L’activista lingüístic i membre del Grup Koiné Gerard Furest (Figueres, 1980) acaba de publicar el llibre Un país als llimbs (Núvol), un recull d’entrevistes a vuit personatges joves, que veu com saba nova per repensar els Països Catalans. En aquesta entrevista amb El Món, el filòleg es mostra molt crític amb els discursos del seixantisme, del lliri a la mà, i creu que cal acceptar el conflicte nacional i també lingüístic. “El problema és que nosaltres ens comportem com un esbart dansaire quan estem lluitant contra tot un estat”, critica el filòleg, que creu que hi ha un conflicte lingüístic però no social perquè “no hi ha prou lleialtat lingüística dels catalanoparlants”. “Si els catalanoparlants augmentessin la seva lleialtat lingüística, o fidelitat lingüística, la temperatura al país pujaria molt”, assegura, perquè hi ha gent que vol viure a Catalunya sense sentir el català. A més, creu que la impunitat amb la qual es vulneren els drets lingüístics és benzina per a la catalanofòbia: “Envia el missatge que es pot violentar lingüísticament tantes vegades com vulguis, que no passarà res” i, per això, és partidari de “judicialitzar els atacs d’odi que hi ha contra els ciutadans”.
El llibre és un recull d’entrevistes a Joan Magrané, Noelia Llorens, Pere Antoni Pons, Jordi Martí Monllau, Júlia Ojeda, Aleix Sarri, Montserrat Dameson i Miquel Bonet. Quin criteri va seguir per escollir-los?
Primer faig un procés d’aprenentatge. És a dir, quan vaig començar a fer entrevistes no en tenia ni idea. No soc periodista, soc professor, i m’agrada molt la literatura, però no en tenia ni fava. Primer vaig entrevistar Pau Vidal, però em vaig adonar que era una persona que ja l’havia entrevistat molta gent. Per tant, el criteri que vaig seguir va ser el d’entrevistar gent que a mi em semblava que deien coses interessants i que eren joves. I no només joves, sinó que no tenien prou projecció mediàtica. No vol dir que no fossin una miqueta coneguts, però, a parer meu, menys coneguts del que tocaria. És a dir, gent infravalorada. I el que sí que vaig intentar és fer-ho de manera territorialitzada.
Per representar els Països Catalans?
Exacte, i també en el sentit d’igualtat de gènere. Tres dels vuit entrevistats són dones i, al mateix, és representatiu dels grans territoris. Com dic el pròleg, no he pogut agafar ningú de la Franja i ningú de Catalunya Nord que no fos ja molt conegut i menys jove. Bàsicament aquest va ser el criteri. És a dir, el que jo tinc és voluntat propulsora.
És a dir, ha triat aquestes persones per donar una mirada nova sobre el país?
Exacte. Els entrevistats m’interessen perquè tenen una mirada nova. Júlia Ojeda m’interessa perquè precisament recupera una persona com Manuel de Pedrolo, que el que fa és dir coses molt diferents del que deia en Paco Candel. És a dir, Candel ja no va més enllà perquè era una persona que tendia poc al conflicte, i Pedrolo sí que tendia al conflicte. I tot de cop un llibre d’articles de Pedrolo de fa quaranta anys té 4.000 i 5.000 exemplars de venda, no? Són gent que diu coses noves tot i que venen d’una llarga tradició. Aquest seria el cas de la Júlia Ojeda. Ella ve de la tradició pedroliana, però la torna a posar sobre la taula, reinterpretant-la i trencant velles costures.
De fet, és curiós perquè al pròleg explica que Júlia Ojeda és un descobriment.
Sí. De fet, ella havia publicat 4 o 10 ressenyes literàries i vaig començar a xerrar amb ella perquè deia coses que m’interessaven. A mi el tema del conflicte és un tema que m’interessa. Això ho hem intentat posar sota l’estora i quan vaig veure que ella parlava del conflicte… A vegades la gent sobreinterpreta la paraula conflicte. La gent ho vincula amb Gaza, Ucraïna, tancs… No, no parlem d’això. Conflicte vol dir que ens movem i que estem vius, i que no intentem amagar-ho. I en això la Júlia va ser un dels grans descobriments.
El títol del llibre suggereix que el país està als llimbs?
Exacte. És a dir, no sabem si anirem tirant cap al cel o cap a l’infern. Estem en un impàs, i haurem de veure per on tira. És un moment d’autodeterminació. Haurem de decidir si ens n’anem als embornals de la claveguera de la història, perquè no tenim prou voluntat per tirar endavant, o si realment intentem reeixir i tirar endavant assumint el conflicte.
Després del Procés és un moment per repensar què volem ser?
Ara és moment de repensament. Sabem que el que volíem ara no ho podem fer perquè no hi ha la majoria electoral per fer-ho, però cal ser proactiu. És a dir, tens 61 diputats, no ho pots fer ara mateix, és un bon moment per repensar-te i tornar-te a propulsar en un futur. Per tant, t’has de repensar nacionalment i has de repensar els discursos que has fet servir. Per exemple, jo soc molt crític amb els discursos del seixantisme. Són discursos de bona fe, del lliri a la mà… de manca de cultura de poder.
Manca de cultura de poder i de conflicte?
Exacte. Són dues cares de la mateixa moneda. Per què no s’ha fet política lingüística? Perquè no es volia conflicte. No es volia conflicte a les aules, no es volia conflicte amb el sector del taxi, amb els sectors privats com bars i restaurants. Això del seixantisme és manca de cultura del poder i manca de cultura de conflicte. Per exemple, el problema no és que als nostres polítics els espiïn amb Pegasus. El problema és que nosaltres no tinguem un servei de contraespionatge per preveure que això passarà. És a dir, el problema és que nosaltres ens comportem com un esbart dansaire quan estem lluitant contra tot un estat. No li podem retreure a un estat que es defensi amb tots els mitjans. Els estats defensen la seva integritat territorial. És normal. Els 194 estats del món fan això. Per què Espanya hauria de fer una cosa diferent? Per això soc molt crític amb el seixantisme i amb la idea de voler ser bones persones i no ser com els altres. Quan un polític em diu que és molt bona persona, el primer que penso és que no em servirà per fer la independència.
El que planteja és jugar amb les mateixes cartes que juga el rival.
Mimetitzar-nos en el bo que té el rival de fortalesa i cultura del poder. Nosaltres ho hem fet tot al revés i, per tant, no hi ha cap possibilitat que a curt termini Catalunya sigui independent. Primer, perquè no hi ha majoria electoral, i segon, perquè no tenim gent prou formada i amb la mentalitat adequada. I això ens ho hem de dir. El que em preocupa és que continuo veient que les grans organitzacions polítiques i socials continuen reproduint tot allò que va fer naufragar el Procés.
Si el país està als llimbs, la llengua també ho està?
Exacte. Perquè la llengua és inseparable del país. És a dir, tot país té una llengua i, en el nostre cas hi ha gent que preferiria que es tragués del mig això de tenir una llengua pròpia. Per tant, ara està en qüestió. Jo vaig néixer en una Catalunya que tenia més d’un 50% de catalanoparlants. Això era un tresor. I era un tresor perquè quan jo vaig néixer Catalunya no era Occitània, i tenia una llengua que podia arribar a la normalitat. Després ens han passat moltes coses.
Quines?
Un dels tres principals enemics del català és la globalització. Això afecta moltes cultures, no només la nostra. Ens pensem que nosaltres som un poble perseguit com el jueu. A tu no t’han posat 6 milions de persones en un camp de concentració. Deixa de dir parides! El que et passa a tu els passa als alsacians, als bretons i a molts altres. L’altre és Espanya, un estat en contra, normal. I el tercer som nosaltres mateixos, que som l’enemic principal perquè els principals fantasmes sempre són els que hi ha en el nostre caparró de submisos.
Recentment, es va negar a parlar en castellà en una situació quotidiana. Cal fer pedagogia en aquest sentit?
Sí, la millor pedagogia és la unilateral, de traslladar la culpa i la responsabilitat als altres. Demanar perdó per continuar existint no ha funcionat. De vegades penso que hi ha una part de la gent d’aquest país que se sent bruta i culpable pel fet que encara existim amb certa potencialitat. Hem de fer el contrari. Com que tenim prou massa crítica, el que hem de fer és fer-la servir per avançar, no per continuar retrocedint. La millor pedagogia sempre és la unilateral i sempre poso l’exemple d’un grup de distribució alimentària que trasllada als seus treballadors que han de parlar català i, si no, poden agafar la porta i marxar. El resultat d’aquesta pedagogia és que quan jo vaig a un supermercat del grup hi ha una senyora llatinoamericana d’uns 50 anys, que no ha estat educada aquí, que parla un català més bonic que el de la Plana de Vic. En conseqüència, la millor pedagogia és sempre deixar les coses clares i parlar de drets i de deures.
Però això dels deures sembla un tema tabú.
Per a mi no, perquè la convivència sempre és bidireccional. El que passa és que una part de l’esquerra d’aquest país ha comprat el marc absolutament erroni que parlar de deures, de seguretat o de convivència real és de dretes. I si tu no et presentes en aquest debat, l’extrema dreta s’ho endurà tot. Hem de poder parlar de drets i deures. I per a mi un dels deures obligatoris, encara que no figuri a l’Estatut i a la Constitució, és dir a la gent que tindrà transferència de rendes, que pot venir viure a aquest país i que disposarà d’ajuda per progressar socialment, però, per contra, se li ha de dir que té l’obligació moral, no legal, d’aprendre català i no fer-me sentir estranger al meu país. Si això tu no ho verbalitzes, per què ho han de fer? Si és que ni hi han pensat. Per tant, hem de parlar de drets i deures des d’ara mateix.
I s’ha de parlar de conflicte lingüístic a Catalunya?
És clar, perquè és una cosa que existeix. Si no evidencies el conflicte lingüístic, no pots fer que la gent es posicioni. S’ha de dir que aquí hi ha una jerarquia lingüística que està institucionalitzada en l’àmbit d’estat i també socialment, i hi ha gent que el que vol és tenir el dret de viure a Catalunya i no haver de sentir català. Ja no et dic parlar-lo, eh. Et dic ni sentir-lo. Això va molt més enllà. I, per tant, tu has d’evidenciar que això és un conflicte de nassos perquè les agressions lingüístiques, segons Plataforma per la Llengua, han augmentat un 600%. Hem de dir que hi ha conflicte, sí, perquè no parlar-ne no farà que desaparegui. A vegades ens pensem que conjurant paraules la realitat desapareix per art de màgia. I no és així. Per tant, tu has d’afrontar que hi ha conflicte i has d’obligar la gent a posicionar-s’hi.
Aleshores, el conflicte lingüístic és un conflicte social?
No. La meva teoria és que existeix, però no hi ha conflicte social. Per què? Perquè més d’un 80% de catalanoparlants canvien de llengua de la banda de l’interlocutor sense cap problema i, de vegades, amb grans humiliacions com, per exemple, “háblame en espanyol” o una cuidadora que li diu a l’avi que “no me hables catalán”, i llavors l’altre es disculpa. De vegades, alguns catalanoparlants tenen tendència a comportar-se com llimacs. Per tant, no hi ha conflicte social perquè no hi ha prou lleialtat lingüística dels catalanoparlants. Si els catalanoparlants augmentessin la seva lleialtat lingüística, o fidelitat lingüística, la temperatura al país pujaria molt, perquè hi ha molta gent que no li agrada haver de sentir català, o haver-lo de parlar, o el que sigui. Si hi ha conflicte social, és soterrat, però no general.
I la catalanofòbia?
La catalanofòbia és una forma de xenofòbia, o de racisme. És una manifestació del conflicte lingüístic, i més que social, jo diria nacional. El problema que tenim i no hem volgut dir és que hi ha dos projectes nacionals confrontats. És a dir, un projecte de matriu castellana amb gent ultraradicalitzada i gent més moderada. Va de Vox als Comuns, per dir-ho així. I hi ha un projecte nacional català amb un sector més radicalitzat, segurament, i amb un sector més moderat. I la meva tesi és que no trobarem la pau social en aquest país fins que un dels dos projectes s’imposi a l’altre. I, per tant, o el projecte nacional català s’imposa damunt del projecte nacional castellà i troba una llibertat decent, o serem assimilats. I aquí és on ve el problema del seixantisme.
El bilingüisme forma part d’aquest discurs de seixantisme?
Exacte. És a dir, el bilingüisme és l’arma perfecta per consumar aquesta substitució nacional. És a dir, el bilingüisme és allò que passa mentre una llengua se’n cruspeix una altra, o mentre un grup humà n’esvaeix un altre.
Costa que la gent faci servir el català per militància?
Sí, és clar. Costa per molts motius perquè no ens han ensenyat actituds. Tot això són hàbits, no és només consciència, i ningú no neix ensenyat. I tampoc no es fa perquè no tenim referents. Quant temps fa que no coneixem gent, polítics o esportistes, per exemple, que generin autoestima? Les persones funcionem de manera mimètica, per imitació. I els estats d’ànims s’encomanen. Doncs l’autoestima i la covardia s’encomanen i a nosaltres ens falten referents.
De qui depèn l’existència de la llengua. Dels parlants o de les institucions?
L’administració l’han votat per fer complir les normes de convivència que ens hem donat entre tots com la normativa vigent, els reglaments d’usos lingüístics municipals o llei de política lingüística. Els hem votat per això, però també acostumo a dir que una nació no és una administració. Pujol i el pujolisme no podien salvar el català. Una nació no és una administració, sinó un conjunt de gent prou conscient per obligar l’administració a fer complir les normes de convivència. Això ho han de fer els parlants o els ciutadans perquè els interessos personals i grupals dels polítics són diferents. O els pressiones o no ho fan. Però com que no hi ha formació, no hi ha pressió i no hi ha interès ni de l’administració ni d’un gruix suficient de parlants, la llengua recula. Estem fallant tots.
Però si les institucions fallen, el catalanoparlant es queda indefens?
O s’autoorganitza. Depèn. Un dels problemes d’aquest país és pensar que tot ens ho havien de fer les institucions, i queixar-nos amargament de les institucions. Una nació, si realment és una nació, no es deixa morir de cap manera. Els parlants queden a la intempèrie, o s’autoorganitzen com, per exemple, fa la Plataforma per la Llengua, que és una organització civil en defensa dels catalanoparlants que va judicialitzar el fet que una metgessa a Can Ruti, a Badalona, no atengués una pacient amb càncer en català. Això és el que hem de fer, judicialitzar els atacs d’odi que hi ha contra els ciutadans.
Aquesta impunitat alimenta la catalanofòbia?
L’alimenta exponencialment. Aquesta impunitat envia un missatge molt potent perquè significa que et poden violentar lingüísticament tantes vegades com vulguin i no passarà res. Això no és ser mala persona, crec que va amb la condició humana. Les persones tenim la tendència a esclafar com a escarabats aquelles persones o aquells éssers que no tenen dignitat. És a dir, nosaltres ho veiem des de paràmetres morals, i de com de dolent que és l’altre, però tu a l’altre li estàs donant arguments perquè et faci això. Si ells són tan alts és perquè nosaltres anem agenollats. Per tant, no podem donar tota la culpa a Madrid i als altres. Aleix Sarri explica en el llibre Ànima de República que l’any 1580 és el primer cop que a un monjo de Montserrat li van dir ‘hábleme en cristiano’. Si sabem que fa 500 anys que viuen obsessionats amb això, per què pensem que són tan dolents en comptes d’enfortir-nos nosaltres? El problema és que estem en un bucle moral permanent. No va de moral, va de força i de poder, i no parem de reproduir pensament fràgil. És que ells no pararan fins a fer-nos desaparèixer.
I què s’ha de fer?
Hem de fer servir totes les eines al nostre abast. Totes les eines pacífiques, però ser pacífic no vol dir ser il·lusament pacifista. Perquè tu tens una part de l’esquerra que diu ‘som gent de pau’, instituts de la pau que transmeten la xenofòbia… Però aquesta gent, que són molt anticapitalistes, i està bé, i molt antiamericans, obliden que si va haver-hi dos sistemes econòmics en aquest món és perquè Rússia tenia un exèrcit, l’Exèrcit Roig, tenia un servei d’espionatge, el KGB, i tenien la bomba atòmica. Aquests pacifistes de fireta obliden que el règim que ells admiren, i que va caure el 1989 al mur de Berlín, tenia un exèrcit i es feia respectar mitjançant la força i no mitjançant la moral.
Ha fet referència a l’Institut Català Internacional per la Pau, que recentment va haver de retirar un cartell que situava l’aprenentatge del català enmig de discursos d’odi.
I saps què és el pitjor? Que jo crec que no es va fer amb mala fe. Tenim gent que transmet el verí de la catalanofòbia cada dia a mitjans catalans, no només espanyols. Hi ha mitjans catalans consumits majoritàriament per catalanoparlants que transmeten els discursos de la senyora del xarneguisme.
Brigitte Vasallo i Marc Giró?
És clar, Vasallo i Giró. Marc Giró va banalitzar la catalanofòbia i Vasallo l’ha practicat inventant-se el xarneguisme, que és el principal atac a la idea, que jo també crec que és una mica il·lusa, del som un sol poble. El problema és que hi ha gent que defensa que Catalunya és un sol poble i que al mateix temps li riu les gràcies a Vasallo, a Juana Dolores i a tota aquesta gent, perquè com que són tan dèbils ideològicament, el que diuen els sona bé.
Sovint parla de rearmament lingüístic. Què vol dir amb això?
Generar discurs. Tu no pots fer política sense generar discurs. No pots generar estats mentals ni autoestima sense que la gent cregui que allò que tu dius és just. Per tant, has de fer veure a la gent la injustícia lingüística en la qual vivim en el nostre territori històric, perquè el català és constitutiu de Catalunya. És que no és una cosa importada de fa quatre dies. S’ha de generar un discurs.
Per exemple?
Quan et parlen de bilingüisme i et diuen de manera supremacista i colonial ‘Ei, sou bilingües’. El bilingüisme no el volen per a ells. Ells són monolingües. Això que és tan evident i tan obvi molta gent no ho veu. Per què? Perquè no s’ha generat discurs sobre això. Si el bilingüisme fos tan bo, ells se’l farien seu. Per tant, no és veritat. Hem de generar discurs lingüístic per desemmascarar les seves mentides, que ens porten a la reserva índia. Anem cap a un món súper endurit, i nosaltres fem discursos de lliri a la mà. En conseqüència, el destí, si continuem així, és dissoldre’ns com a poble, com a mínim. Hem de lluitar contra això.
El Departament de Política Lingüística i el Pacte Nacional per la Llengua formarien part d’un rearmament lingüístic?
Penso que no està malament el Pacte Nacional per la Llengua perquè inclou diversos sectors socials. Per tant, com més amplitud millor, perquè jo no em vull quedar en un racó. Si el PSC, Comissions Obreres, UGT, defensessin sincerament la llengua, a mi m’estaria bé. Jo no vull que la llengua sigui dels independentistes perquè els independentistes no tenen fills. Jo vull que la llengua sigui transversal i sigui de tothom. La llengua és patrimoni de tot el poble català amb independència de la seva ideologia. Per tant, el Pacte Nacional per la Llengua pot estar bé. Hi ha una dotació de 200 milions. Hi ha sectors polítics que el critiquen, però quan ells governaven la Direcció General de Política i Lingüística no arribava als 50 milions. Aquí hi ha una hipocresia. Però també vull dir que el Pacte Nacional per la Llengua no serà la solució per al català, perquè això va de model econòmic. El futur del català va de tenir prou correlacions demogràfiques i lingüístiques per integrar la gent. Jo vull que tothom pugui ser català, però si som un 20% això no ho podrem fer. I ara som un 32,6%.
Parlava de la manca d’inversió dels anteriors governs en política lingüística. Deixar de banda el català va ser un dels errors del Procés?
És clar, i crec que està reconegut pels mateixos líders. Ells, volent eixamplar la base, van restar importància als drets lingüístics perquè els drets generen obligacions. Ells pensaven que seríem un 60% o un 70%, però les adscripcions nacionals no es compren. O un se sent arrelat al país o ja pots fer tots els malabars ideològics que vulguis, que no te’n sortiràs. I aquesta és una de les coses que ha caigut amb el Procés. Per això, ara el tema de llengua i dels drets lingüístics està sobre la taula. Això és la nova febre de l’or. Ara tothom parla de llengua. Per què tothom parla de llengua? Perquè abans no en parlava ningú. És una maniobra que s’ha demostrat que era totalment fallida i que ha deixat els catalanoparlants a la intempèrie.
S’han comès errors en la defensa de la llengua?
Sí. Un dels errors és que no hi ha una mobilització social. El fet concret de fer fora un catalanoparlant amb càncer d’una consulta de Can Ruti és igual de greu que dir-li a Rosa Parks tu aquí no hi seuràs perquè ets negra. Els negres d’Alabama es van autoorganitzar per no agafar la companyia d’autobusos que tres mesos després de l’acte aquest va demanar perdó amb una nota pública i sis mesos després va fer fallida. Va tancar. I nosaltres vam ser incapaços de reunir 50 persones davant de Can Ruti fins que sortissin els gerents de l’hospital a demanar perdó. Per tant, vam enviar el missatge que fer fora un catalanoparlant amb càncer no era problemàtic. Enviem missatges molt dolents com a ciutadans. Un altre error va ser l’administració. Per què no va obrir un expedient? Jo soc de la Junta de Personal Docent del Vallès Occidental i cada setmana es reben un mínim de dos o tres expedients per diferents motius. No em diuen quins, però sé que cap d’ells és per motius de llengua. Per què? Per tant, clar que hi ha errors. El català no té futur si els catalanoparlants no el defensem amb dents i ungles.
L’escola és un dels espais on més ens juguem més el futur del català?
Com diu el Miquel Àngel Pradilla, ‘amb l’escola no n’hi ha prou, però sense l’escola no hi ha res’. L’any 2022 ens vam trobar amb el senyor Cambray, que va desfer la il·lusió de la immersió i va publicar un estudi del Consell Superior d’Avaluació que deia que fins a un 40% de classes de secundària i I’FP es feien en castellà. Llavors va haver-hi el xoc. La gent que rondem per les escoles ja ho vèiem i ho sentíem, mentre els discursos públics anaven per un altre lloc. Jo ara quan vaig als centres del Vallès i sento dos nens que parlen català, el primer que faig és girar-me a veure quina cara tenen.
Li xoca?
Em xoca, perquè els joves no parlen català. Hi ha hagut una problemàtica audiovisual i demogràfica. Audiovisual vol dir que no hem recuperat la potència del Club Super3 i demogràfica perquè no hi ha hagut immersió. Immersió no és un capellà que parla en català mentre els feligresos parlen en castellà. Això és llatinització. Immersió vol dir que tu intentes que els nens parlin català entre ells. Jo estic molt a favor de la universalització de l’educació a 1 i 2 anys perquè aquests nens que no són catalanoparlants es familiaritzen amb el català i a 3 anys es poden treballar els usos. En canvi, si et ve un nen que a 3 anys no sap ni papa de català, ja t’imposa el castellà a la resta del grup. Per tant, com més aviat s’aprengui el català millor, però la immersió vol dir treballar els usos horitzontals entre els alumnes. Si no, no és immersió.
Aleshores, ara no hi ha immersió?
El problema és que cada terra fa sa guerra. No hi ha hagut un projecte de país en l’àmbit lingüístic a les escoles. Cadascú fa el que pot i com vol i l’administració fa laissez faire, laissez passer. En molts llocs no es compleix la immersió i l’administració, com que no vol conflicte, doncs no s’hi posa. Per tant, a molts llocs no hi ha immersió.
S’ha de replantejar l’ensenyament en català?
Jo penso que sí, perquè l’any 2012 el Departament d’Educació ja parlava de plurilingüisme quan encara no s’havia aplicat la immersió de debò. Perquè les persones són plurilingües, però un sistema educatiu no pot ser plurilingüe, perquè si és plurilingüe ja no és immersiu. Una de dues. O és immersiu i tot és en català, excepte les assignatures d’altres llengües, o ja parles de plurilingüisme i redueixes el català al 50-60%, que és el que ha passat amb Vicent Marzà i Compromís al País Valencià. Ells es van petar la línia en valencià perquè deien que era segregadora i han fet una cosa plurilingüe on predomina el castellà. Aquesta és la queixa dels professionals d’educació al País Valencià. Per tant, ens movem per conceptes sense analitzar la realitat. I la realitat és que les esquerres valencianistes s’han carregat l’ensenyament en català.
I la consciència lingüística dels professors?
Aquest és un dels problemes. No han estat formats a les universitats. És a dir, no ensenyen metodologies immersives. Això és una metodologia, no és un model. Una de les tècniques immersives és fer veure que no entens el nen fins que t’ho diu en català. Però nosaltres ens sentim tan bruts… Nosaltres ens pensem que això és una tortura lingüística, però és que això ja ho feien al Quebec. I aquí això no se’ls ha ensenyat. Si tu no tens 95.000 orcs immersors formats per Sauron que tenen molt clar com aplicar aquesta metodologia, pots fer poesia immersiva, però hi ha una divergència bestial amb la realitat.
Ha comentat abans les dades de l’enquesta d’usos lingüístics.
Sabíem que per qüestions demogràfiques hi hauria un descens. Sabíem que hi havia un descens perquè en cinc anys havien arribat 400.000 persones. És veritat que la substitució familiar no s’està produint perquè encara hi ha una certa atracció familiar del català, però per pura demografia havia de baixar.
La demografia afavoreix la substitució lingüística?
Sí, però sense que els que venen en siguin culpables del tot. Ells venen aquí perquè hi ha feina, i no els expliquis que hi ha conflicte lingüístic. I fixa’t que el Govern de la Generalitat o els ajuntaments moltes vegades fan l’acollida en castellà per si després se’n volen anar a la resta d’Espanya. Va passar a Palamós i allà hi governava un partit independentista. Si nosaltres mateixos ens clavem trets al peu, com volem que els altres no ho facin? No podem culpabilitzar els nouvinguts de la nostra debilitat, però, evidentment, aquest creixement demogràfic influeix. I negar-ho és mentir a la gent. I si tu menteixes a la gent, la gent s’adona que li estàs mentint i se’n va a altres que menteixen més i millor, i més fort, que és l’extrema dreta. L’extrema dreta et diu que reemigraran, però ha governat a Àustria i no ha reemigrat ningú. Per tant, això és pura demagògia. I no es pot combatre la demagògia amb més demagògia, que és el que s’ha fet. A la gent li has de dir la veritat i, a partir d’aquí, fer discursos centrats, correctes, però que no siguin contraintuïtius amb la vivència de la ciutadania.
Som a temps de salvar la llengua?
Sí. Crec que hi som a temps, perquè ja hi ha casos de reversions lingüístiques. Al País Basc han passat d’un 15% de parlants habituals d’euskera a un 25% en quaranta anys. Hi som a temps, però cal conscienciació, discurs lingüístic i voluntat col·lectiva.
Aquests tres elements han d’avançar a plegats?
Ha de ser una conjunció astral. Hem de ser àgils i intel·ligents. Si som lents i intel·ligents, no sabrem interpretar el context. Si som ràpids i ximplets, no funcionarà. Hem de ser àgils i ràpids. I interpretant la realitat, perquè vivim en un món globalitzat i tenim moltes coses en contra, però també tenim fortaleses com l’escola o la legalitat vigent. Som més de dos milions de parlants habituals a Catalunya, no som una tribu índia. Hem de tenir clar on som i tenir clares les fortaleses i debilitats. I a partir d’aquí, enfortir més les fortaleses i millorar les debilitats.
