Carlo Sechi (l’Alguer, 1950) ha convertit la defensa del català a l’Alguer en el fil conductor de la seva trajectòria vital i política. Activista cultural des dels anys setanta, fundador del moviment Sardenya i Llibertat i exalcalde de la ciutat, ha estat un dels principals articuladors del retrobament contemporani entre l’Alguer i la resta dels territoris de parla catalana. En una entrevista amb El Mon, coincidint amb la seva presència a Barcelona per recollir el Premi Especial del Jurat dels guardons Martí Gasull i Roig, que atorga la Plataforma per la Llengua, Sechi reflexiona sobre el camí recorregut i els reptes pendents. Afirma que mai hi ha hagut una actitud hostil contra el català a Itàlia, ni durant el feixisme, perquè “Mussolini no va fer una gran guerra contra el català a l’Alguer”, però adverteix que la supervivència de la llengua a l’Alguer depèn de mesures concretes: “Una llengua no pot tenir futur si no s’ensenya a les escoles”. Per a Sechi, la clau és combinar compromís institucional i implicació juvenil per garantir “la màxima dignitat” del català a l’Alguer.
És a Barcelona per recollir el Premi Especial del Jurat a la tretzena edició dels guardons Martí Gasull i Roig…
Tinc la sensació de venir a casa, perquè a Barcelona, a Catalunya i a totes les terres de parla catalana hi he vingut centenars de vegades. Des del primer viatge que vaig fer l’any 1974, he anat intensificant les relacions amb totes les entitats que tenien un sentit pancatalanista i d’obertura. He tornat a casa, però amb la il·lusió de continuar treballant per enfortir els lligams de l’Alguer, que és molt perifèrica.
Diu que vostè va fer la primera visita a Barcelona l’any 74, abans de morir Franco.
Sí. Vaig venir encuriosit perquè sempre havia sentit parlar del lligam lingüístic i cultural entre l’Alguer i la resta dels països de llengua catalana. I amb la petita economia que tenia de jove, volia saber si realment això era així. I a partir d’aquí vam començar a treballar.
Va ser en aquell moment quan va prendre consciència de la necessitat de defensar la llengua catalana a l’Alguer?
El canvi radical en les relacions entre l’Alguer i la resta de les terres de llengua catalana passa durant la segona meitat dels anys 70. Fins als principis dels anys 70, hi havia una acció molt reduïda i tancada. L’any 52 es va constituir el Centre d’Estudis Algueresos i els activistes eren considerats els grans intel·lectuals de l’Alguer. No hi havia convenciment de la gent. Tot canvia després del viatge del retrobament dels anys 60, quan la gent de l’Alguer es comença a adonar que els que havien arribat amb el vaixell Virginia de Churruca no eren espanyols, sinó catalans. Fins aleshores es deia que qui venia de la península Ibèrica eren espanyols. I no ho deien amb un sentiment negatiu. El que els portava a dir que venien de la península ibèrica i que eren espanyols era la ignorància.
Què passa a partir dels 70?
A la segona meitat dels anys 70 va morir l’Antoni Simón Mossa, va morir el Rafael Catardi i van desaparèixer les altres grans figures de prestigi en el món catalanista, molt considerats també a Catalunya. A partir d’aleshores, qui comanda aquesta reivindicació és una nova generació, que és la meva. Deixem de banda aquella relació sentimental, de germanor i de tradició afectuosa, i conduïm la batalla reivindicant la identitat del poble. Així, l’any 78 donem vida al moviment polític Sardenya i Llibertat, del qual en soc fundador. Allà es produeix el canvi radical perquè ens dona suport la gent que s’adhereix al nostre moviment i també perquè rebem el suport bona part de la població algueresa, que era de llengua sarda però que mai han estat contra la catalanitat i contra l’algueresitat. Els sards se senten orgullosos de formar part d’aquesta comunitat.
I quina lluita lidereu?
En aquells anys no hi havia a l’Alguer una competència puntual d’allò que eren les normes de la llengua escrita. Tant és així que es va difondre un adhesiu que deia Parleu, llegiu i escriviu en alguerès, i que era una petició perquè la gent fes ús de la mateixa llengua perquè es va començar a perdre per efecte del turisme, la modificació del Ministeri d’Ensenyament Italià en l’educació obligatòria i la immigració, perquè als anys 60 i 70 va arribar a l’Alguer molta gent italiana de classe mitjana alta. Eren els dirigents, els enginyers i tota l’estructura directiva de la gran indústria petroquímica de Porto Torres, que era una de les més grans bases petroquímiques del Mediterrani. Va ser un impacte brutal per a la vida de l’Alguer, però sense cap hostilitat, perquè parlen italià i la llengua italiana es converteix en una llengua d’evolució i de prestigi. Però nosaltres, dins d’aquest àmbit, vam seguir la lluita.
Vostè continua la lluita com a alcalde?
Això després, perquè als anys 80 som escollits per primera vegada a l’Assemblea Municipal. I entre els anys 1984 i el 1987 hi ha el primer alcalde comunista de l’Alguer, l’Enrico Loffredo. Amb ell soc designat regidor de Cultura i Esports. I és tota una època en què la dreta juga posicions defensives, després torna el govern democristià i l’any 1994 soc elegit alcalde.
Ha esmentat el paper de la dreta. La dreta actua contra la llengua a l’Alguer?
Podríem dir que no. En l’àmbit alguerès i sard no era un perill. Com també passa en l’època feixista, en què Mussolini no fa una gran guerra contra el sard ni contra el català de l’Alguer. No tenim testimonis d’accions contra la llengua. Mussolini se centra més en el nord d’Itàlia per italianitzar aquelles terres, com el Tirol del Sud i la Vall d’Aosta, que lingüísticament no eren italianes. Però nosaltres no fèiem por a ningú, ni a Mussolini. I després de la guerra i del feixisme, no hi ha hagut mai una acció contra l’ús de la llengua sarda ni del català de l’Alguer. De fet, hi havia una simpatia, una solidaritat, sense fer res de concret a favor de la llengua, però tampoc en contra.
És a dir, l’actitud de l’estat italià amb la llengua no ha estat contrària al català, però tampoc l’ha afavorit.
És la política astuta italiana de no fer servir la repressió per deixar que el català es dilueixi. És a dir, sense alimentar un enfrontament. I això, en alguns aspectes, ha funcionat. Però, al final, mai s’ha produït posicions contra la llengua i contra allò que manca avui en dia.
Què manca?
Un ús social de la llengua en aquestes comunitats, i sobretot una adhesió a l’ús de la llengua de part de les institucions i de les figures que representen les institucions.
I quina és la posició del govern autonòmic de Sardenya?
Bé, actualment, la posició és a favor. L’any 97 va fer la primera llei a favor de la llengua sarda i de la llengua catalana, que es va modificar una mica l’any 2018. Aquesta norma tutela, promou i també subvenciona la difusió i promoció de la llengua. A més, preveu l’ensenyament a les escoles sardes i de la llengua en l’ús de la llengua en l’àmbit musical, teatral, d’espectacles.
S’estudia a les escoles?
Està prevista la possibilitat d’ensenyar català, però falta el professorat. El govern autonòmic no ha fet mai un curs per a la formació del professorat per poder fer l’ensenyament en català.
O sigui, no es pot fer ensenyament de català a l’escola perquè no hi ha professors.
No hi ha professors. I el professorat és competència del Ministeri, de l’estat italià, i no del govern autonòmic, que no ha aconseguit autonomia en matèria d’ensenyament. En canvi, aquestes competències sí que les tenen províncies de Trento i Bolzano, que té la Vall d’Aosta, i el Friül-Venècia Júlia, amb una llei del 1999.
No l’ha aconseguit perquè no l’ha demanat?
No l’ha preparat. Està prevista en la llei, però no han fet normes d’actuació com el Friül-Venècia Júlia. Jo sempre recomano als polítics sards que es fixin en l’exemple del Friül, que a principis dels anys 2000 va preveure l’ús de la llengua friülana en ràdio i televisió, a l’escola, en l’ensenyament i en tot allò que és la producció administrativa del govern autonòmic de les províncies i municipis, que és obligatòriament bilingüe. A més, els alemanys de Tirol del Sud sempre han estat més determinats. Després de la guerra, ells reivindiquen la pròpia identitat i la mateixa autonomia amb accions fortes, fins i tot posaven bombes.
I per què creu que a Sardenya no s’ha fet com al Friül?
Perquè el sentiment identitari és una mica fluix. Tots estimen la llengua, la cultura, les tradicions, però sempre ho deixen per a més endavant. Els anys passen i es va reduint la base de catalanoparlants.
Pel que m’ha explicat, entenc que vostè creu que s’hi pot fer alguna cosa més.
S’hi pot fer més. Sempre he dit que una llengua no pot tenir un futur si no s’ensenya a les escoles i a les noves generacions. Com la immersió lingüística a Catalunya, o al Friül, on han imposat la llengua amb un criteri de determinació i convicció exemplar. A més, és una oportunitat per crear noves oportunitats de treball per a qui vol ensenyar la llengua. Però ha de ser el govern autonòmic qui promogui aquesta acció. Si ho deixes en mans de l’estat italià, el reclutament del professorat es farà en sentit italià i mai es demanarà al professorat parlar català o sard.
Aleshores, quins són els principals reptes actualment per a la supervivència del català?
Promoure l’ús de la llengua en tots els àmbits possibles, però posant èmfasi en el món juvenil de l’escola perquè considerem que és l’àmbit més important per sensibilitzar les noves generacions respecte de l’ús de la llengua. Fem iniciatives literàries, culturals, teatrals i musicals per atreure els joves, que, al final, responen positivament. Els joves són una esponja i ho agafen tot si ho proposes d’una manera correcta. Sense imposicions. I això veiem que funciona.
I té garantida la seva supervivència?
Té assegurada la supervivència, i quan fem actes la gent hi participa. Ara estem treballant en iniciatives concretes com, per exemple, el teatre en alguerès, que sempre ha funcionat i ha tingut una participació de públic extraordinària. Vam programar una representació teatral en alguerès durant tres dies, i el teatre, amb capacitat per a 250 persones, va estar ple els tres dies. I, recentment, el 2 i el 3 de gener, vam portar a escena La locandiera, una comèdia del Carlo Goldoni, totalment en català, que va tenir una gran participació de la gent. La intenció és promoure activitats com aquestes o el concurs de CantAlguer, que promou Plataforma per la Llengua i ha arribat a la quarta edició. Hem produït quatre grups que es presenten en català i entre ells, que abans es comunicaven en italià, han començat a parlar en català. I també tenim un concurs literari de poesia i prosa reservat als alumnes de les escoles de l’Alguer.
I també disposen d’una gran biblioteca.
Sí, la Biblioteca Catalana de l’Alguer, que va néixer el 1988. És exclusivament una biblioteca de llibres en català. Va néixer amb una petita donació llibres que eren meus i dels meus companys. Eren llibres que compràvem quan veníem a Catalunya i tractaven qüestions com el sentiment nacionalista o el medi ambient. També hi havia llibres de poesia, literatura i llengua. Nosaltres vam superar a poc a poc una mica la resistència que havia mantingut en aquells anys l’Institut d’Estudis Catalans, que en el camp filològic havia alçat una barrera molt alta contra el català de l’Alguer.
Què vol dir quan parla d’una barrera molt alta?
Que no l’acceptava, però la vam superar treballant a poc a poc i també l’Institut es va anar obrint fins a la signatura d’un acord de col·laboració l’any 1997. Aquell any vaig signar com a alcalde de l’Alguer un conveni de reciprocitat de col·laboració i respecte amb Manuel Castellet, que aleshores era president de l’Institut. Vam treballar pel reconeixement de l’Alguer i vam unificar les normes catalanes de l’alguerès a la llengua catalana. Nosaltres sempre hem sostingut la unitat de la llengua catalana.
Quants títols té la biblioteca?
La Biblioteca Catalana de l’Alguer és l’única biblioteca amb títols exclusivament en català de tot l’estat italià, i actualment hi ha uns 10.000 volums, i també tenim un fons de publicacions dedicades a l’Alguer i un altre fons de les comunitats lingüístiques d’Itàlia, per donar una imatge de companys de lluita. Itàlia és l’estat europeu que té més diversitat lingüística, amb 12 comunitats reconegudes: francesos, francoprovençals, alemanys, eslovens, croats, albanesos, grecs, sards, furlans, ladins i occitans. Nosaltres hem fet amb ells iniciatives, convenis, i hem establert criteris sobre l’ús de la toponímia. Es tracta d’aprofitar totes aquelles oportunitats que venen de la llei de l’estat.
Parla de relacions internes, com han evolucionat les relacions de l’Alguer amb Catalunya?
Als anys 80 comença a haver-hi una relació més intensa amb les terres de parla catalana i Obra Cultural de l’Alguer comença a fer una sèrie de viatges. L’any 1986 fem un viatge a Barcelona, el 1987 tornem a Catalunya, el 1988 anem al País Valencià, l’any 1989 viatgem a la Catalunya Nord i el 1990 anem a les Balears. En tots aquests viatges fem trobades amb la premsa i les institucions per presentar la realitat de l’Alguer i vam aconseguir establir les màximes relacions que mai havia tingut l’Alguer. A partir d’aquí vam entrar a formar part del patronat de la Universitat Catalana d’Estiu i vam reivindicar amb força i determinació que l’Alguer es pogués adherir a les iniciatives que tenien un sentit pancatalanista.
Després d’anys de compromís públic amb el català, hi ha cap projecte que li hauria agradat veure culminat?
No sé si és per l’optimisme de l’edat, però crec que vivim un bon moment perquè veig atenció i consideració de l’administració municipal de l’Alguer amb allò que fan les entitats culturals. L’Ajuntament de l’Alguer ha creat una comissió de les entitats culturals que s’ocupen principalment de la llengua i on es decideix les polítiques que ha d’impulsar el municipi per promoure la llengua.
Hi ha atenció al públic en català? L’administració atén en català?
Això no ho fa, i ho podria fer. Jo vaig començar a parlar en català als anys 80 a l’Assemblea Municipal quan ningú ho feia. La primera vegada que vaig parlar en català va ser per presentar el projecte de reestructuració del Teatre Municipal, un tema molt lligat a l’algueresitat. Allà algú em va dir que parlés en italià perquè no m’entenien, però jo introduïa elements de provocació i ells em contestaven perfectament. Aleshores deia, “veus que ho has entès perfectament?”. I quan vaig estar al Parlament de Sardenya, entre el 2009 i el 2014, algunes vegades també vaig parlar en català.
Es pot parlar en català a la cambra?
Al Parlament de Sardenya no pots parlar ni en sard ni en català si abans no presentes la teva intervenció en italià a la secretaria de la cambra. Amb la presidenta Claudia Lombardo algunes vegades, i com a provocació, em vaig aixecar i em vaig dirigir en català a la cambra, i els diputats es van quedar tots muts. Lombardo no m’ho va impedir, però jo vaig fer la intervenció a poc a poc perquè m’entenguessin. Saps l’efecte que va provocar això?
Quina?
Que alguns dels parlamentaris sards es van aixecar i es van expressar en sard. I no per polemitzar amb mi, sinó per aprofitar l’ocasió i poder parlar en sard. En les pauses al bar jo els preguntava per què no parlaven en sard a l’hemicicle quan entre ells sempre parlen en sard, però em deien que era complicat. Dic això perquè no hi ha un ambient hostil contra el català.
Durant l’entrevista ha posat molt èmfasi en les generacions més joves. Quin missatge donaria als joves algueresos que es volen comprometre la llengua i la cultura catalana?
Hi ha parelles joves que estan fent, amb entusiasme i alegria, l’intent de parlar en català als seus fills. I ho estan fent amb un resultat molt positiu perquè al petit de la casa no li costa gens. Però el tema clau és la introducció de la llengua a l’escola. La introducció del català a l’escola donaria dignitat a la llengua i, alhora, facilitaria a les famílies recuperar l’ús familiar del català. I, finalment, l’altre aspecte clau és que els regidors facin l’esforç de fer servir el català a l’Assemblea Municipal i a les institucions perquè seria un exemple extraordinari. Seria donar-la màxima dignitat a la llengua.
