Els psicòlegs recomanen “fer el dol” per la normalitat que mai tornarà

—Aquest dissabte deixaré preparat l’ibuprofè i l’ampolleta d’aigua al costat del llit per l’endemà!

—Tens una opció que no et provoca ressaca, no beguis alcohol.

—Mira, que potser aquest hivern ens cau una altra pandèmia, i ja no estic disposada a desaprofitar oportunitats per donar-ho tot!

Aquesta conversa real entre dos amics d’uns 30 anys a les portes del cap de setmana és una mostra d’un sentiment que moltes persones experimenten ara que la incidència de la Covid-19 es manté baixa permetent que es recuperi la “normalitat”: un sentiment de ganes de sortir i relacionar-se i aprofitar el temps de la forma en què ha estat prohibit durant un any i mig per mesures necessàries que, en ocasions, anaven contra els propis instints. 

Aquest llarg període en què la vida com era abans ha quedat interrompuda genera alguns canvis de costums i mentalitat, que podien semblar al principi temporals però que ara es creu que es poden quedar. Els psicòlegs que treballen en el garbuix de sentiments de les persones que han passat per experiències traumàtiques estan convençuts que la pandèmia introdueix alguns canvis en el comportament humà i que deixarà petjades inesborrables. És per això que creuen que tornar a la “normalitat” del 2019 ja no és possible i que cal fer el dol, com per tota pèrdua.

Es pot dir que estem davant d’una mutació de les persones? El psicòleg i psicoanalista José Ramón Ubieto, autor del llibre El mundo pos-Covid, explica a EL MÓN que la paraula mutació és massa forta per parlar dels canvis que s’estan produint perquè en la seva opinió pot “mutar” una persona que hagi estat segrestada per un grup terrorista o hagi patit un atemptat, però en el cas de persones confinades es tractaria més de la generació de nous hàbits. Unes noves maneres de construir la quotidianitat que han trencat les anteriors rutines, “necessàries perquè la vida funcioni, perquè acompanyen i organitzen tant el cos com els horaris”.

Gel hidroalcohòlic en un establiment / Jordi Borràs

Malgrat la caiguda de la majoria de les restriccions que han imperat els darrers mesos, les autoritats sanitàries continuen insistint en què cal seguir amb la mascareta i que, quan se surt de la bombolla de convivència, encara cal que es mantingui la distància de seguretat. Tot i semblar que hi ha un retorn a la normalitat, la crida constant de les autoritats a la prudència manté les persones en un marc mental d’excepcionalitat. “La distància social no desapareixerà completament –opina Ubieto–, no tornarem a la normalitat anterior, hi ha persones que abans anaven a esdeveniments massius i ara deixaran de fer-ho, algunes es reuniran amb la família, però no amb un grup de 40 amics”. 

Aquest psicòleg creu que la petjada més important quedarà en el terreny de la salut pública ja que al llarg de la història, com ha passat en les epidèmies dels segles XVIII i XIX, “va canviar la mentalitat” de les persones com a resultat i reacció “dels canvis que es van produir en resposta a epidèmies que van produir una mortalitat més alta que la que hi ha hagut ara”. Com a exemple més recent, Ubieto menciona les persones que d’ençà de l’aparició de la SIDA ja no mantenen relacions sexuals sense preservatiu. A més a més, el VIH va generar una nova por en els col·lectius més afectats. Una por a morir que prèviament no existia.

El valor de la presència

Més enllà d’aquests aspectes, però, Ubieto opina que un dels canvis més importants de la pandèmia tindrà a veure amb “el valor de la presència”, que fins ara es “reduïa a la dimensió física”. Segons el psicòleg, a partir d’ara “volem que sigui una presència atenta, que cobra valor, serem exigents amb això”. Ja sigui un desplaçament per anar al metge, per comprar un llibre, per assistir a una classe o per treballar, s’exigirà una atenció i un valor afegit. Per a Ubieto es conforma a partir d’ara un “món híbrid entre la presència i la virtualitat”. “No ens submergirem en la virtualitat —avisa—, però sí que el canvi tecnològic té una incidència en els valors i els tipus de vincles que s’estableixen”.

Per la seva banda, Carmen Ferrer, presidenta de la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, destaca que la pandèmia ha estat “un fet molt greu” que les persones no esperaven i amb conseqüències devastadores. Això desemboca en unes conseqüències inevitables. Ferrer recorda que malgrat que hagin caigut les restriccions la pandèmia continua activa i això obliga a “viure d’una altra manera i pensar la vida, protegir-nos i relacionar-nos d’una altra forma, cuidar-nos”.

Per a Ferrer, que també és psicoanalista, el canvi fonamental és deixar de banda la idea d’omnipotència de l’ésser humà, per tant, “canviar de posició subjectiva, pensar que sí que ens pot passar i començar a cuidar-nos una mica més”. En aquest sentit, per exemple, la psicòloga creu que una de les transformacions tindrà a veure amb atendre millor les qüestions de salut, “un cop s’ha comprovat durant la pandèmia que les persones amb millor perspectiva davant del virus eren les persones que millor salut tenien”. Aquesta experta creu a més que el “prejudici” de protecció garantida que podien tenir les persones que viuen en països occidentals s’ha d’abandonar perquè el que pensaven que no els passaria “sí que ha acabat passant”. En aquest sentit, apunta, “s’ha de fer un dol” que permeti pair un pensament més propi de dècades anteriors, principalment del món que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial, on els avenços i la tecnologia van fer néixer la sensació de seguretat per sempre.

Un grup de persones fan cua a les portes d’una farmàcia / Jordi Borràs

Abandonar la idea de que s’està protegit no és fàcil i cal partir d’una fortalesa mental, “que s’ha de treballar, però no hi ha receptes”, avisa la psicoanalista. “Si una persona es vol enfortir psíquicament ha de fer un treball amb psicoteràpia”. La pandèmia, que ha generat una explosió de problemes de salut mental, ha abonat el terreny perquè “despertessin coses que estaven adormides, com ara fòbies i temors”. Una de les petjades del confinament en algunes persones és la por a sortir a l’exterior, que fa que no es moguin de casa per evitar que els passi res. “Aquestes persones necessiten fer algun tipus de treball per tal de resituar-se en la nova situació en què estem”, recomana la psicòloga.

En l’extrem contrari, hi ha les persones que sí que tenen ganes de sortir i passar-s’ho bé, una reacció que la psicòloga troba “normal sempre que es conservi la prudència i una manera de fer-ho que sigui racional i no perjudicial”. Aquest impuls surt de la presa de consciència que “el temps és finit i de la fi de la idea d’omnipotència, de pensar que la nostra vida no tindrà fi i les nostres capacitats tampoc”. En conseqüència, assegura l’experta, “s’han d’aprofitar totes les etapes de la vida perquè no és eterna”.

Comentaris

    ciutadà Novembre 02, 2021 | 19:57
    Aixó ho diuen psicólegs al servei del Poder. Hem de lluitar per que no l'encertin.

Nou comentari