Guillermo Mattioli: “Espanya viu en un anacronisme legal en psicologia”

Entrevista al degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya

Guillermo Mattioli (Buenos Aires, 1948) és el degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Durant uns anys va treballar al sistema de salut pública, però ja fa temps que està en el món de la privada. El col·legi de psicòlegs que ell presideix, però, ha participat en l’elaboració del pla del Departament de Salut per millorar la salut mental. En aquesta entrevista, Mattioli aplaudeix el projecte que ha elaborat la conselleria de Josep Maria Argimon, assenyala quins factors han dut els joves a no gaudir d’un benestar emocional per culpa de la pandèmia i explica quins canvis han de venir des de l’Estat per garantir una bona salut mental dels seus ciutadans.

La pandèmia ha evidenciat el problema que hi ha a la salut pública amb la salut mental?

L’atenció psicològica és deficitària des de molt abans de la pandèmia per la manca de professionals que hi ha. Aquí es pateix des de fa dècades d’una manca d’especialistes. A l’Estat espanyol hi deu haver uns 3.000 psicòlegs especialistes en psicologia clínica, que és la titulació oficial que reps després d’haver fet la carrera i el PIR; i el Sistema Nacional de Salut només admet aquest tipus de professionals. Un gran problema que també tenim és que els psicòlegs només tenim una especialitat, cosa que és absolutament absurda.

3.000 psicòlegs a tot l’Estat espanyol són molt pocs, no?

Són excel·lents professionals, però són molt pocs, sí. S’ha de dir que Catalunya està millor que la resta d’Espanya, però igualment no està bé. A Espanya hi ha una mitjana de 6 psicòlegs per cada 100.000 habitants, i a Catalunya n’hi ha 10 per cada 100.000. És una misèria i estem molt allunyats de la mitjana europea, que està en els 18 psicòlegs. A la privada sí que n’hi ha molts de psicòlegs, eh? Allà és molt diferent, i és per això que aquí ha estat la privada la què, majoritàriament, s’ha fet càrrec de la salut mental dels ciutadans.

Guillermo Mattioli, en un moment de l'entrevista amb El Món | Mireia Comas
Guillermo Mattioli, en un moment de l’entrevista amb El Món | Mireia Comas

Els psicòlegs de la pública i de la privada poden ser igual de bons professionals, però amb una falta de recursos tan gran, es pot rebre el mateix tracte a un lloc i a un altre?

No, és impossible. I es deu a una qüestió de temps. A la privada pots tenir una visita a la setmana mentre que a la pública et poden visitar tres o quatre cops a l’any.

Tres o quatre sessions de 45 minuts o una hora a l’any?

Tant de bo fossin de 45 minuts! Potser duren mitja hora. I pensa que segurament trigaran setmanes o mesos a donar-te la primera sessió, i tornaran a passa setmanes perquè rebis la segona. I si no tens una patologia molt greu, segurament et diran que no et poden atendre. No és que no vulguin, és que no poden perquè les ràtios són molt escasses

Però això és insostenible. Una persona no pot fer teràpia així.

Per això hi ha tanta psiquiatria a l’Estat espanyol. Cal dir que la psiquiatria i el tractament farmacològic són alternatives i pot ser bo segons el cas, però el que és dolent és la desproporció. Ens hauríem de trobar en un escenari en el qual el pacient pogués triar entre anar un cop a la setmana a la privada i cada dues o tres setmanes a la pública. Això seria un bon escenari. Però la situació actual és molt injusta per a les persones que no es poden pagar un psicòleg.

Queda clar que fer teràpia és molt més inaccessible per a les classes baixes. Però les classes baixes també tenen més necessitat de rebre atenció psicològica que les classes benestants?

Les situacions de desigualtat econòmica són un gran multiplicador de patologies o de patiment mental. De fet, el nou pla del Departament de Salut diu clarament que vol detectar problemes en situacions de desigualtat. El pla Argimon és molt intel·ligent perquè fa dues coses alhora: la detecció amb antelació del patiment patològic i la promoció de la salut als Centres d’Atenció Primària. I això ja figurava des de feia anys en els plans de Salut Mental, però ara per fi s’executarà.

Quin paper ha tingut el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya en aquest pla?

El conseller ens va informar ja fa temps que tenia la idea d’elaborar aquest pla, i nosaltres el vam valorar molt positivament. Ens va convidar a uns quants a participar en grups de treball, i entre tots vam redactar un document en el qual es fa el disseny d’aquest pla.

Abans vostè deia que a Catalunya hi ha 10 psicòlegs a la Salut Pública per cada 100.000 habitants. El pla Argimon contempla incorporar 150 psicòlegs als Centres d’Atenció Primària. No es tracta d’una xifra insuficient?

Aquests 150 formen part d’una primera tongada. No està malament perquè cal recordar que a Catalunya hi ha poc més de 300 CAP. Si es destina un professional a cada centre, ja estarà bé perquè ells allà no hi aniran a fer teràpia o feina d’especialistes. Aniran a fer promoció de la salut, prevenció i detecció de patologia incipient.

És evident que vostè és un defensor del pla Argimon.

Sí. El pla Argimon està molt bé, però aquí també fa falta que el Ministeri de Madrid faci la seva feina. Quan a l’Estat vulguin aplicar el seu pla estratègic veuran que s’han de modificar moltes lleis i afegir noves especialitats sanitàries. 

El pla de l’Estat és compatible amb el del Govern?

Sí, sí. La intenció és començar a aplicar ara un pla que ja se’n va començar a parlar fa vuit anys. La novetat és que ara s’executarà. El que passa és que Espanya viu en un anacronisme legal en psicologia. Només té una especialitat amb poques places i els hospitals no reclamen professionals. És important insistir que aquí només hi ha dues titulacions: el d’especialista clínic i el de psicòleg general sanitari. Aquest segon té vetat l’accés al Sistema Nacional de Salut perquè no és especialista, però tot i haver estudiat menys que l’altre tenen competències pràcticament idèntiques i tenen la formació suficient com per fer detecció de patologies. Ens calen, també, més especialitats. Caldria una especialitat d’infants i joves, una de neuropsicologia clínica, una de forense i una de psicooncologia. Són especialitats que de facto ja existeixen, però han de passar pel BOE perquè tinguin un reconeixement i d’aquesta manera es puguin estudiar millor.

Guillermo Mattioli passejant pel centre de Barcelona | Mireia Comas
Guillermo Mattioli passejant pel centre de Barcelona | Mireia Comas

Parlem dels joves. Actualment quan es tracta el tema de la salut mental es fa molta referència a aquest col·lectiu. Per què es pateix més en aquestes edats?

Hi ha un factor inherent als joves que és la major energia, la intensitat, la pressa i la tendència a la decepció. Són factors de risc que incrementen la possibilitat de patiment i de patologia del patiment, i això a vegades acaba provocant fins i tot suïcidis. La pandèmia multiplica les depecions dels joves. És un col·lectiu que pren la part pel tot. I ells es pregunten sempre què o qui té la culpa. Així que és normal que entrin en més decepcions quan hi ha epidèmies, guerres o situacions d’aquest tipus.

Què pot provocar en el futur tenir una generació de joves infeliços?

Que tinguem adults infeliços. Tan senzill com això. Però tampoc no vull anticipar conclusions sociològiques. Ja veurem què passa. 

Per què la covid ens ha portat tantes conseqüències a la salut mental?

La covid ha multiplicat el patiment no patològic. La vida inclou de tot: alegries i desgràcies, i per tant inclou patiment. Aquest patiment pot ser normal, com és aquell que serveix per adaptar-se a una situació com seria la mort de la teva mare. Com que ha mort en una residència enmig d’una pandèmia i no la pots enterrar, pateixes. I la covid senzillament ha multiplicat situacions de la vida quotidianes que no tenen perquè ser patològics i necessitar un tractament de salut mental, però que al cap i a la fi són patiments.

Això genera ansietat?

Sí, és que l’ansietat és una reacció normal a una situació normal. No és patològica.

Els casos d’ansietat ja estaven augmentant abans de la pandèmia?

No puc confirmar-ho això, però sí que se sap que cada cop es parla més de psicologia. Ja va començar a passar amb la crisi del 2008. Ara ja no és un estigma anar al psicòleg, patir ansietat o tenir traumes. La paraula ‘emocional’ s’ha convertit en un comodí per a tot. Quan Aragonès va assumir la presidència de la Generalitat va parlar de salut mental i emocional. Jo mai no havia escoltat un president parlar de salut emocional.

Comentaris

    Luisnomeacuerdo 29/08/2021 11:28 pm
    Contad con nosotros, los psi.co.lo.grocs per la constitución , para aclarar el cerebelo a los débiles lazinazis.
      Psicoleg.Privat 05/09/2021 2:58 pm
      Contractar a Psocolegs privats el Master de Psicoleg General Santari "com interins amb" ja que tenen les mateixes funcions que els clinis, la diferencia auina es ? que uns han passat una opossició i traballent a hospitals publics i els privats no. Resolt el probleme fins augmentar les plaçes augmentar les places de les oposicions i accedir a treballar al sector public. Es clar aixo es augmentar la despessa per ser millor atessos. Arrivarem a veuro? ...
    Català 30/08/2021 7:49 am
    Si només fos en psicologia, rai.....
    Doctor Strangelove 30/08/2021 11:19 am
    No puc amb els argentins, començant pel rapsoda del Valdano, passant per aquest individu que no coneixen ni a casa seva i acabant pel trastocat d'en Jorge d'Alessadro, ho sento, però només són uns venedors de fum! Doc.
    Antonio 30/08/2021 1:47 pm
    Molt interesant! La vida es moooolt complicada....
    tana 30/08/2021 6:05 pm
    Tractar la salut mental és tan important com la salut física. S'han de posar més mitjans per fer-ho bé

Respon a Català Cancel·la les respostes