Quim Llisorgas (Vilassar de Mar, 1995) interpreta l’Hèctor a Com si fos ahir, l’exitosa sèrie dels migdies de TV3. Fa quatre anys que l’actor es posa en la pell del germà d’un antic xicot de Roger Coma, qui acabarà convertit en el seu tutor legal en un gir dels esdeveniments. Aquí fa un paper gairebé autobiogràfic, tenint en compte que es tracta d’un noi amb diversitat funcional com ell que lluita per eliminar les etiquetes i els prejudicis. El Món l’entrevista ara que acaba de publicar Si vols, pots (Rosa dels vents), un llibre en què relata la seva història de superació després d’una infància dura i moltes dificultats fins a arribar a poder treballar d’actor.
Ha publicat el seu primer llibre, que ha titulat Si vols, pots. Aquesta és una lectura inspiradora sobre la superació de reptes. Per què va voler sincerar-se d’aquesta manera?
El llibre l’he escrit perquè fa 10 anys vaig cursar l’ESO a Mataró i, en acabar, no em van voler donar el títol perquè tenia una discapacitat. Des de llavors estic lluitant amb la meva mare contra aquesta injustícia i també contra l’administració. El que va passar és il·legal perquè la llei diu clarament que tots els nens i nenes poden obtenir aquesta titulació. Sense aquest títol jo no puc demanar feina a un supermercat o a una botiga, és importantíssim. En els meus primers anys de vida només he pensat en la meva lluita personal, però ara també he volgut pensar en les altres persones. El meu objectiu és fer tot el possible perquè les persones que vinguin darrere meu no es trobin amb una situació tan difícil. Sempre serà difícil, però faré tot el que em sigui possible per aconseguir que tot sigui el més fàcil possible.
Van diagnosticar-li la síndrome de Joubert quan era un nounat. Quins són els símptomes en el seu cas?
Hi ha molt pocs casos a Espanya i, a més a més, és difícil perquè a cada persona ens afecta de diferents maneres. El més habitual és que provoqui problemes en els ronyons o intestins. En el meu cas, fa que no tingui to muscular i m’afecta molt la vista perquè d’un ull només tinc el 5% de visió i de l’altre, un 10%. Tan bon punt vaig néixer, la meva mare va adonar-se que alguna cosa no anava bé. Al cap d’un o dos dies, em van portar directament a fer rehabilitacions i a logopedes. Els primers dos mesos de la meva vida van ser claus perquè si la meva mare no hagués lluitat tant per mi des de petit, jo no podria ser com soc ara i, molt menys, treballar d’actor. A ella els metges li van dir que moriria ben aviat o que em quedaria vegetal… i, per sort, no ha estat així.
En el llibre explica que va començar a caminar amb cinc anys i que apuntar-se al futbol va ajudar-lo, encara que alguns pares no estaven gaire d’acord amb el fet que hi jugués per la seva condició. Com l’ha tractat la gent al llarg de la teva vida? L’han infantilitzat per la seva diversitat funcional?
Jo només sabia córrer cap endavant i endarrere, però gràcies al futbol sala vaig aprendre que podia moure’m cap als costats. I pel que fa a com em tracta la gent, sí que m’han tractat diferent tota la vida. Afortunadament, però, cada vegada m’ho trobo menys. Recordo una vegada que la professora de la PQPI em va veure plorar i em va preguntar si era conscient que jo estic malalt. Però és que allà jo estava envoltat d’alumnes pitjors que jo amb esquizofrènics i persones que volien suïcidar-se. Me la vaig quedar mirant i li vaig dir que no sabia què era per a ella estar malalt, però que jo no em prenia cap medicació. Ja n’hi ha prou de tractar-nos diferent perquè a mi m’han posat una etiqueta des de petit i això et frustra. Hem de mirar més enllà de la persona i de les capacitats que tingui.
Ha tingut dificultats en la seva etapa educativa?
Sí, sobretot quan vaig començar a buscar Institut va ser difícil perquè cap centre no em volia perquè tenia una discapacitat. Tots em deien que no estaven preparats per tenir un alumne així. Nosaltres estàvem tutelats per uns especialistes que vetllen per les persones amb discapacitat que ens ajuden a trobar una sortida més adient. El problema és que això no és així, ja que en l’examen per entrar al centre especial vaig treure una nota molt alta i van veure que estava en un nivell massa alt per a aquell centre. Em van deixar sense plaça quan només faltava una setmana per a l’inici de les classes i totes les escoles estaven plenes i, a més a més, no em volien perquè era discapacitat. En què quedem? Per al centre especial tinc un nivell superior i alhora soc problemàtic per als regulars. Finalment, una escola de Mataró em van acceptar perquè ells sí que estaven preparats per a un alumne com jo perquè n’hi havia un altre alumne amb discapacitat també.
Explica, però, que no va obtenir el títol perquè des del centre es van negar.
Sí, 4t d’ESO em van dir que no em podien donar la titularitat encara que havia aprovat els exàmens amb una mitjana de 6,5. Em van dir que no podria anar a un Batxillerat perquè fracassaria per culpa de la meva situació. Els estudis superiors costen i potser a mi em costarien més, però s’ha de provar. Crec que no m’han donat el títol perquè tinc una discapacitat i no volen donar-me el títol perquè això voldria dir que han d’aprovar a tots els discapacitats. Per sort hem avançat i estem avançant, però a Catalunya i a Espanya tenim mancances. Haurien de buscar una solució perquè nosaltres també necessitem un títol. La meva mare s’ha reunit amb l’administració moltes vegades i encara hi ha molts problemes.
Vostè era fan d’El cor de la ciutat, que veia amb la seva mare. Després va obtenir un petit personatge a La Riera i ara el veiem a Com si fos ahir. Com és treballar d’actor a TV3?
Jo veia la sèrie i li deia a la meva mare que volia ser actor com ells perquè veia que s’ho passaven molt bé. Em vaig apuntar a una companyia de teatre de Vilassar i vaig notar que a sobre de l’escenari els meus problemes desapareixien, ja que allà deixava de ser jo. Estar a TV3 és un somni fet realitat, efectivament, ja que sempre he volgut dedicar-me a això i no ha estat fàcil.
A la sèrie interpreta el paper de l’Hèctor, qui viu sota la tutela del personatge del Roger Coma. Ell té un punt d’exemplificador, ja que parla de l’adaptació i la convivència amb normalitat amb persones de diversitat funcional com també fa vostè.
Em van trucar perquè necessitaven una persona amb les meves característiques i em va agradar molt. Estic molt feliç i molt content perquè he estat quatre anys en aquesta sèrie que m’ha donat visibilitat i tot ajuda en la meva causa. Té un punt d’autobiogràfic, sí, encara que hi ha algunes diferències entre nosaltres.
L’Hèctor no s’assembla al Quim?
Crec que l’Hèctor batalla molt com jo, però ell no lluita tant com ho faig jo en la meva vida personal perquè té més vergonya. El que més m’agrada és que a Com si fos ahir no m’han encasellat. El que no vull és que mostrin els personatges discapacitats com persones dèbils. El paper de l’Hèctor està molt bé i m’agrada que me l’hagin donat, però també és cert que vull fer papers que no tinguin res a veure amb com soc jo perquè això és ser actor. Per a les següents sèries no vull tornar a fer un personatge així. Sempre he pensat que m’agradaria fer de dolent, no sempre interpretar un personatge amb discapacitat perquè encara que ho sigui a la vida real, també soc apte per a altres tipus de papers.
Té raó que encara no hi ha gaires referents d’actors amb diversitat funcional i costa encara més veure’ls interpretar personatges que no tinguin aquesta condició.
Per sort ara mateix tenim la referència de Campeones, que ha visibilitzat moltíssim la causa. És veritat que encara necessitem més diversitat de síndromes, races i característiques diferents. Anem a poc a poc… però vull que s’avanci més ràpidament. Des de les associacions fan esforços perquè nosaltres puguem tenir els mateixos drets i ens deixin de posar una etiqueta. Estem al segle XXI i fa relativament poc que a la Constitució encara es referien a nosaltres com disminuïts. Espero que d’aquí a un temps també treguin la paraula discapacitat. Jo no posaria etiquetes a ningú, ja que les etiquetes et maten. Tots som diferents.
A Com si fos ahir hi ha una trama en què demana poder treballar de cambrer al bar de la Sílvia Bel i, en un principi, ella no vol donar-li una oportunitat. Però quan ho fa, s’adona que ho fa bé i que no hauria d’haver dubtat. Un altre exemple de la importància d’exemplificar.
Inconscientment, ella creia que no ho faria bé perquè en la seva família no tenia cap persona amb discapacitat i té a dins el prejudici. El que no entenc és que encara hi ha amics que et deixen de banda perquè tens una discapacitat.
Per què creu que triomfa tant Com si fos ahir? Fa molts anys que està en antena cada migdia i continua fent unes audiències increïbles.
Des que va començar que dic que aquesta sèrie triomfa especialment perquè aposten per casos i històries reals. A la vida et pots trobar amb qualsevol cosa i en aquesta sèrie també, ja que trobes problemes que poden passar-te a la vida real.
I com és treballar tan de prop amb Roger Coma, per exemple? A la sèrie l’ha acabat fent de pare. Són amics a la vida real també?
Tots els meus companys són molt macos, però el Roger Coma sobretot perquè m’ha cuidat moltíssim. És amb qui més he treballat i també qui més m’ha ajudat. Recordo, per exemple, un moment molt complicat a la meva primera temporada en què vaig tenir moltes escenes seguides i vaig atabalar-me molt perquè tenia molts guions diaris. Tenia sis guions al cap i vaig demanar-li que m’ajudés, cosa que va fer encantat. El Roger em dona molta seguretat a l’hora d’actuar perquè sap molt d’actuació i em dona consells. Ens portem molt bé fora de càmera també, i això és important perquè necessites tenir bon feeling amb els companys perquè passes moltes hores amb ells.
Quin és el seu actor preferit d’entre aquells amb qui treballa?
Tots són molt bons i els meus preferits, però el Roger Coma en especial. M’ha agradat molt treballar amb l’Elena Gadel, que és una crac, el Marc Cartes… No puc dir només un perquè aprenc de cadascun d’ells.
Ha tingut unes quantes trames importants a Com si fos ahir, però últimament el veiem menys. Estan preparant alguna cosa nova per a l’Hèctor o queda poc marge per a aquest personatge?
No sé si estan preparant alguna cosa per a ell, no ens diuen res perquè no ens fem expectatives amb el personatge. No sé què passarà amb el personatge de l’Hèctor a Com si fos ahir. No ho sé jo i tampoc no ho sap ningú. Això és genial.
No li fa por que es carreguin el seu personatge?
Sempre tens por que matin el teu personatge o l’enviïn a qualsevol lloc. Aquesta és una incertesa per a tu i per a tothom, que ho fa molt divertit perquè aquesta no és una feina ordinària. Cada cert temps estàs en un lloc diferent.
Al principi el seu era un personatge més irascible, però ara se’l veu més dolç. Li agrada com ha evolucionat? Què li agradaria que passés amb ell?
El que m’agradaria és una trama molt concreta que no sé si passarà o no. El meu personatge és de fer reivindicacions i m’encantaria que em posessin una parella a la sèrie. M’encantaria que l’Hèctor tingués una xicota sense discapacitat a Com si fos ahir perquè habitualment, si surts amb una persona, el busques de les mateixes característiques que tu, inconscientment. I jo no ho vull, jo vull diversitat també en aquest aspecte. Vull demostrar que es pot. Potser és surrealista, o no, però si no som nosaltres els qui iniciem aquestes lluites… els altres no ho faran i no ho veuran. És llei de vida i vull que tothom ho vegi.
Com si fos ahir tindrà moltes més temporades? O s’apropa el final?
Jo no em canso de Com si fos ahir, el que vull és continuar reivindicant en aquesta i a totes les sèries que som éssers humans i volem que ens tractin bé i no com a nens petits. Som capaços de fer el mateix que qualsevol persona, encara que ho facis més lent. Si no posem etiquetes, la societat aniria molt millor i no es jutjaria tant la persona. I espero que encara quedin moltes més temporades per a mi i per a la sèrie en general. Si fos per mi, voldria que hi hagués 50.000 temporades més de Com si fos ahir.
