Més enllà de les estadístiques, els informes sobre el servei, la gestió i els compromisos d’inversió a Rodalies que poden descriure’s com a fiasco, hi ha una cara política i fins i tot humana que certifica la desídia històrica de l’Estat amb les infraestructures ferroviàries dels catalans. La prova d’aquesta visió és el detallat dietari que Joaquim Nadal, exconseller del PSC i ara conseller d’ERC, va publicar el gener del 2014, Testimoni de càrrec (Proa Edicions). Un llibre de memòries on delata, de primera mà i com a exconseller de Política Territorial i Obres Públiques dels tripartits (2003-2009), la “insensibilitat” de la Moncloa amb les infraestructures de Catalunya i “les competències abandonades” de la gestió de Rodalies.
Un relat dur, sovint colpidor, on Nadal desgrana gran quantitat d’històries, reunions, anècdotes, dinars i trobades que mostren l’escassa, o nul·la empatia de l’Estat amb els usuaris de Rodalies, i també dels trens anomenats Regionals, a Catalunya. Una situació que el mateix Nadal arriba a admetre que li provoca “desencís”: de fet, un any i nou mesos després de publicar el llibre acabaria deixant el PSC, el que havia estat el seu partit durant 35 anys.
L’episodi de l’esfondrament d’una andana que es construïa sobre un túnel a les obres de la línia de l’AVE a l’Hospitalet de Llobregat, altres problemes amb la construcció de l’alta velocitat i els habituals problemes de Rodalies van marcar el seu mandat i també un llibre, que fins i tot, recull una carta d’un director de Renfe ofès per les queixes de l’administració catalana davant la desídia de la companyia. Una carta que el mateix Nadal arriba a definir de “declaració de guerra en tota regla”. El llibre permet comprovar com els mateixos problemes i vicissituds del servei de Rodalies es mantenien dins el mateix espai polític (PSC-PSOE), perquè amb els socialistes a la Moncloa, ni essent socialistes catalans els feien cas. És més, l’any 2007 els problemes de Rodalies eren, si fa o no fa, els mateixos que ara.
Referències constants a Rodalies
Durant els governs dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla, Nadal dirigia el macrodepartament de Política Territorial i Obres Públiques, és a dir, que per les seves mans passaven totes les infraestructures i la mobilitat de Catalunya. Rodalies era una part més de tot el pastís, i no va ser fins al primer de gener del 2010 que el traspàs de l’Estat a la Generalitat no es va fer efectiu. Tot i això, les memòries gairebé diàries de Nadal són farcides de referències a Rodalies i, en cap cas, ni de bon humor, ni de bones notícies. Ans al contrari, el conseller arriba a resumir la gestió de Rodalies a Catalunya com un “fiasco”. Un dels arguments claus per reclamar a l’aleshores govern espanyol del socialista José Luis Rodríguez Zapatero.
En primer terme, Rodalies comença com una quimera més en la gestió futura del departament i dels executius tripartits. Però, si ja a mesura que passen els dies, el conseller ha de torejar amb les crisis diàries dels trens de proximitat, la situació es descontrola amb l’esfondrament d’un túnel per les obres de l’AVE, l’octubre de 2007, que van deixar sense les línies 2 i 10 de Rodalies i va inutilitzar les vies del Baix Llobregat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Però, el mateix conseller admet en el llibre que els problemes en la xarxa dels trens de proximitat ja venien de lluny.
“El fiasco sistemàtic de Rodalies”
Si analitzem fil per randa l’historial sobre Rodalies recollit al llibre, es pot comprovar com Nadal, des del PSC, havia de lluitar contra la dura oposició de CiU, grup majoritari a la cambra catalana, i… contra el PSOE. Com a exemple, s’hi pot comprovar que dia 15 del 2007 Nadal fa referència a les interpel·lacions de Josep Rull al Parlament, quan aquest era el portaveu d’Infraestructures del grup parlamentari de CiU. Una interpel·lació sobre Rodalies que en realitat era, segons el conseller, una “provocació sobre el túnel de Viella”. Un detall que evidencia com Rodalies ja era un instrument de debat i confrontació polític de primer ordre i que s’aprofitava pels estira-i-arronses habituals entre grups de Govern i oposició.
Però el fantasma de Rodalies apareix amb més agressivitat a mesura que avança el tripartit. El 27 de febrer, Nadal refereix una trucada d’Isaías Taboas, alies Pancho, que era secretari general de Presidència i creador de la famosa frase “si Montilla parla poc, jo encara menys”. Una trucada important, a la vista del contingut del dietari, amb les Rodalies com a tema principal. Taboas arribarà a ser en el futur director de Renfe Operadora. Segons el dietari, Nadal volia amb Taboas “definir una mica la reacció davant el fiasco de sistèmic de Rodalies”. Aleshores, i per evitar que la relació ja tensa entre PSC i PSOE grinyolés més del compte, la solució que es va trobar va passar per “mantenir el to baix amb el ministeri de Foment, però dir alguna cosa”. En el mateix context, Nadal fa referència a l’spin doctor del Govern Toni Bolaño, que opinava que estaria “bé sortir i dir alguna cosa”. Les crítiques del PSC cap a Rodalies, en un principi s’havien de fer sota control. Una cura que s’anirà aplicant durant tot el relat.
“Fas tard, que vens amb Rodalies?”
Un dels relats més atractius de les memòries és el que correspon al dijous 1 de març de 2007, quan Quim Nadal explica que després d’esmorzar un iogurt a les set del matí, marxa cap a l’aeroport perquè hi té una visita oficial. L’esperen el president Montilla, el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero i la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, a més d’altres autoritats, com ara els alcaldes de Barcelona, el Prat i l’Hospitalet i el delegat del govern espanyol a Catalunya. S’inaugura la nova torre de control. El delegat, Joan Rangel, li ofereix a Nadal “la relació de totes les incidències de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya” perquè també la pugui utilitzar. No aclareix si és en favor d’un virtual traspàs o bé per contrarestar el relat del desastre de Rodalies.
Nadal fa tard per un tap de trànsit a la Ronda. “El president de la Generalitat em pregunta si he vingut en Rodalies!”, ressalta Nadal amb un to irònic utilitzant en referència als típics endarreriments dels trens de proximitat de l’Estat. “La Magdalena fa broma també i em pregunta si soc jo qui hi posa querosè. De fons potser s’ho pensa!”, afegeix. Un comentari anotat per Nadal per remarcar el malestar que provoquen les crítiques a Foment a la política d’infraestructures quan arriben des del socialisme català.
El 15 de març del mateix any, Rodalies continua essent una espina que té clavada el conseller Nadal. Tant és així que refereix una nova interpel·lació de Josep Rull sobre Rodalies. Assegura que va ser a partir de l’aleshores quan va canviar de “tàctica” i va aplicar l’algoritme “no em deixo provocar gens i vaig pel costat positiu i propositiu”. Rodalies continua com una qüestió central de la seva activitat governamental i política i s’incrementa quan el 29 de març de 2007 s’ha votat per unanimitat el traspàs de Rodalies. Un acord que té el seu parany, segons admet el mateix Nadal, en el seu dietari, tot recordant una conversa amb l’aleshores portaveu del PSC a la cambra, Miquel Iceta. Es va pactar “negociar amb caràcter immediat el traspàs” quan el text inicial que proposava CiU era “negociar el traspàs immediat”. Una resolució parlamentària que encara ni s’ha complert.
“Hem de pressionar molt més” i el “problemilla amb Rodalies”
Gairebé un mes després, arriba un altre episodi de descoberta del passotisme de Madrid. Nadal explica una versió de la reunió constitutiva de la Comissió d’Infraestructures entre els dos governs a Madrid. Literalment escriu: “Molta formalitat i poca concreció. Ho fan per força. Hem de pressionar molt més i han de concretar encara que no vulguin”. En aquella reunió, l’ara conseller d’ERC fa un “plantejament per a consum de Catalunya” i esmenta el guió de les reivindicacions més “bàsiques i elementals”. Ara bé no hi incorpora Rodalies, i sí, per exemple, la NII al Maresme, la via Xerallo-Pont de Suert, la N-340 a l’Ebre i els peatges.
El dimarts 17 de juliol del 2007, Nadal detalla una altra reunió al més alt nivell. En aquesta ocasió és la reunió “bilateral” a Madrid amb què s’aprova la “ponència de Rodalies”. Un document que, tècnicament, hauria de servir per articular el traspàs i el contracte programa amb Renfe per assumir-ne la gestió. Però aquell document de voluntat queda estroncat ja el 22 d’octubre, després de la gran crisi dels talls de Rodalies i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per l’esfondrament d’un túnel en les obres de l’alta velocitat. Una crisi que esdevé un escenari de crisi habitual del servei. Així, Nadal narra que el 12 de novembre es crea “el nou operatiu per atendre incidències de Rodalies”. Un organisme que es bateja com a “Centre de Coordinació d’Operacions Ferroviàries de Catalunya”. Uns dies després, Nadal es queixa de la instrumentalització política d’aquest Centre i de les “filtracions” que en surten i que arriben al cap de l’oposició, aleshores Artur Mas. La queixa és que Mas té un “comunicat d’incidència intern pels motius amb què les línies de Rodalies i FGC s’han quedat aturats”. Una informació que volien retenir els dos governs, l’espanyol i el català.
Un altre dels punts calents del dietari arriba el 10 de desembre. Nadal recull una entrevista que té amb Víctor Morlán, llavors director de Renfe, que li avança que a la reunió prevista per a l’endemà tindran “algun problemilla amb Rodalies“. Es tracta d’un “problema polític”. La tensió puja de nivell quan Nadal li comenta la situació del “problemilla” amb Rodalies al president Montilla, que perd la paciència i s’empipa per la postura de Madrid. El president comunica a Nadal que “no vol ningú de Foment com a interlocutor”. És a dir, que no els hi donava credibilitat i n’estava tip de compromisos fallits.
“No ens quedava més marge que la queixa”
Nadal dedica tot un capítol del llibre a la relació entre l’Estat i la Generalitat sobre les infraestructures i el titula Generalitat-Estat una relació tempestuosa des del prisma de la Política Territorial (2003-2010). Un capítol on dedica gran part dels esforços a criticar la ministra Magdalena Álvarez, titular de Foment entre el 28 d’abril de 2004 i fins a l’abril del 2009. Nadal assumeix que “va arribar al ministeri sense gens d’interès” i que a Foment “no va ser ni una bona política ni una bona gestora”. Com a exemple, evoca un dinar amb una discussió acalorada el 16 de novembre del 2006, en una cimera hispano-francesa a Girona, amb Zapatero i amb Jacques Chirac per la part francesa. Una trobada que va certificar la “pèssima relació” entre la ministra i les autoritats socialistes catalanes.
Un altre dels detalls que especifica Nadal és una “col·lecció d’una quinzena de bolígrafs que corresponen als convenis signats entre Estat/Foment i la Generalitat per millorar el Parc d’Infraestructures que mai es va consumar per “problemes recurrents que hi havia, a més de les obres d’Alta Velocitat que van provocar incidències de tota mena”. “No em quedava gaire més marge que la queixa que formulaven de manera reiterada i diversa”, es resigna. “Fins al punt”, continua reconeixent, “que tota la insensibilitat que el ministeri manifestava pels nostres arguments esdevenia una pell molt fina, sensible i irascible cada vegada que nosaltres fèiem declaracions lamentant-nos dels problemes que comportaven per a Catalunya unes competències de l’Estat molt mal exercides o, sovint, simplement abandonades”.
En aquest context, Nadal admet que va recórrer a un gat vell del PSC com Narcís Serra per tal que fes de “mediador” amb Madrid, quan el germà del conseller, Manel Nadal, aleshores secretari de Mobilitat, a l’estiu del 2007 va advertir públicament que l’any 2010 s’acabava el monopoli de la gestió ferroviària de Renfe. Unes declaracions que van caure fatal a Madrid. El fons de tot plegat era, per a Quim Nadal, el “retard del compliment dels plans de Rodalies, els problemes reiterats que patia la xarxa de Catalunya, que havia arribat a incidències molt reiterades i gairebé rutinàries”.
Una carta ofensiva
Un altre dels capítols més interessants per mostrar el desencant del socialisme català amb l’Estat per Rodalies se situa el 13 de juny de 2007, quan José Salgueiro, llavors president de Renfe, adreça una carta a Nadal. Segons el conseller, la missiva “denotava una actitud de menyspreu notable” que en el llibre qualifica de “declaració de guerra en tota regla” i on comunicava que deixaven d’operar la línia entre Lleida i la Pobla de Segur (Pallars Jussà). Nada, visiblement ofès, s’hi va tornar amb una altra carta que va remetre amb còpia a la ministra, on mostrava la seva ofensa “per l’esforç que havia fet la Generalitat de mantenir Renfe com a operadora” en aquella línia. Nadal descrivia la decisió com un “torpede”.
Segons la tesi del conseller, “la crisi del servei de Rodalies provocada per les obres de l’AVE va ser tan evident que, més sovint dels que s’imaginaven, el Govern de Catalunya havia tret les castanyes del foc al ministeri en un intent de preparar un camí de col·laboració que pogués facilitar el traspàs de competències de Rodalies i Regionals”. Ara bé, Nadal admet, amb un punt de tristor, que “quan això havia de passar, la crisi ja havia condemnat del Pla de Rodalies (2008-2015) i havia fet miques el compromís d’inversió que el ministeri havia anat reiterant sobre Catalunya”. “La nova penúria econòmica faria encara més greu el greuge entre els nivells de despesa de l’Estat a Catalunya i altres comunitats autònomes”, sentencia Nadal en referència a les diferències d’inversió entre Catalunya i Madrid.
Nadal acomiada el seu memorial de greuges plantejant com a projectes de Rodalies del 2010, el desdoblament de la línia Vic- Barcelona; el desdoblament de la línia del Maresme; una nova línia entre Cornellà i Castelldefels; una línia orbital ferroviària; millores a les línies de Lleida, Igualada, Manresa i Barcelona i, no cal dir-ho, els accessos ferroviaris al Port i l’Aeroport del Barcelona. Cap d’aquestes obres ha estat enllestida 13 anys després.
7 
