Sempre es parla que Espanya és un dels estats més descentralitzats de la UE. Dins d’aquestes competències s’hi inclouen les competències fiscals, però són realment tals aquestes competències autosuficients? Doncs segons l’últim informe publicat per l’Institut Ostrom, el think tank liberal català, rotundament no. En aquest informe, titulat “Descentralització i competència fiscal”, l’autor de l’informe assegura que el procés de descentralització fiscal a Espanya no ha fracassat, però sí que ha quedat incomplet. En aquesta línia reclama iniciar una sèrie de reformes que millorin el marge de responsabilitat de les comunitats autònomes.
El think tank català explica que aquest informe arriba després d’observar que en els últims mesos, i anys, diversos governs regionals, com el d’Andalusia o Madrid, que han aprovat rebaixes fiscals, el que es coneix com a dúmping fiscal. Aquesta carrera ultraliberal per eliminar el màxim d’impostos possibles pot posar en risc la prestació de serveis públics fonamentals. Alhora cal apuntar que això s’ha intentat revertir des del govern espanyol posant en marxa el que es coneix com a Impost de Solidaritat, per intentar harmonitzar, per la porta de darrere, l’Impost sobre el Patrimoni.
Dins del procés incomplet de la descentralització fiscal espanyola, el que sí que apunta l’Ostrom és que l’autonomia tributària ha millorat considerablement al llarg de les últimes dècades. Per completar el procés, però, reclamen quatre grans reformes. En primer lloc, un augment de la transparència del model de finançament autonòmic, seguit de separar el tram autonòmic de l’IRPF de l’estatal, en tercer lloc, un anivellament total de recursos del sistema per unitat de necessitat amb el qual seria possible aconseguir millores en equitat i eficiència i per últim, que les diferents regions de l’estat poden desviar-se en el marge tant com desitgin, fent-se responsables del cost econòmic i electoral de les baixades o pujades d’impostos que apliquin.
Separar el tram autonòmic de l’IRPF
Una d’aquestes reformes és separar el tram autonòmic de l’IRPF de l’Estat de manera que els governs regionals, accedíssim directament al que recapten, no com passa actualment. De fet, proposen la possibilitat de crear un impost sobre la renda diferenciat de l’estatal, cosa que facilitaria enormement el guany d’autonomia. Ara bé, també cal destacar que hauria d’estar lligat a uns certs límits negociats entre les administracions territorials i el govern espanyol.
De fet, actualment les modificacions realitzades pels governs territorials sobre el tram autonòmic de l’IRPF no han suposat grans canvis en la seva recaptació. Sobre els seus ingressos potencials, tan sols han reduït la càrrega fiscal en un 0,3%. En euros per habitant, Madrid ha rebaixat l’impost en 96 €, mentre que, en el costat oposat, Catalunya l’ha incrementat en 47 €. La resta de les regions s’han mantingut en valors pròxims a la recaptació normativa. Ostrom assegura que aquesta poca capacitat recaptatòria es deu a “l’asimetria i el retard entre el moment que es modifica un element del tribut i la seva entrada en vigor”.
El fet de l’asimetria s’explica amb la diferència dels canvis entra el govern espanyol i els territorials. En el primer cas quan s’eleva l’impost en el seu tram que es reflecteix de manera momentània en les retencions aplicades en les nòmines dels treballadors. En canvi, si el Govern de la Generalitat, per exemple, fa això, la demora pot ser molt major. Per exemple, el pròxim mes de desembre un govern territorial modifica el seu tram de l’IRPF, el contribuent no el percebrà fins a la primavera de 2024, quan es faci la declaració de la renda de l’exercici 2023. A més, atès que els canvis es produeixen per a l’exercici fiscal de 2023, la liquidació final del sistema de finançament autonòmic no es du a terme fins a 2025. És a dir, pot haver-hi un retard de fins a pràcticament tres anys fins que la mesura tingui un impacte recaptatori en les arques autonòmiques.
Poca capacitat normativa
Un altre dels problemes observats per Ostrom en termes de l’autonomia financera és la poca capacitat normativa que hi ha més enllà del govern espanyol en matèria fiscal i d’impostos. Ara bé, també és cert que hi ha certs aspectes amb els quals els governs territorials tenen cert poder, per exemple amb els impostos propis, o els cedits com el de patrimoni i successions. Pel que fa a aquests impostos les diferents comunitats tenen tot el poder i es queden amb el 100% del rendiment i poden modificar certs elements i són responsables de la seva gestió i administració.
Dins de la capacitat normativa hi ha un nivell intermedi, que es dona quan els governs disposen d’un percentatge concret del rendiment de l’impost, a més d’una certa capacitat normativa, però no els gestionen ni administren. Un bon exemple d’aquest nivell és el tram autonòmic d’IRPF, o l’Impost sobre els Hidrocarburs. Finalment, en el cas de l’IVA i dels Impostos Especials, les comunitats autònomes compten amb part del rendiment, però no disposen de capacitat normativa ni poden gestionar-los i administrar-los.
