tot. El joc de llums, el repartiment, la disciplina per part de tothom… Els actors no s’han d’autodirigir perquè les escenes són curtes i són personatges que tenen recorregut des de fa molt de temps. La lectura que la directora fa de l’escena la pots compartir, ja que donem temps i prioritat al que és la interpretació que no el moviment de càmera o complicacions estètiques.
