S’acosta l’hivern i el paisatge català canvia significativament. Els colors ataronjats de les fulles dels arbres comencen a desaparèixer i el blanc de la neu pren el protagonisme de molts boscos i muntanyes. Tot i això, encara hi ha joies amagades enmig del territori català que són dignes de visitar, sigui el moment que sigui. En aquest sentit, la reputada revista National Geographic subratlla el monestir de Sant Miquel del Fai, a Bigues i Riells (Vallès Oriental) com un d’aquests espais imprescindibles de Catalunya. Es tracta del monestir que s’erigeix entre les cascades i les grutes dels Cingles de Bertí, a uns 50 quilòmetres, més o menys, de la capital catalana.
Tal com podem llegir en la pàgina web de turisme de Barcelona, el conjunt, que desafia a la gravetat enfilat sobre les roques, està situat a la vall del Tenes, entre roques i cascades de més de 100 metres d’altura. S’hi pot accedir de diverses maneres: amb cotxe a través de la carretera de Sant Feliu de Codines, o, per als més animats i amants de l’excursionisme, pujant pel camí que neix a la vall de Sant Miquel. Un cop a dalt, davant la plaça del monestir, s’hi poden apreciar les vistes de tota la vall i la cascada que presideix l’edifici, d’estil gòtic. Actualment, està obert al públic, ja que l’any 2017 la Diputació de Barcelona va adquirir 70 hectàrees del monestir per oferir visites als més curiosos. Ara bé, ha estat un temps tancat i no ha sigut fins aquest any que va tornar a obrir les portes als visitants.
Més de mil anys d’història
La història del monestir es remunta mil anys enrere. Va ser fundat per Gombau de Besora, senyor feudatari del castell de Montbui, l’any 997. Des de llavors va començar a funcionar com un espai de culte, però no va ser fins al 1006 que el monestir va començar a funcionar com a tal, tot i que de manera independent en els orígens. 40 anys després ja es va vincular a Sant Víctor de Marsella i es va convertir en un monestir funcional, regit pel priorat de Sant Martí de Fai. Amb els anys va anar canviant de mans, però conservant-ne l’essència, fins que a principis del segle XX va acabar convertint-se en mans d’un particular que va optar per explotar-lo comercialment.
