Fa quatre anys, Jordi Centelles era un home del present. Barceloní establert a Sant Pau de Segúries (Garrotxa), travessava el Pirineu en bicicleta i treballava en l’univers Excel. El febrer de 2023 li van picar dues paparres de potes negres. Abans n’hi havia poques, perquè aquest paràsit es mou, sobretot, al clima atlàntic. Ara, com tantes altres espècies, s’ha acomodat al Mediterrani i cada dia n’hi ha més. Espècies invasives, en diuen.
La picada d’aquesta paparra pot infectar els humans amb el bacteri Borrelia burgdorferi. Si la víctima reacciona a temps, alguns dies d’antibiòtic resolen la qüestió. Si no ho fa, s’obri el malson. El malson que ha patit Jordi Centelles. Ell mateix el descriu: fatiga i dolors generalitzats intensos, continus i incapacitants, en articulacions, musculatura i sistema nerviós; inflamació de diversos òrgans vitals i cervell; espasmes, fiblades nervioses, tremolors i punxades aleatòries per tot el cos; migranyes, núvol mental, marejos, acúfens, ofec, apnees, problemes digestius, insomni, sensibilitat i dolor a genives i queixals, inflamació de la llengua, herpes bucal i ocular, pèrdua de visió i de força; grans dificultats de concentració, per mantenir una conversa, llegir o seguir una pel·lícula. Necessitat de silenci i tranquil·litat…
Jordi Centelles ha lluitat molt per superar-ne els efectes físics del Borrelia. Se’n va sortint. Ara ha de fer front a les conseqüències psíquiques. Afirma, contra pronòstic facultatiu, que les revertirà: “Jo dic als metges que em curaré i que ells encara no ho saben”. Abans treballava en Excels i ara aprèn a sumar. I diu que vol publicar un llibre com a manual d’ús per a humans. Coses que no s’han de fer. Centelles n’ha après un munt.
Vostè era com un atleta. Va fer amb bicicleta els Pirineus…
M’agrada bastant fer exercici. M’agradava i m’agrada. És una cosa que m’ha ajudat sempre molt a mantenir un equilibri. El 2021 feia anys que volia fer la travessa dels Pirineus, però no me n’havia sorgit mai l’oportunitat. Aquell any la meva parella em va dir: “Va, si la vols fer, jo t’ajudo!”. Ella em seguia amb el vehicle. Jo anava sol amb la bici. M’esperava en cada etapa a l’autocaravana per dormir, per menjar i tot això. La vaig fer. A l’anada tot va anar superbé, no hi vaig tenir cap problema. La volia fer en 18 dies i finalment només n’hi vaig esmerçar 12. Em van sortir uns 1.000 quilòmetres i 25.000 de desnivell. Per muntanya, en solitari. Estic molt content. I en arribar volia tornar també en bicicleta. Li vaig comentar a la meva parella: “Em trobo tan bé, que faig la tornada en bicicleta”. Però al final no ho vaig fer i em va saber molt greu. [Riu]. Per tot el que m’ha passat després.
Què li va passar exactament després?
Quan jo surto a fer esport m’ho apunto tot. I és fàcil recordar-ho. Era un dia que jo era a Olot i vaig anar a córrer pels voltants. Una zona de muntanya, amb volcans. Vaig fer una volta d’uns deu quilòmetres. En arribar a casa, aquí, a l’engonal, tenia com dos puntets. Més petits que una piga. No els vaig donar importància, encara que em va semblar rar. L’endemà m’ho miro i m’adono que s’han mogut. Eren dues paparres. [Riu]. Molt petites. Aquí posades. Les vaig traure i res.
Com les va traure?
Amb els dits. Tot un manual de les coses que no s’han de fer, doncs, jo les vaig fer. Ara sé que no s’han de fer així… Les vaig treure i no em van deixar marca ni res. No ho vaig relacionar, però em vaig començar a trobar malament. “Ostres!”. Era el febrer del 2023. Molta calor, com febre… “Que tingui calor perquè he anat a fer una activitat, sí –vaig pensar–, però de normal… Al febrer no fa calor”. Cansat, xafat, com adolorit… Vaig anar a la doctora de capçalera. Li vaig comentar que estava molt xafat… “M’han picat dues paparres, no sé si això hi pot tenir res a veure…”. Em va fer una analítica normal. S’ho va mirar tot i em va dir que ho veia tot correcte. Vaig pensar: “Doncs, tira, potser és que em trobo uns dies malament i ja està”. Vaig fent, però veig que alguna cosa falla. Quan tu estàs acostumat a fer una activitat sobretot física saps més o menys el dia que estàs bé, el dia que no estàs bé, el dia que pots fer alguna cosa més… Ja et saps regular. Jo veia que volia fer coses de cap, però que el cos no em seguia.
Arriba l’agost, el dia 2, i surto a fer una volta de carretera pel Ripollès. I al Coll de Canes, mentre em feia una foto, se’m va enfilar una altra paparra i em va picar. Arribo a casa. Em dutxo i tal, però no la vaig veure. L’endemà la vaig veure i me la vaig traure. Em vaig enfilar en una escala i la meva parella em va dir: “Ai! Tens aquí com un cercle, com una diana. Què és això?”. “No ho sé. M’he tret una paparra, però no ho sé. Potser és de la picada mateixa”. Era com una diana. És un cercle vermell amb un punt al centre.
Era el dia 2 d’agost del 23. Tercera paparra. L’endemà em va sortir un herpes a l’ull. A mi me’n surten quan em baixen les defenses. “Que rar!”. A partir d’allà tot va rodar malament. Vaig passar tot el mes d’agost amb moltíssima calor. I el novembre vaig agafar la covid. M’havia posat dues vacunes i en principi havia de ser suau, però no podia caminar cinc metres seguits. M’ofegava. Vam anar a urgències i em van dir que era una bronquitis greu, que m’havia afectat els pulmons.
En aquell moment no ho va relacionar amb les picades?
Les picades la van agreujar. Quan em van fer el diagnòstic final, a mitjan 2025, ho van veure. Són malalties que en diuen del sistema central. No es veuen, són invisibles, no són fàcils de trobar perquè no surten en una analítica. Amb la covid, et fan un test i surt positiu o negatiu. Però si ja és persistent, no dones positiu. Són més les sensacions que tu expliques, de dolors, i els metges han de deduir si quadra molt o no amb un tipus de pacient que la té.
Vostè en aquell moment es va pensar, doncs, que tenia covid persistent?
No. Sabia que tenia la covid, però no vaig pensar que era la persistent, perquè el dolor em venia d’abans. Jo vaig començar a notar coses al febrer i allò ja era novembre. Quan em va picar la tercera, la del cercle, vaig començar a buscar…
Això que tampoc no s’ha de fer…
Sí! [Riu]. Però bé, tenia inquietud per saber una mica què passava. Jo vaig estudiar primer de medicina, no el vaig acabar, però és un tema que m’agrada molt. Vaig començar a buscar una mica amb els coneixements que en tenia, amb els llibres que tenia, però no me’n sortia.
La persona que més em va obrir els ulls va ser Laia Sanz, la motorista. Motorista i de tot, perquè és una bèstia. Jo veia en vídeos que ella explicava que havia tingut una malaltia, que es deia Lyme, perquè li havia picat una paparra. I que no es podia vestir, no es podia moure, no podia fer exercici… Explicava tota una sèrie de problemes que es relacionaven molt amb el meu cas. “Ostres! Això és el que m’està passant a mi!”. Perquè després també van començar els problemes de memòria. La meva parella em deia alguna cosa i jo l’hi preguntava. “Jordi, acabem de parlar això”… “Sí? Ho acabem de parlar?” I és clar, t’espantes. T’espantes perquè dius: “Uf! No me’n recordo!”.
Va demanar la baixa?
Jo soc autònom, treballador autònom. Això de la baixa, ni t’ho planteges. Llavors feia formació a empreses d’informàtica. Sobretot, d’Excel. M’agradava molt i se’m donava una mica bé. Em cridaven molt per fer-ne classes. Feia la feina, tot el que podia, però després arribava a casa i ja no podia fer res. El cap de setmana, que abans era sortir en bicicleta, agafar l’autocaravana i anar a fer tombs, doncs ja no… Arribava divendres, m’asseia al sofà i em quedava allà. La meva parella em demanava: “No tens ganes de sortir?”. “En tinc moltes, però no puc”. Ella insistia: “Què vols dir que no pots? Jo et veig bé”. Jo també em veia bé. No és que tingués el cos inflat o alguna així, però veia que no tenia energia. És com quan un dia et sents molt cansat per l’activitat que sigui, per feina o per una excursió. Arribes a casa i estàs tan cansat, que no vols ni sopar. Te’n vas directament al llit. Doncs, imagina’t que aquella nit dorms cinc minuts, et despertes i comença l’endemà. I així cada dia. Al final et vas arrossegant.
Pel meu caràcter, jo m’anava dient: “No tens res, estàs bé, va, ànims!”. M’havien dit que estava bé, que les analítiques eren correctes. “Has passat la covid, però ja està”. M’havien dit també: “Això és teu. Vols dirs que no hauries d’anar al psicòleg? Vols dir que no és una depressió?”.
Això li ho va dir també la metge de capçalera?
Sí. “Potser és una depressió”. Però jo li havia contestat: “Jo tinc ganes de fer coses, però no puc”. Arriba finals del 24, torno a anar-hi pel novembre i li dic: “Estic pitjor que l’últim cop, però bastant pitjor. He vist que hi ha una malaltia que es diu Lyme, relacionada amb les paparres, he passat la covid… No sé si hi té alguna cosa a veure, però la sensació és de dolor, de cansament i de núvol mental”. En aquell moment fins i tot quan parlava amb els amics em deien: “Què et passa res?”. No he begut mai, no sé què és estar borratxo, però sortia a córrer i em deia: “Correré deu quilòmetres i el primer el faré caminant per escalfar”. Al final, feia aquest quilòmetre caminant i tornava a casa. No podia fer més.
Quan li comencen a donar uns altres diagnòstics?
A finals de novembre la doctora de capçalera em fa diverses proves i em diu que està tot bé. En tot cas, em diu que vagi al psicòleg, perquè pot ser que sigui una depressió. Per Nadal, el desembre del 24, ja no puc arribar del sofà a la taula. O sigui, jo veig la taula i arribo, arribo, arribo, i m’assec a la taula del menjador per arribar després a l’habitació. I, és clar, em dic: “Això no pot ser, aquí passa alguna cosa”. I comencem a anar a altres metges. Anem a clíniques privades, anem a l’hospital d’Olot. A l’hospital d’Olot un metge que coneixia, que havia estat professor meu, em diu: “Què et passa, Jordi?”. “Estic molt cansat, tinc dolor a totes les articulacions, tinc punxades, tinc fiblades… No ho sé. Alguna cosa rara em passa i no sé si té res a veure amb això del Lyme. N’has sentit a parlar?”. “Bé, una mica, sí. Anem a mirar-ho”.
Això era el febrer del 25. Anem a mirar-ho i surt positiu com una casa de pagès. Entre altres coses. Surt positiu de Lyme, surt positiu d’Epstein-Barr, que és el virus de la mononucleosi, surt la covid persistent… En total, així de memòria, surten almenys vuit coses positives que no hi haurien de ser, entre virus i bacteris. Una de les doctores que em va veure, a començament de gener, que em va fer moltes analítiques em va dir una cosa… La meva obsessió al principi era preguntar-li: “Però quan podré treballar?, perquè, és clar, jo soc autònom i d’aquí a quinze dies he de començar a fer classes?”. Em va respondre: “Jordi, oblidat de tot. De tot. La teva prioritat ha canviat en aquesta vida. Ara en tens una altra”. Em vaig quedar… “Òstia! Això és seriós”…
Tot això va venir provocat pel mateix virus inoculat per la paparra?
D’entrada et pica una paparra. És una paparra molt petita. De fet, ara en tenim una plaga. Surt a les notícies que n’hi ha pertot arreu. Molts amics de Sitges, de Banyoles, d’Olot… em diuen: “Jordi, hem vist paparres, hem vist paparres!”. [Somriu]. Quan et pica aquesta paparra porta un bacteri que es diu Borrelia. Però normalment no va sola. Quan entra al cos si tu veus la ronxa, vas al metge i el metge sap què ha de fer, et donen cinc o deu dies d’antibiòtic i s’ha acabat. Però, si això no es fa, la Borrelia es va escampant per tot el cos. La Borrelia, a diferència de molts altres bacteris, té forma d’espiral per ficar-se a tot arreu. T’inunda el cos. Pot anar al cor, pot anar al cervell, pot anar a tots els òrgans, a tot arreu…
Què passa si no la combats ràpid?
Com més temps passa, pitjor. Em va costar, però quan vaig aconseguir parlar amb Laia Sanz, quan a ella li va arribar la notícia que hi havia un noi que tenia això, em va dir: “Quan vulguis parlem, t’explico, el que sigui…”. Va ser la primera sensació després des de l’any 23 –parlem de mitjans 25– que vaig parlar amb algú que em va semblar que m’entenia. Tot el que m’anava explicant ho compartíem. Em va indicar una doctora que l’havia tractat i em va ajudar molt.
Si la paparra o la Borrelia l’enganxes al principi, al cap de pocs dies o setmanes, encara hi ets a temps, però, clar, quan han passat més de dos anys, la cosa es complica. Perquè la Borrelia el que vol és molta gent a la festa. Molta gent. Ella prepara la festa i convida tots els seus amics. Llavors, tots els que van venint gaudeixen moltíssim d’aquella festa. És una malaltia que li diuen la gran imitadora, perquè quan tu tens aquest bacteri el cos el detecta i comença a crear anticossos per anar-hi en contra, però, quan el cos ja està preparat per a atacar, ella es transforma, es canvia de vestit. I llavors els anticossos es queden dient: “Ostres! Què passa aquí? Aquí hi havia alguna cosa i ara ja no hi és”. Va canviant constantment i això fa que les teves defenses es quedin anul·lades totalment. Tota la teva energia es gasta a preparar el teu cos per defensar-se contra una cosa que no troben quan arriben. Aleshores, tot el que vas agafant, herpes, mononucleosi, covid… tot es queda allà. I llavors es fa una gran festa. [Riu].
Si l’hagueren tractat amb antibiòtics a temps, s’hauria evitat tot el viacrucis.
Sí. Jo conec, per exemple, una metgessa que ha tingut dues vegades la Lyme i les dues vegades ha estat igual: picada, medicació, cinc o deu dies d’antibiòtic, pastilleta –i a més, és un medicament que és barat– i ja està. La medicació no et fa immune. No és que et piquin, passis el Lyme i ja està. No. M’ha picat una paparra i si em tornen a picar, puc tornar-lo a agafar. Però si tu et mediques i això s’agafa a temps, no hi ha problema…
Hi ha vacunació contra el Lyme?
No. Si tu et prens l’antibiòtic a temps, queda allà aparcat i ja està.
Coneix més gent com vostè que haja arribat tan lluny en el deteriorament?
Sí. A finals del 24 vaig deixar d’anar en bicicleta perquè no podia aguantar-la. Vaig caure amb la moto, dins el pàrquing, movent-la, perquè no la podia aguantar. Vaig deixar de conduir cotxe. Tenia com un núvol. Jo sempre havia fet gimnàs cada matí i estiraments cada vespre, perquè això m’ajudava molt a estar bé. Ja no podia ser, perquè tenia molt de dolor i no ho entenia. Vaig deixar de fer tot això. Llavors vaig començar a buscar informació i vaig poder parlar amb diverses persones que tenien aquesta malaltia o que l’havien tingut. I em van donar consells: “Jo vaig fer això, jo vaig fer allò altre, jo vaig anar allà…”. I vaig començar a provar.
Ara com es troba?
Físicament, estic millor, però, neurològicament, estic pitjor. Abans et comentava que jo feia classes d’informàtica. Una de les coses que més m’agradava era Excel. Ara estic en un programa de l’Institut Guttmann que té un any de durada, tres dies a la setmana per internet, i estic aprenent a sumar. Sumar vull dir cinc més dos, tres més vuit i et dic els números, però no em preguntis més, perquè de vegades els amics se’n riuen: “Però això és de debò?”. “Què et penses, que estic així per plaer?”. El que passa és que jo sempre me’n riuré, perquè només faltaria…
Té possibilitats, més endavant, de recuperar-se del tot?
Pel que fa a la Seguretat Social, més enllà del Lyme, estic diagnosticat de fibromiàlgia, fatiga crònica i covid persistent. Amb una afectació neurològica important, que no és degenerativa, però que intentem recuperar. Ara, per exemple, això que fem avui, si ho haguéssim intentat fer al febrer, hauria estat impossible, perquè jo al febrer estava així. [Alça el cap i perd la mirada en un punt infinit]. Pujava al cotxe, mirava per la finestra, arribàvem i em deien: “Molt bé. Ara entrem a veure aquest metge, ara anem aquí, ara anem allà”… Llavors vam conèixer una neuròloga de l’hospital d’Olot que m’ha ajudat moltíssim i que em va ficar en un programa de l’Institut Guttmann. A part això, també estem en un estudi que estan fent amb drons. Veig una informació a la pantalla i he de fer uns moviments, i el dron fa els mateixos que faig jo. Això m’ajuda bastant.
Però a nivell de fatiga crònica, fibromiàlgia, covid persistent, segons la Seguretat Social, això són malalties que no tenen cura ni tractament. Ja està. No tinc una següent visita per veure què. No. Ja està. Estàs aquí, has d’intentar fer una mica d’exercici, però sense passar-se, perquè et canses. Aquestes malalties el que fan és que, si el nostre llindar de dolor o de cansament és aquest, te l’eleven. En lloc de tenir una ampolla de litre i mig per passar tot el dia, tu tens un didalet. Quan et prens el didalet a les deu del matí, ja et quedes sense. Però alternativament…
D’un costat, els metges em diuen: “No et frustris, Jordi. No hi ha solucions per a aquestes malalties. No busquis coses on no n’hi ha”. Però, de l’altre, clar, quedar-me assegut en una cadira la resta de la meva vida, amb 52 anys, encara que em pugui frustrar, no ho faré. Estic buscant-se solucions. Solucions relacionades amb un programa d’exercici, amb físios i tot això, que mirem com podem regular per anar fent coses. Jo l’any passat a aquestes alçades no podia pujar els braços més d’aquí [els puja una mica]. I em van dir: “Això és la malaltia”. Però vaig anar a un físio i em va comentar: “Potser és la malaltia o potser no. Anem a mirar-ho”. De cop i volta vaig poder aixecar els braços del tot, vaig poder anar a la piscina, vaig poder anar a fer gimnàs, he començat a caminar… A finals d’any anava en bicicleta…
Per tant, vostè creu que ho pot revertir.
És que no tinc una altra opció. Si no ho faig així, estaria al llit. Quan veig vídeos de persones amb Lyme que són al llit, estirats, menjant per vena, em dic a mi mateix que jo no vull això per a mi. El juny de l’any passat al Clínic un doctor bastant important, no un curandero, em va dir: “Si no et mous, et pots quedar en cadira de rodes”. Tinc dolors? Sí. Tinc cansament? Sí. Però no tinc opció. O em moc o vaig a pitjor. Llavors, m’haig d’esforçar.
Està content del tracte que ha rebut de la sanitat pública?
Pel que fa al sistema públic, òbviament, el que m’ha sabut més greu és que la metge de capçalera durant dos anys no em va escoltar. Jo li deia: “No estic bé”. Abans d’entrar a una consulta mèdica sempre pensava: “Jo soc autònom i faig una feina que m’encanta. M’ho passo molt bé. I en tinc prou per viure, no tinc problemes… Tinc una vida feliç”. Sempre el primer que em deien és que tenia una depressió, per problemes de feina o… “No, no, no. Jo tinc bé la feina i no tinc depressió, però alguna cosa em passa”. Si hi hagués hagut el coneixement de la malaltia, amb cinc dies d’antibiòtics no m’hauria passat tot el que m’ha passat.
Després quan arribo a l’Hospital d’Olot o al Clínic, hospitals públics, m’han tractat molt bé, perquè m’han ajudat moltíssim. Però, és clar, partint de la base que, si allò no hagués passat, ens ho hauríem estalviat tot.
Li ha eixit cara la broma?
Jo porto de baixa des del gener del 25. La meva baixa són uns 700 euros al mes. M’he venut el cotxe. Teníem també una casa a Olot que ens vam vendre. Teníem una autocaravana que ens vam haver de vendre… I ara estem subsistint perquè a mi qualsevol dia d’aquests em cridaran del tribunal mèdic i els metges mateixos que m’han diagnosticat em diuen que segurament em donaran l’alta.
L’alta?
Sí!
No ho entenc.
Són temes diferents. Una cosa és la salut i una altra, l’economia.
Vostè ara no pot fer de cap manera la faena que feia abans, no?
Jo vaig estar un any de baixa. El novembre del 25 vaig anar al tribunal mèdic i em van donar una pròrroga de sis mesos, fins a aquest juny. Qualsevol dia d’aquests em cridaran i… No ho sé, però els metges em diuen que és bastant improbable que no em donin l’alta. Hi ha moltíssima gent en el mateix cas. Tot això em porta una mica de bòlit, perquè són temes que jo desconeixia. Hi ha un tribunal mèdic que diu si tu ets vàlid per a treballar i després hi ha els que miren si pot fer una vida normal, a part de la feina. Ara, recentment, fa un mes i mig, vaig anar a l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques perquè em valoressin si jo podia fer una vida normal. Ells han trobat que sí. El mínim per tenir una incapacitat és del 33 per cent. A partir del 33 endavant et van donant ajudes… Crec que no et donen diners… Jo, de fet, no en vull, de diners. Jo vull estar bé.
Però, si no està bé, almenys que li donen la incapacitat.
Ja ho veurem. Ja veurem que em diran. De moment, a l’ICAM el que m’han dit és que jo estic bé per a fer vida normal. El 20 % que m’han donat no arriba al 33%. Llavors no pots rebre ajudes de cap mena. Ajudes vull dir descomptes de l’impost de la renda o que et posen una rampa per a pujar a casa… Coses d’aquestes.
I com viurà?
Visc pràcticament de la meva dona, perquè amb 700 euros… Som tots dos autònoms. No hem tingut cap herència ni ens ha tocat mai la loteria ni res. És amb el treball que hem tirat endavant. No tenim fills. Teníem una casa a Olot que per a nosaltres era la jubilació. Ja no hi és. [Riu].
Què recomanaria perquè a un altre no li passe el que li ha passat a vostè?
Sobretot, que comptin amb el que poden fer per ells mateixos. Jo porto tota la vida pagant a la Seguretat Social i confiant en un sistema que ara m’ha fet sentir-me abandonat. No per part dels metges, eh? Malgrat l’error de la doctora que em va diagnosticar. És curiós. Ella em va dir: “Jordi, t’hauràs d’esforçar més si et canses”. I realment [riu] tenia raó. És curiós perquè jo ara el que he fer és esforçar-me.
Això és com dir-li a un tuberculós que s’ha d’esforçar més per respirar. Ho faré, sí, però primerament vostè done’m el tractament adequat…
Si aquesta senyora hagués tingut el coneixement per donar-me cinc dies d’antibiòtic, tot això ens ho hauríem estalviat. No només jo, sinó també el sistema, perquè ara és un problema.
I pel que fa a les picades de paparra, el que cal fer què és?
Els dermatòlegs sí que són especialistes a determinar què cal fer. Si tu vas a un dermatòleg i li dius que t’ha picat una paparra, ell ja sap què fer. Ell sí que ho té claríssim, perquè és una malaltia que tenen molt clara. Per contra, els metges de capçalera moltes vegades no estan al cas.
Això és el quid de la qüestió.
Per exemple. Com una cosa tan petita pot fer un mal tan gran? Jo era professor d’informàtica i ara estic aprenent a sumar. Vaig fer el Pirineu en dotze dies en bicicleta i de vegades tinc feina per fer cinc metres caminant. Fa un any jo feia en mitja hora 300 metres a la cinta de caminar, agafat perquè no podia. Després de mitja hora caminant queia al sofà de qualsevol manera. Allà on queia em trobava la meva dona quatre hores després quan arribava de treballar, perquè no em podia moure. És molt difícil detectar una malaltia que canvia constantment. Hi ha persones que els va picar una paparra fa deu anys i els surt la malaltia ara. Si el seu sistema immunitari està bé, la Borrelia es queda amagada, esperant el moment, i després surt. Com relaciones tu que una paparra que et va picar fa deu anys i que tu no vas veure t’ha provocat això? Si la malaltia que tens és mal d’ossos, d’articulacions, mal de cap, això et resta salut, et pot deprimir i et diagnostiquen fatiga crònica o fibromiàlgia. Hi ha moltíssima gent diagnosticada d’aquestes dues malalties prenent antidepressius que no tenen ni una cosa ni l’altra. Dit tot això, jo dic als metges que em curaré i que ells encara no ho saben. [Riu].
