Les assignatures de les emocions és una campanya que neix dels programes EduCaixa i CaixaProinfància i que té com a objectiu reconèixer la tasca tant del professorat com dels educadors i educadores socials en l’educació emocional dels més petits. Per ajudar-los, hem creat un Calendari de las Emocions que et pots descarregar aquí. Perquè a cada barri, a cada poble, hi ha referents educatius que s’esforcen sobretot a fer que els alumnes aprovin les assignatures de les emocions, en una societat cada vegada més centrada en la productivitat i l’èxit. Segur que us ve al cap algú que us va marcar en la infantesa, algú com Carlos Rodríguez, psicòleg bolcat en l’educació en el projecte Hogar Abierto de Màlaga, amb el suport de CaixaProinfància, programa que acompanya les famílies que estan en situació de vulnerabilitat en la gestió emocional dels petits; o Xavier López, director de l’escola Octavio Paz i facilitador del programa Lideratge per a l’aprenentatge d’EduCaixa. Perquè tan important és educar en el saber com en el ser. Un reportatge del projecte Mirades amb Ànima, de la Fundació “la Caixa”.
“Per arribar al contingut, és molt més ràpid fer-ho treballant les emocions”, afirma convençut en Xavier, que va arribar fa sis anys a l’escola Octavio Paz i va considerar que “el model d’educació s’havia de revisar” i va assumir “el repte d’adaptar-se a les necessitats de les famílies, infants i mestres”, ja que aquests últims “han d’estar motivats i tenir il·lusions per ser models”.
Com van fer tot això? “Obrint les escoles al barri”, buscant reunions constants amb les famílies dels alumnes. “Vivim, com diu Irina Bokova (exdirectora de la UNESCO), en un món sota pressió, i havíem de veure com l’escola podia dissenyar un projecte educatiu per a la vida, perquè els infants fossin emocionalment forts”. L’escola busca educar “alumnes crítics, resilients, perseverants, amb capacitat d’adaptació i que entenguin la diversitat de gènere”, reflexiona López.
Encara que la proposta sigui innovadora, una part de l’essència és tan senzilla com “escoltar què els passa als alumnes, què passa a casa seva” per assolir “un equilibri entre les habilitat socials i cognitives, que són habilitats en definitiva per a la vida”. De fet, en Xavier creu que haver anat a una escola rural, en un petit poble, on la relació era molt propera entre l’escola i les famílies, el va ajudar en la seva educació emocional.
Amb aquesta feina (i molt més, cuidant els detalls, com crear un espai amable amb mobles pensats per acollir) han aconseguit una escola “amb un índex de conflicte molt baix”. I posa un exemple d’empoderament: una nena que va entendre les seves limitacions per fer cas al que se li diu, i acceptant-se a si mateixa, es va proposar com a objectiu fer-ho almenys a partir de la segona vegada que se li diuen les coses”.
Amb aquest projecte va arribar la pandèmia i la resposta va ser “prioritzar el benestar de l’alumne. Llargues hores de conversa de tots els professors amb les famílies els van convertir en mestres de referència” i l’aportació del material necessari per portar a terme les classes de manera virtual i la dedicació van fer la resta.
Les converses amb les famílies també es van multiplicar a uns quants centenars de quilòmetres d’allà, als barris de Màlaga on treballa Hogar Abierto. Ho explica Carlos Rodríguez: “D’intervencions setmanals o quinzenals vaig passar a trucar i fer videoconferències amb les famílies dues, tres o quatre vegades per setmana. Els infants estaven apàtics, se’ls desajustaven els horaris”. I es van centrar a resoldre això, perquè “a la depressió i la tristesa, com més lloc i temps se’ls dona més l’omplen”. Així, van decidir ocupar-lo amb rutines i activitats i van escoltar les frustracions de molts infants i adolescents als quals els costava acceptar que havien de seguir les classes per ordinador.
La feina d’Hogar Abierto i d’en Carlos, en la mateixa línia que el d’en Xavier i la seva escola Octavio Paz, tenen com a pilars l’escolta activa, l’autoconeixement, l’empatia i la resiliència, paraules que fan servir tots dos i que defineixen perfectament un nou món en què les emocions es posen cada vegada més al centre per respondre a una societat que canvia a una velocitat vertiginosa i ens sotmet a una enorme pressió i incertesa.
Campanya ’Les assignatures de les emocions’ / Fundació “la Caixa”
En els seus anys d’intervenció, en Carlos s’ha vist fent de mediador en “discussions explosives” i treballant perquè “els infants reconeguin les emocions en ells mateixos i en els altres, que distingeixin la por, l’alegria, la ràbia” per després canalitzar com i quan les han d’expressar. “També cal treballar amb la família, perquè si un nen té rabietes i rebequeries constants i sense motius cal explicar-los que és una manera de cridar l’atenció i que no serveix reaccionar amb la mateixa agressivitat. És millor dir-li que no és el moment que s’enfadi, que tothom sent aquestes coses, els pares també, i treballar partint d’aquí”.
I el bullying per homofòbia, o fins i tot per la manera de vestir, és comú en els adolescents, amb els quals treballen especialment “l’empatia, la projecció d’emocions i l’assertivitat”. En Carlos destaca el cas d’una adolescent que a l’escola tots donaven per perduda i que tenia fortíssimes discussions amb la seva mare. “Ella va arribar al projecte amb problemes d’autoestima, no s’estimava i ho projectava en la seva mare. Van ser dos anys de treball continuat en què la família es va implicar moltíssim, fins i tot el seu pare va canviar d’estil de vida per estar més present. Ningú no esperava que aprovés la secundària i ara fa batxillerat”.
Aquesta petita victòria d’en Carlos i el seu equip no sortirà al currículum de la jove, però sí que quedarà en la seva memòria i en la de la seva família, i segurament ressonarà en els seus moments de respirar per prendre’s les frustracions de la vida adulta amb més calma. Haurà aprovat en emocions.
