Cada persona té el seu propi estil emocional, el que defineix com reacciona a les principals emocions que hem d’enfrontar en el nostre dia a dia. Aquest estil es pot canviar o matisar, però la clau és ser-ne conscient i identificar-lo correctament. Precisament això és el que busca aconseguir Eva Bach amb el seu llibre ‘Com cuidar la salut emocional’, on dona les claus per distingir l’estil emocional i així ajudar als lectors a reconciliar-se amb ells mateixos i sanar. Aquests són els 7 estils que ha identificat la psicòloga Eva Bach:
L’estil que ignora les emocions
La persona que té aquest perfil creu que per no estar tristos hem d’evitar parlar de qüestions tristes o per no estar enfadats hem d’evitar abordar allò que ens molesta. És cert que parlar-ne tota l’estona no és bo, però tampoc ho és ignorar els sentiments i emocions contínuament. Si no parlem del que senti, dissociem la ment i el cos de les nostres emocions, ens desconnectem, però ens afecten igual. El que canvia és que no tenim eines correctes per abordar-les i que ens deixin de fer mal. Si es vol rebaixar la tensió i el malestar que provoquen certes emocions i controlar-les és més recomanable reconèixer-les i expressar-les que ignorar-les, perquè ens provocarà disfuncions.
El perfil que les prohibeix, les reprimeix o les nega
Es tracta de l’estil que no permet sentir certes emocions. El que ho resumeix tot en “No ploris”, “No et queixis”, “No t’enfadis”, “No facis mala cara”, “No esperis res de bo”. També és l’estil que no permet tenir tristesa quan realment es té, por quan l’estàs sentint o que diu que “no passa res” quan realment sí que passa. Aquest estil intenta vèncer les emocions reprimint-les i negant-les, quan el cert és que fent això s’aconsegueix accentuar-les. N’hi ha prou amb què et diguin que no t’enfadis per enfadar-te encara més.
L’estil que invalida els sentiments
Es tracta de l’estil que desqualifica algunes emocions concretes i diu que no està bé sentir el que sents. Ho resumeix en què és incorrecte, ridícul, una bajanada o un error. Es pot identificar amb algunes frases com aquestes: “Quina bestiesa amoïnar-se per això”, “Tens la pell molt fina”, “Per això plores?”, “Què t’agafa ara?”. També és possible que et digui que “podria ser molt pitjor” quan això no té res a veure amb com et fa sentir. És un estil que nega i reprimeix les emocions, com els anteriors, però que a més els treu legitimitat.
El que vol canviar les emocions
És un dels estils més habituals. Intenta canviar instantàniament una emoció per una altra totalment contrària. Ho fa amb totes les emocions que considera inadequades, impròpies, pertorbadores o perjudicials. Si plores intenta fer-te riure, si confies en què una cosa anirà bé et diu que no te’n refiïs, si estàs trist et diu que t’animis i si estàs animat et diu que no t’il·lusionis massa per si de cas va malament. És cert que per contrarestar una emoció negativa cal una positiva més forta per neutralitzar-la, però cal tenir en compte que això necessita temps, no és instantani, i que no sempre és possible. Forçar-ho mai és bona idea, primer s’han d’admetre les emocions i acceptar-les.
L’estil que projecta els sentiments cap enfora
És aquell que creu que la causa dels sentiments són les altres persones, les circumstàncies externes o el món. És a dir, el perfil que té aquest estil emocional fa dependre els sentiments de factors externs: són felices gràcies als altres o tristes per culpa dels altres. També és l’estil del xantatge emocional, el que diu “estic trist per culpa teva” o “estic malament perquè no em fas cas”. No és veritat, sents tot això perquè et falten recursos emocionals per enfrontar els sentiments.
L’estil que és addicte a una sola emoció
S’aferra a una emoció o família d’emocions concreta i respon a totes les situacions amb el mateix sentiment. O bé sempre està alegre o riu, o bé sempre es queixa i està trist. Si la persona és addicta, per exemple, a la ràbia, i li mostrem aquesta emoció, empatitzarà i potser fins i tot s’enfadarà més que nosaltres. Si és addicta a l’alegria i li mostrem ràbia farà broma per fer-nos riure i treure ferro a la ràbia. És a dir, intenta provocar en els altres la mateixa emoció que sent, que és l’única que sap acceptar.
L’estil que magnifica les emocions: el suflé emocional
Intensifica i exagera les emocions. Les amplifica i maximitza i entra en bucle amb aquestes emocions. Si sent ràbia, posa més llenya al foc, si sent tristesa, hi afegeix més dramatisme.
El vuitè estil: l’únic sa
Cap dels set estils emocionals descrits anteriorment és sa. A més, a vegades es poden arribar a experimentar tots, passant d’un a l’altre, en el que Bach defineix com set en un. Aquests set estils són perjudicials i és important treballar per arribar fins al vuitè, empàtic i saludable. No parlar del que sentim és el que ens fa patir, per la qual cosa en aquest vuitè estil s’abracen les emocions -siguin les que siguin- i es desgranen per poder superar-les o manifestar-les d’una forma sana. La resta d’estils deshumanitzen, aquest comprèn les emocions i les gestiona d’una manera funcional. De fet, el llibre de Bach cita una frase de Freud que resumeix el que passa amb les emocions si no s’arriba a aquest estil emocional saludable: “Les emocions no expressades mai no moren, són enterrades vives i surten més tard de maneres pitjors”.
