La feina ha provocat desenes d’atacs d’ansietat a l’M. C, una noia jove que prefereix no identificar-se amb nom i cognom. Un excés de responsabilitats i pressions no recompensades i el mal ambient laboral van començar a provocar-li els símptomes que han acabat derivant en una depressió, que aquest divendres marca el calendari perquè és el Dia Mundial de la lluita contra aquest trastorn.
De petita, la M. havia patit bullying a l’escola. Les ferides d’aquest trauma infantil no s’han acabat de tancar mai, fet que ha afavorit que desenvolupi una depressió quan els patrons de comportament que va patir s’han repetit, aquest cop a la feina. Fa uns mesos va parlar-ne amb la seva superior a l’establiment on treballava com a segona encarregada i li va explicar com se sentia, que no es veia amb cor de continuar en aquell càrrec. No va servir de res, perquè un any després tot continuava igual i els seus símptomes van empitjorar.
“Quan m’aixecava per anar a treballar tenia ganes de vomitar, em costava respirar i em feia mal la mandíbula perquè la feina m’ha provocat bruxisme”, explica la noia en declaracions a El Món. També se li ha diagnosticat còlon irritable i alopècia derivats dels episodis d’ansietat que patia a diari. Un d’aquests atacs d’ansietat, amb taquicàrdia, tremolors i dificultats per respirar, la va portar a urgències, on li van donar la baixa durant uns dies. Després es va visitar amb la seva metgessa de capçalera, a qui li va explicar que sentia desànim, que no volia sortir de casa i que creia que estava en un pou sense sortida. Va ser llavors quan la doctora li va diagnosticar una depressió, una patologia que mai li havia passat pel cap que tenia.
Un any per acceptar medicar-se
La noia explica que des de feia poc també anava a veure una psicòloga, però mai li havia dit que pogués estar patint una depressió. Un any abans, la metgessa de capçalera ja li havia receptat antidepressius, però ella s’havia negat a prendre els medicaments. “Aquest cop em va dir que les necessitava de debò i jo vaig respondre que ho consultaria amb la psicòloga. Ella em va fer més estudis i em va confirmar la depressió. Tot i que no estava segura de voler prendre antidepressius, finalment ho he fet”, explica. Així, aquest 23 de desembre va començar a prendre-se’ls i n’està satisfeta perquè ja no pateix atacs d’ansietat a diari. “M’han anat molt bé i agraeixo haver començat a prendre les pastilles perquè estan fent un gran canvi en mi”, assegura. Abans de començar el tractament estava irritable i ho pagava amb la seva parella, ara la seva actitud és diferent.
Més diagnòstics, molts als centres d’atenció primària
La M.C no és l’únic cas en què els problemes a la feina han acabat derivant en una depressió. De fet, cada vegada se’n diagnostiquen més casos, sobretot arran de la pandèmia, i en gent jove. Tampoc és el primer cas en què ha estat un metge de capçalera qui ha diagnosticat una malaltia de salut mental i ha receptat medicaments per tractar-la. El psicòleg Ricardo de Pascual, professor de la Universitat Europea, no creu que el fet que els metges de capçalera diagnostiquin aquests trastorns sigui necessàriament perjudicial per als pacients. “En principi, que es diagnostiqui a l’atenció primària no em sembla dolent, però a vegades pot fer mal la manera com es fa”, explica.
Ara bé, Pascual argumenta que, encara que es pugui diagnostiqui en diferents nivells del sistema sanitari, sempre cal que un especialista revisi el cas i confirmi la depressió. “Si així es millora la salut mental de la població a nivell general no ha de ser dolent, però hi ha vegades que la manera com es diagnostica sí que pot ser perjudicial”, explica. Es refereix a casos en què els metges de la primària fan afirmacions errònies als pacients. “Hi ha pacients a qui els han dit que la depressió és per sempre o que no podran tenir fills perquè pateixen aquest trastorn”, denuncia l’expert, que nega aquestes afirmacions categòricament. “El que s’ha de dir és que la depressió només és per sempre quan no es tracta. Si es rep tractament, es pot superar”, explica.
Més consultes, més diagnòstics
Sobre l’augment de casos de depressió que s’ha detectat arran de la pandèmia, l’expert assenyala que no se sap si hi ha més casos o ara es diagnostica més. Creu, de fet, que és una mescla de les dues tendències. “La pandèmia ha deixat una petjada important i ha quedat palès com afecten els canvis de context a l’estabilitat emocional, però també és cert que ara la gent, sobretot els menors de 40 anys, té menys por d’anar a teràpia”, explica. Per tant, resumeix, hi ha més casos per la pandèmia i pel tipus de societat en què vivim, que segons l’expert genera depressió, però també més diagnòstics perquè hi ha més gent que demana ajuda.
Fàrmacs més específics per combatre la depressió
La pandèmia ha portat un increment de la incidència de totes les malalties i trastorns mentals i, per tant, en aquests anys s’ha guanyat consciència sobre la importància de demanar ajuda. Davant aquest increment de casos, la ciència també ha fet un pas endavant i s’han descobert nous fàrmacs específics per a cada tipus de depressió. “La ciència està en constant evolució i ara hi ha fàrmacs per tractar d’una forma més precisa diferents tipus de depressió com l’ansiosa o la que provoca canvis d’humor”, explica Montserrat Pàmies, directora del servei de psiquiatria de l’Hospital Universitari Parc Taulí.
Pàmies explica que els tractaments de la depressió tenen dues potes. Per una banda, hi ha fàrmacs antidepressius cada cop més precisos. Per l’altra, tractaments psicològics que també han evolucionat en els últims anys. “S’estan fent més assajos tant amb tractaments mèdics com amb psicològics i s’està avançant molt en aquest aspecte”, assenyala l’experta.
Els senyals d’alerta
Els dos experts, Pàmies i De Pascual, coincideixen que hi ha senyals d’alerta que han de fer sospitar conductes depressives. De Pascual creu que un dels símptomes primerencs és que la persona hagi deixat de gaudir de les coses que abans li agradaven o que ara les faci a disgust. “Aquest és un senyal d’alerta, com també ho és aïllar-se a casa”, explica abans d’advertir que no s’ha de “sobre reaccionar” perquè algunes vegades això pot ser transitori. “Hem de donar temps, però el senyal d’alarma més clar és veure que la persona ha intentat fer coses per sortir d’aquesta sensació i no han funcionat. Llavors no s’ha d’esperar gaire a reaccionar, perquè si no es pot entrar en un cercle viciós”, raona.
Pel que fa als símptomes en nens o adolescents, Pàmies considera que és important estar atents en cas que la criatura estigui irritable durant dies i sense motiu, tingui mal de cap o de panxa constant sense causa mèdica, senti incapacitat d’acabar el curs o estudiar o tingui pensaments negatius i presenti una conducta d’aïllament.
Educar els nens per prevenir conductes depressives
De Pascual insisteix a recordar que la depressió no és una malaltia, almenys no com ho és el càncer o l’apendicitis. És un trastorn mental perquè no hi ha una causa subjacent i per tant cal mirar la història d’aprenentatge del pacient i estudiar la situació més que no pas quedar-se en el diagnòstic. Pàmies coincideix i subratlla que qualsevol aspecte de prevenció ha de començar durant la infantesa. “Ensenyar els més petits a gestionar millor les emocions estarà directament relacionat amb una disminució dels casos i conductes depressives en el futur”, explica l’experta, que insisteix que el temps i els diners s’han de destinar a la infantesa per poder fer prevenció.
2
1
