Mònica Terribas ha reaparegut a Catalunya Ràdio aquest cap de setmana en una entrevista que ha servit per conèixer com és la seva nova vida des que marxés de la ràdio i la televisió per adoptar un perfil més privat. 10 anys després de deixar el matinal, la periodista torna a l’emissora pública i ho farà com a col·laboradora puntual a El suplement de Roger Escapa.
El locutor ho ha aprofitat per entrevistar-la i ella s’ha mostrat reivindicativa quan ell li ha preguntat per què sempre s’ha dit que és una professional amb molt de caràcter: “Quan jo vaig començar a fer televisió no hi havia moltes dones fent entrevistes en l’àmbit polític. Hi ha clixés molt vinculats als homes que després, quan els fa una dona, automàticament resulta que és agressiva o autoritària. Crec que això, afortunadament, ho hem superat perquè tenim un munt de dones fent la feina que hem de fer. És cert que en aquella època, de principis dels 2000, segurament aquell era un programa bastant insòlit”.
? Mònica Terribas s’estrena a #SuplementCatRàdio: “Aprendre a no tenir un espai diari és útil però és dur”https://t.co/Yrzv7Woe0C pic.twitter.com/YgZPPE1bmg
— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) September 16, 2023
Després de tants anys d’adrenalina a la ràdio matinal i dormint poc, tenint en compte que es llevava abans de les quatre del matí, va deixar la feina i aquesta rutina va canviar de cop: “Va aturar-se i vaig entrar en un altre ritme de producció. Podia pensar les coses d’una altra manera. De seguida vaig començar a treballar a Mediapro desenvolupant documentals i he pogut fer coses interessants, però a un altre ritme i una altra incidència. Aquest és també un aprenentatge per a professionals que hem estat diàriament, aprendre a no ser-hi sempre també és útil… Encara que és dur, és clar que costa. Aprendre a no tenir un espai diari és útil, però també dur. Ara bé, no hem de renunciar mai a aprendre a viure d’una altra manera i a tenir reptes que no siguin el que et projecti sempre a tu”.
I després d’aquest temps allunyada dels micròfons, els troba a faltar? Ha deixat clar que no: “No, no en tinc mono. Aquesta és una cosa inevitable i et passarà també a tu el dia que facis un programa de televisió i deixis la ràdio, que serà que trobaràs a faltar la gent del teu equip. Quan no ho tens, evidentment passes a tenir un treball més reflexiu i solitari. Aquesta solitud que he sentit jo mentre preparava els documentals és un dels preus de decidir plegar de la ràdio. Trobo a faltar tenir un equip, però entenc que és la manera de fer mentre preparem els documentals”.
“Jo soc aquí perquè confio tu, ja que t’he vist treballar i sé que compartim moltes de les mirades que tenim sobre la vida i l’ofici. Et vull ser útil. Un cop al mes vindré i estaré encantada de fer-ho. No vinc a projectar res, vindré a fer el que sigui útil en cada moment”, ha dit sobre la seva nova feina en el magazín del cap de setmana.
Mònica Terribas parla del marit i el fill en una part de l’entrevista més personal
Mònica Terribas ha mostrat la seva vena més personal i ha explicat com es va conèixer amb el Sergi Cutillas, tècnic de so i el seu marit: “Ens vam conèixer en un programa de TV3 que feia en Puyal. El Sergi tenia una tasca difícil que era muntar els talls que arribaven en directe al programa per poder muntar-los. Ell va tenir l’accident de cotxe el 1992 mentre jo em trobava a Escòcia fent el doctorat i quan vam tornar, vam tornar a treballar junts en un programa amb famosos catalans. D’ell he après la vida. Sempre he pensat que la gent que t’envolta et construeix i qui m’ha construït a mi, a bona part de la meva vida, ha estat ell. He après què és la vida quan tinc al costat una persona que la sap viure i que es creix davant de qualsevol dificultat”.
També ha parlat sobre el seu fill: “Quan va néixer el Marc vaig pensar en deixar totes les activitats que estava fent perquè vaig pensar que ell em necessitaria al 100% per les seves circumstàncies. Una persona a qui sempre li estaré agraïda, una neuropsicòloga, em va dir que el meu fill quan creixés no voldria veure que jo havia renunciat a la meva vida per ell perquè ha de ser autònom i ha d’aprendre a conviure amb les seves fortaleses i vulnerabilitats. Afortunadament, he tingut una família que m’ha ajudat moltíssim a poder fer-ho tot. No em penedeixo d’haver continuat treballant perquè ara el Marc té un nivell d’autonomia molt important i no tinc la sensació que hagi patit per culpa de la meva feina”.
En un repàs a la seva trajectòria, ha assegurat que l’època de la seva vida en què s’ha sentit més sola van ser els mesos en els quals va preparar la tesi a Escòcia. També ha explicat per què va voler estudiar aquesta carrera: “Jo creia que aquest era un ofici de servei a la societat i crec que hauria de ser el nostre principi rector. Suposo que tots som fills de qui som i els meus pares sempre han lliurat les seves batalles professionals al servei de la gent perquè la mare ha treballat en l’ajuda a les persones que queien en la drogoaddicció, mentre que el pare ha estat implicat en totes les lluites d’aquest país des del Sindicat Obrer de Catalunya”.
