Els Mossos d’Esquadra han preparat un ampli dispositiu policial per a aquest cap de setmana per evitar que es repeteixin els aldarulls i saquejos de dissabte passat. Les autoritats preveuen una desena de concentracions organitzades mitjançant diferents grups de Telegram, tres de les quals poden produir-se a Barcelona. El moviment, que no és exclusiu de la capital catalana, també ha sacsejat altres ciutats europees com París o Roma. Protestes que se sumen a altres moviments juvenils, com ara les acampades a favor del dret a l’habitatge a Madrid i Barcelona o victòries electorals com la del moviment estudiantil a Sèrbia. Diferents formes de protestar que demostren la fallida d’un sistema que, segons els experts, pateix ara les retallades del passat i que ha deixat de ser font d’esperança per als més joves.
Citant l’historiador Joan Cortada, que ja el segle passat avisava que “qualsevol cosa és suficient per determinar un motí popular quan el poble està disposat a amotinar-se”, l’antropòleg Jose Mansilla qüestiona les veus –com la de l’alcalde Jaume Collboni– que qualifiquen els aldarulls de “violència gratuïta”. “Mai ho és, sempre està basada en alguna cosa”, opina. En aquest cas, la impossibilitat d’incorporar-se al mercat laboral o de tenir una vida autònoma són “elements fonamentals” que expliquen per què els joves “senten que no poden complir les seves expectatives”. “Aquestes protestes apareixen si vius una situació complicada i a més hi sumes una perspectiva de futur encara més negativa i unes xarxes que t’animen”, conclou.
Amb matisos, el professor de sociologia de la UB Víctor Climent també veu com a causa principal la “falta d’horitzons” de la majoria de joves, però creu que les persones que han participat dels últims aldarulls “no han tingut temps de desenvolupar una ira social”. En aquest sentit, l’analista desvincula les protestes d’aquests dies del nihilisme que ha caracteritzat la lluita de classes històrica. “Pots estar-hi o no d’acord, però en els moviments anarquistes del segle passat, que també buscaven el caos, hi havia una ideologia al darrere. En canvi, en el que veiem a França i aquí a Barcelona no veig cap motivació política ni ideològica darrere”, detalla.
Destaca la varietat de protestes que s’han acumulat els darrers mesos a Europa. No tenen res a veure les acampades juvenils de Madrid i Barcelona amb la participació electoral dels estudiants a Sèrbia amb els saquejos que han alterat l’ordre a França i amenacen el centre de Barcelona aquest cap de setmana. “Aquí encara no s’ha arribat a veure el que ha passat a França, amb aquella magnitud, perquè prèviament hi ha hagut un procés d’institucionalització de la protesta a través del Sindicat de Llogateres, que ha centrat la lluita contra aquesta falta d’esperança”, creu Mansilla. “També és cert que allà [França] fa temps que protesten i la sensació que tenen és que res ha canviat”, conclou. “La desigualtat social motiva moltes protestes i, quan estàs al límit, qualsevol guspira serveix per mostrar el teu descontentament, sigui un desnonament o un partit de Champions del PSG”, afegeix Climent, recordant el primer gran acre vandàlic a París durant la prèvia d’un partit de futbol.
Darrere d’aquestes accions, però, tots dos reconeixen que hi ha “interessos particulars” que fan més gran l’onada. “Són interessos polítics, perquè l’extrema dreta s’hi mou bé i pot culpar el govern dels desordres, però també econòmics, perquè les xarxes viuen de l’economia de l’atenció, un concepte que fem servir per explicar com aquestes empreses fan que ens fixem tot el dia en inputs negatius”, resumeix Mansilla. Tal com ha pogut comprovar aquest diari, els darrers dies ha arribat a mans dels joves cartells anònims culpant adolescents immigrants dels actes dels últims dies.
La mort del sistema que va impulsar la generació boomer
La falta d’esperança denota que el sistema europeu creat després de la Segona Guerra Mundial ha entrat en crisi. Mansilla creu, això sí, que el model continua sent vàlid, però que se l’ha desgastat “amb privatitzacions de serveis i retallades”. “Les accions dels joves, les protestes dels docents o les vagues dels metges són diferents cares d’una mateixa moneda”, insisteix. Els docents qüestionen la falta de mans per acollir un alumnat cada vegada més divers i amb més complexitat, mentre que els metges avisen –més enllà de qüestions laborals pròpies– que s’està important professionals de fora perquè el talent d’aquí marxa lluny a la recerca de millors condicions.
Climent també apunta que “hi ha persones que s’han enriquit molt i han generat desigualtat social, falta d’horitzons i un increment molt alt dels preus i de l’habitatge”. En aquest sentit, el sociòleg destaca que el canvi del model econòmic en detriment de la industrialització ha “empitjorat les condicions de vida” d’una part important del continent europeu. “Hem substituït un sector industrial molt potent pel sector serveis, que dona capacitats de benestar limitades. Mentre que la indústria facilita bons sous i una certa comoditat econòmica, determinats subsectors de serveis tenen sous i condicions molt precàries”, detalla el professor, posant d’exemple la indústria de les càrnies o el turisme.
Tot plegat, en un context de creixement demogràfic que també posa en escac el sistema del benestar. “La immigració i l’augment de la desigualtat són escenaris complementaris i caldria un gran pacte social al conjunt d’Europa similar al que va haver-hi després de la II Guerra Mundial”, raona Climent, que avisa del “perill” que suposa deixar “determinats relats en mans de l’extrema dreta”. Un moviment que, amb discursos simples, arriba a una part important de la societat, “també dels joves”.
