Asseguren els periodistes catalans que fa dècades que es dediquen a la crònica de successos que el boom actual del true crime només ha fet aflorar el que sempre ha passat. Sempre hi ha hagut crims, judicis, investigadors i periodistes que ho han explicat. I sempre hi ha hagut forenses. Com Narcís Bardalet. Aquest pediatre especialitzat també en medicina legal va ser durant dècades un dels forenses que recorria els pobles de l’Alt Empordà fent aixecaments de cadàvers i autòpsies, en condicions moltes vegades insalubres. Per la seva personalitat, sempre ha sigut un personatge local conegut pels periodistes de les comarques gironines.
El que ha canviat ara, amb l’èxit del gènere periodístic que abans se’n deia simplement de successos, és que Bardalet ha adquirit projecció nacional, fins i tot després de la seva jubilació. Té publicat el llibre de memòries El que m’han ensenyat els morts, firmat conjuntament amb la periodista Tura Soler, i ara està a punt d’estrenar-se la sèrie documental El forense, de TV3, conduïda per Manel Alías. Però a més a més, Tura Soler –una de les autores best-seller del true crime català–, ha convertit ara els seus casos en relats que es llegeixen com una novel·la al llibre Rigor mortis (La Campana). Un total de 38 històries que permeten descobrir, ja en el primer capítol, que Bardalet, el forense més famós a Catalunya, de petit tenia por dels morts.
El net del jutge de pau de Sils que mirava sota el llit per si hi havia un mort
El Bardalet adult conegut com a forense experimentat sorprèn els lectors del llibre amb la història del nen Narcís. Nascut a Girona el 1953 i net del jutge de pau de Sils –un poble la Selva que als anys 60 no arribava als 2.000 habitants–, cada vegada que la Guàrdia Civil es presentava a la casa familiar per comunicar una mort sobtada que requeria que l’avi sortís en plena nit a fer un aixecament de cadàver ell somiava amb morts. Quan se n’anava va a dormir, sempre mirava sota el llit tement trobar-hi algun cadàver. Va conviure amb aquests terrors nocturns fins que a 14 anys es va rebel·lar i va demanar a l’avi que el deixés acompanyar-lo en les seves sortides com a jutge de pau. Va voler veure una autòpsia. I així va començar a familiaritzar-se amb la mort i amb la composició del cos humà, amb els òrgans vitals i el seu funcionament. Aviat va decidir que volia ser metge. Així es va posar la llavor del Bardalet adult, el forense.
Aquesta és la primera de les 38 històries de Rigor mortis. Les següents avancen en el llibre resseguint part de la història criminal del país des dels anys 80 fins a l’actualitat. “Reflecteixen la nostra història a través de casos criminals que parlen de la societat i de la vida, de per què matem, de quins són els factors que desencadenen els crims, i també reflecteixen com ha evolucionat el món judicial i la medicina forense, que ha canviat radicalment en quatre dècades”, apunta Tura Soler.
El forense i la periodista, dos veterans que es van conèixer “atrapats a l’infern”
La periodista ha publicat altres llibres sobre els casos que ha seguit, entre els quals destaca El pantà maleït, sobre el crim encara sense aclarir de Susqueda, i el més recent Sense càstig, a quatre mans amb Jordi Grau. Aquesta vegada es posa al servei de les històries protagonitzades per Bardalet com a forense, però en moltes de les quals també hi ha participat ella. És el cas de l’accident d’un avió dels bombers francesos, que es va estavellar el 1986 en un incendi a l’Alt Empordà. Allà es van conèixer, en l’intent d’aixecament dels cadàvers que no va ser possible –entre altres coses, perquè ja no hi eren– i jugant-se la vida, atrapats en una zona en flames, en un incendi forestal molt virulent empès per la tramuntana.
L’embalsamament de Dalí
El capítol Atrapats a l’infern resumeix, en només quatre pàgines i mitja, una història trepidant que es llegiria sense respirar si no fos perquè ja se sap que va acabar bé. Tot el llibre és així, píndoles breus en què no sobra res. Amb perles com ara els dos capítols dedicats a Salvador Dalí: el que recorda l’embalsamament, el 1989, i el que relata l’exhumació del cadàver, el 2017, per treure’n les cames i fer-hi proves d’ADN per ordre judicial, per donar resposta a la demanda de paternitat de Pilar Abel, que fa aixecar molta expectació mediàtica però que va quedar en no res. Com que la prova va donar resultat negatiu, el dia que li van tornar a posar les cames al cadàver embalsamat, el 15 de març del 2018, només Tura Soler ho va seguir com a periodista. “Em va sorprendre que ningú més tingués interès per aquell re-enterrament de Dalí”, recorda.
“De fet, de casos que hem viscut junts n’hi ha molts més, com el segrest de Maria Àngels Feliu, el de l’esquarterador de Sant Pere Pescador o el de l’assassí de nenes i dones de Sant Hilari Salalm, Josep Talleda. I sempre hem aconseguit no travessar cap línia vermella, fent d’equilibristes, perquè l’administració de justícia no ens obrís diligències per vulnerar cap secret de sumari. Moltes vegades Bardalet deia més amb el que no deia que amb el que deia”, explica amb sornegueria la periodista, en conversa amb El Món.
Un pròleg imprescindible
Rigor mortis es distingeix d’altres obres per moltes coses, una de les quals és un pròleg imprescindible. Firmat pel mateix Bardalet, concentra en cinc pàgines la història de la medicina legal catalana dels últims quaranta anys, en un trajecte des de la foscor, amb unes condicions de treball infrahumanes fent autòpsies en recintes insalubres, fins a la situació actual, amb sales modernes, amb neveres per conservar els cadàvers, l’instrumental necessari i la coordinació de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. Abans que s’hi posés ordre, es trobaven fent les autòpsies als pobles on es produïen les morts fos com fos, encara que no hi hagués les condicions.
Bardalet recorda el cas d’un company que va haver de sortir corrents quan va entrar a la cambra d’un cementiri on l’esperava un cadàver i va trobar-lo envoltat d’un núvol d’abelles. “A vegades havies de compartir la sala amb la de l’agutzil i l’enterrador del poble. Allà no hi havia frigorífics, i havies de posar el mort al costat de les eines, l’aixada, el tallagespa… Eren autèntiques sales de mals endreços, sense cap mena de condicions higièniques. L’autòpsia l’havies de fer sobre una pedra, i t’havies d’endur els instruments mal netejats (…) El forense solia acabar rentant-se les mans al bar del poble“, descriu.
Un “filòsof” de la vida i de la mort que sempre s’ha fet escoltar
Per a Tura Soler, el recull de casos del forense Narcís Bardalet és un testimoni de com “en relativament pocs anys ha canviat tot radicalment en la medicina legal, igual que els periodistes han passat de l’Olivetti a Twitter”.
El sentit d’explicar aquest fragment d’història a través de les peripècies d’aquest forense es troba, segons l’autora, en “la personalitat” de Bardalet. “Sempre ha sabut fer-se escoltar. A part de ser una mena de filòsof de la vida parlant de la mort, sempre ha tingut aquesta habilitat de fer aquestes pauses dramàtiques quan parla, fins i tot exposant dictàmens als tribunals, que li donava projecció pública en èpoques en què no hi havia xarxes socials ni tants canals per tenir-ne. De fet, en Narcís ara tot just s’ha posat Whatsapp, però tota la vida s’ha comunicat bé sense necessitat de tecnologia. Per la seva manera de ser”, sentencia la periodista.
