Marc Ribas (Girona, 1976) mai no s’hauria imaginat que acabaria al capdavant d’un dels concursos de més audiència de TV3. Joc de cartes estrena la sisena temporada a la cadena de televisió pública catalana el pròxim dimecres, 19 d’octubre, i El Món n’entrevista el presentador, un apassionat de la pintura que va estudiar Belles Arts abans de dedicar-se professionalment a la cuina. En el tràiler promocional de la temporada deixen clar que començaran forts i que aquesta serà “la millor edició” gràcies a les novetats que hi han incorporat.
Dimecres engega la sisena temporada de Joc de cartes amb un canvi d’imatge total i noves categories.
Afronto l’estrena amb molta il·lusió perquè estem molt satisfets de la feina i dels programes que han sortit. Tenim moltes ganes d’ensenyar-ho, que tota la família es reuneixi davant de la televisió per veure el programa i que comentin les novetats d’aquesta temporada. La més visible és que estrenem un grafisme nou que ens fa més moderns i més guapos.
A partir d’ara incorporen el plat estrella, que pot donar 0,5 punts extres molt importants en la puntuació final.
Exacte, afegim aquesta nova categoria que ha vingut a complir allò que ens havien reclamat moltes vegades i és que, sovint, el teleespectador creia que era injust que guanyés un concursant o un altre per culpa de les votacions baixes. Ara el plat estrella pot capgirar el resultat i només diré que acaba sent crucial més d’una vegada al llarg de la temporada.
A l’anunci avisen que en aquesta temporada passaran moltes coses que no han passat fins ara a Joc de cartes.
Doncs sí, marxem fora per primera vegada en un viatge a Madrid en què buscarem el millor restaurant català de la capital espanyola. I l’altra cosa nova és que el programa especial no estarà defensat pels mateixos restauradors, sinó per experts gastronòmics i periodistes que buscaran el restaurant més recomanat de l’àrea de Barcelona.
És aquesta la millor temporada del programa, pel que diu?
Per mi aquesta és la millor de totes, absolutament. Arriba després de dues temporades molt dures en què hi ha hagut el tancament dels restaurants per culpa de la pandèmia. Aquesta situació de nervis es traslladava a la pantalla i els restauradors sortien més tristos, apagats, enfadats, frustrats… Aquest programa va de persones i gestionar totes aquestes emocions era feixuc. Aquest any l’hem pogut gaudir molt més i ha tornat el sentit de l’humor al programa, que l’havíem perdut. Torna l’alegria a Joc de cartes.
És cert que darrerament s’acabava parlant més de les discussions entre els concursants que dels plats en si.
Hi havia més discussions precisament per aquest motiu, crec que tots en general estàvem més trastocats i això es va reflectir en les darreres temporades. Aquest any, els concursants que hem escollit ho entoven tot amb més alegria, ja veureu. Ara bé, això no vol dir que no discuteixin!
El Joc de cartes estiu ha acabat no fa res, però engeguen ja la nova temporada. Pràcticament no hi ha hagut descans entre una i altra.
La temporada d’estiu i la que començarem a emetre dimecres és la mateixa, ja que l’hem gravat tota seguida. L’hem partit en dues i és cert que no crec que això ens beneficiï massa. De fet, considero que ni tan sols hauríem de diferenciar la d’estiu i la de tardor perquè no crec que ajudi. El seguidor no és conscient de les diferències entre una i altra, per exemple. Ara bé, continuarem fent una temporada rere una altra mentre agradi.
En la prèvia del primer capítol deixen clar que començaran forts. Què podran veure els teleespectadors en aquesta estrena?
El primer capítol és brutal, com si fos una pel·lícula. Són més de 70 minuts d’emoció que se’t faran curts i que voldràs que tingui segona part. De fet, estic pensant a proposar que es faci. És molt bo perquè passen coses que no han passat mai. De la manera que va passar, com es va anar fent el programa… Crec que és un molt bon capítol per començar la temporada.
Joc de cartes és una competició de cuina o un reality?
Per mi és un reality absolutament, de competició de cuina no hi ha res perquè no jutgem plats, sinó restaurants. En realitat el que fem és descobrir persones i els seus projectes, les motivacions i frustracions per les quals van muntar un restaurant. Veus com competeixen entre ells, que es coneixen i no es poden acabar de dir tot el que voldrien (o potser sí) perquè són del mateix poble… Tot això provoca que entrin en joc moltes emocions, que acaben tenint més pes que la mateixa cuina.
No deu ser fàcil trobar restaurants que vulguin participar-hi.
Costa molt trobar-ne, la feina de càsting és feixuga perquè s’han tenir en compte moltes coses. No perquè costi trobar restaurants que vulguin participar, sinó perquè no és fàcil trobar una representació de l’ampli espectre de la societat amb homes i dones, de totes les edats i nivell socioeconòmic… Tot això ha d’estar representat i s’ha d’expressar bé. No sempre trobes gent amb capacitat de comunicar i, a més a més, ho han de fer en llengua catalana. Això ens costa moltíssim i, de vegades, no es troba. No ens podem oblidar que també volem cobrir tot el territori i no és fàcil. A Barcelona i Girona no costa trobar quatre restaurants que puguin competir, però al Pallars potser serà més difícil trobar-ne uns quants amb un motiu gastronòmic similar i que ens permetin fer una representació dels diferents sexes, edats i economies.
Deuen fer-los una mica de coaching perquè tinguin en compte que estan sortint per antena i que no haurien d’esverar-se gaire quan critiquen les seves elaboracions.
No els fem una mica de coaching, els en fem moltíssim. Sempre els dic el mateix, que el restaurant ja el tenen venut perquè un milió de persones veuran el programa. Normalment els catalans i catalanes el que sí que toleren és que se’t cremi el pollastre o que et quedi dur l’arròs, però el que no toleren són els arrogants i els imbècils. L’audiència tolera un error a la cuina, però no l’arrogància. El que han de fer, doncs, és vendre’s a si mateixos.
Vostè sempre diu que va arribar a la televisió una mica per accident.
Sí, jo he arribat a aquest món per accident i soc aquí de pas. No he vingut per quedar-m’hi, només m’hi estaré mentre m’ho passi bé. El dia que vegi que vaig molt atabalat, marxaré i això ho tinc claríssim. Jo estic aquí d’una forma molt natural i mai no he sentit la responsabilitat d’haver de fer aquesta feina de la mateixa manera que m’ho prenc quan estic al meu restaurant i he de preparar la carta, per exemple. Allà m’hi deixo les banyes d’una manera molt diferent.
Vostè és un cuiner que està de pas per televisió, diu. No el veurem jubilant-se en antena?
M’he acostumat a la televisió molt fàcilment perquè he arribat a un equip molt bo i m’he envoltat de professionals que m’ajuden moltíssim. Així és molt fàcil i qualsevol ho pot fer, t’ho asseguro. A mi em veureu jubilant-me en un restaurant i no a televisió perquè aquest món et dona moltes coses, però també te’n pren moltes. Recordem que quan ets una cara visible, perds el fet de poder tenir un mal dia. Jo no puc tenir un mal dia i, si el tinc, m’he de quedar tancat a casa. No em pot passar res, no puc estar capficat, no puc estar simplement enamorat i sopant en un restaurant, no puc estar amb les meves filles a la platja… No puc ser pare, parella o amic. Has de pensar que tot això passarà i ho has de viure amb alegria, però arriba un punt en què acabes fart i aquell és el moment de jubilar-te.
El veiem còmode a TV3, però ha picat portes per anar a la televisió espanyola o a alguna plataforma com Netflix?
M’han trucat de moltes cadenes de fora i també ha vingut Netflix, però de moment no m’ha interessat res d’això. Jo estic molt bé aquí, m’hi sento còmode i protegit. Sé que allà les faixes salarials són deu vegades més altes perquè m’han parlat de números, però jo soc algú molt senzill que té la nevera plena i pot pagar el lloguer. No tinc necessitat de res i estic bé.
Què queda d’aquell Marc Ribas que estudiava Belles Arts?
Queda i quedarà la jubilació. Jo em jubilaré amb un cavallet i els pinzells, una pintura que compaginaré amb la cuina. Soc algú extremadament creatiu i he d’estar creant coses constantment perquè soc un cul inquiet i no paro de fer coses. La televisió m’ha obert les portes a poder crear i generar, el que m’encanta. Per a mi l’art és allò tan maco que no pots viure sense ell, però que no serveix per a res. Cada dia escolto música, per exemple, un art que no serveix per a res tangible, però sense el que no podria viure. L’art connecta amb les emocions i això enganxa.
Ser conegut té coses bones i moltes de dolentes, com el fet de rebre crítiques constantment. En el seu cas, es va esborrar Twitter.
Ho vaig fer en adonar-me que allò era un pou d’odi ple d’energia dolenta. Crec que, al final, tot això t’ho acabes emportant d’una manera o d’una altra i per això vaig esborrar el meu perfil, ja que és una eina on abocar-hi frustracions que no necessito en absolut. A mi em cuiden millor en els llocs ara que soc famós, sí, però no li dono molta importància perquè intento oblidar que surto a la televisió. Tinc la necessitat d’oblidar la popularitat. En el meu cas, vaig tenir la sort que vaig començar a ser conegut quan ja era més adult i ja no em creia que tot el que em deien era cert. A mi les crítiques em rellisquen bastant, encara que les necessites per poder fer bé la feina.
4 
1 