El fenomen que es coneix socialment com a depressió postvacacional –sensació de neguit, malestar i estrès en tornar a la feina– està cada cop més estès, si més no en l’imaginari social. Els experts, però, consideren que el fet que se’n parli tant respon a la necessitat d’etiquetar-ho tot i de “patologitzar” coses que són “normals i transitòries”. És el cas de la psicòloga Amalia Gordovil, que considera que s’utilitza “massa a la lleugera” el terme depressió. “Això ve de la tendència que tenim com a societat d’etiquetar-ho tot. Es patologitza un fenomen que és completament normal, coherent i transitori”, explica.
“Si hem pogut gaudir d’unes vacances on hem desconnectat de la feina i ens hem relaxat, és coherent que la tornada costi, perquè implica fer un canvi de rutina”, insisteix abans d’assegurar que qualsevol canvi requereix un procés d’adaptació. Es pot experimentar neguit, estrès i altres emocions, però cal tenir clar que són sentiments transitoris pel canvi de rutina de les vacances d’estiu a la quotidianitat de tot l’any. “Desapareix al cap d’uns dies, quan l’individu ja ha superat aquest període d’adaptació i, per tant, no té cap sentit fer patològic un fenomen tan normal”, explica l’experta.
Gordovil considera que el terme depressió postvacacional neix de la insistència social de compartimentar-ho i etiquetar-ho tot. “També té a veure amb la nostra necessitat de vendre solucions a qualsevol problema que pugui sorgir. Avui dia tothom busca solucions externes quan se li planteja un problema, i ens estem oblidant d’apel·lar a la capacitat reflexiva de cadascú”, apunta. En aquest sentit, creu que pretendre donar solucions per a un procés transitori i tan normal com aquest no convé. “El que cal és comprendre el que estem passant i acceptar que és normal que ens sentim així i que no podem estar sempre feliços”, conclou.
Categoritzar tot el que ens passa: tranquil·litat inútil
Coincideix a assenyalar com a problema la necessitat d’etiquetar tot el que ens passa la doctora en psicologia i analista junguiana Anna Gassol. “Categoritzem molt el que ens passa, hi posem nom i ja sembla que la gent es queda descansada. Tenim massa tendència en posar les coses en calaixos. Queda endreçadet, però no ajuda en res”, assenyala l’experta. Sosté que posar noms a les coses que ens passen només serveix per saber com es diu el que tenim, però no com resoldre-ho o enfrontar-nos-hi. “Una persona despistada descobreix que té hiperactivitat i ja creu que no ha de fer res per centrar-se perquè simplement ha nascut així. Molta gent no s’esforça perquè li deixi de passar el que li passa un cop li ha posat un nom”, diu com a exemple.
Gassol explica que una persona “raonablement equilibrada o sana” s’adaptarà a la seva vida rutinària en un termini d’uns dies sense necessitat de posar nom al malestar que té per deixar d’estar de vacances. Assegura que en cas de sentir aquest neguit cal ser sincer amb un mateix i qüestionar-se què passa “sense caure en categoritzacions”. “No et pots limitar a dir que tens depressió postvacacional. Has de reflexionar sobre per què et sents així”, insisteix. Afegeix que a la majoria de gent no li agrada la seva feina i això o altres condicionants externs provoquen aquests sentiments negatius a la tornada de les vacances.
Un procés d’autosuggestió?
Per la seva banda, Gordovil considera que en una societat tan hiperconnectada com la nostra és possible que hi hagi un punt d’autosuggestió que desperti aquests sentiments. “Ens diuen que ens hem de sentir així i ens acabem sentint així”, apunta. També ho creu el professor de psicologia social a la UB i psicoterapeuta d’orientació junguiana José Vicente Pestana, que considera que “en l’imaginari col·lectiu hi ha una sèrie de fenòmens que per un procés d’influència social s’acaben assumint com a propis”. Assegura que pot ser el cas tant de la mal anomenada depressió postvacacional com de la síndrome del Grinch durant el Nadal.
Pestana considera que hem de preguntar-nos què entenem com a depressió abans de saber com actuar davant aquest malestar. “Sense desmerèixer o negar el fonament neurobiològic de la depressió, aquesta és una malaltia que comporta una imatge psíquica molt clara a la qual cal prestar la suficient atenció: ens hem d’aturar”, assegura. Es refereix al fet d’aturar-nos a reflexionar sobre el que ens passa i fer alguna cosa al respecte, no només observar el nostre malestar.
Reflexionar sobre el que fem amb els sentiments: paràlisi o resolució
“Tornem de vacances i se’ns han mogut coses”, ja sigui en clau del passat –com per exemple pensar que les sensacions dels estius de la infantesa no tornaran–, com de present –la situació amb la parella no és la que hauria de ser–, i de futur –incertesa pel que ens espera ara–, explica Pestana per exemplificar que és important aturar-se a analitzar tot això. “Hem de tenir en compte cap on ens empenyen els sentiments, si ens serveixen per posar en marxa noves iniciatives i canviar coses o si, per contra, hi ha paràlisi”, explica. En aquest sentit, crida a reflexionar sobre d’on venim i cap a on anem i “posar sobre la taula els sentiments d’una manera resolutiva, adulta i madura, i no invocant la paràlisi”.
En cas que el fenomen no es produeixi per influència social, cal tenir en compte que el malestar post-estiu pot ser només “la punta de l’iceberg”. “A vegades el que enfonsa el vaixell no es veu a primera vista”, adverteix.
El perill de parlar de ‘depressió’ sense tenir-ne
La doctora en psicologia Anna Gassol considera que la societat ha normalitzat una sèrie de termes mèdics que molt sovint no s’utilitzen de manera correcta i això “en tergiversa la rigorositat”. “Quan una persona té una depressió seriosa, la societat creu que el que té és el mateix que el que els passa a ells, però no ho és”, explica en referència als perills de normalitzar termes mèdics com depressió per referir-se simplement a un estat baix d’ànim puntual. “La psicologia s’està popularitzant, però hi ha molt poca gent que en sàpiga de veritat. Hem de recordar que els llibres d’autoajuda no són tractats de psicologia”, conclou irònicament.
