David Vilalta (Sant Boi de Llobregat, 1959) és un enamorat del seu ofici: ensenyar. Amb gairebé cinquanta anys com a mestre a l’esquena, Vilalta ha recorregut diferents aules de Catalunya i ha vist créixer diverses generacions de catalans, ja que va començar a treballar l’Institut Ramon Albó de Mollet del Vallès l’any 1978, en plena Transició després de la dictadura franquista. Des de llavors ha navegat per l’ensenyament català, des de l’educació primària fins a la universitat. De fet, entre el 2005 i el 2017 ha treballat en la unitat de formació permanent de l’ICE de la UAB, participant en el disseny i la implementació d’accions com la creació de la Xarxa d’Escoles de Nova Creació, la Xarxa d’Escoles que Aprenen, el pla Innovar per Aprendre o Mirades de mestres. A banda, també ha estat coordinador programa Magnet: aliances per a l’èxit educatiu. Durant la seva llarga trajectòria professional també ha combinat la docència amb l’escriptura, publicant diversos articles sobre ensenyament. El darrer, Poesia d’ensenyar. Testimoni d’un mestre enamorat de l’ofici (Editorial Graó, 2024). En aquesta conversa amb El Món, Vilalta reflexiona sobre la professió que marcat la seva vida, l’estat de l’educació a Catalunya i els objectius que ha de complir la conselleria d’Educació, en mans d’Esther Niubó, per revertir la situació actual de l’escola catalana, pressionada pels mals resultats de les últimes proves internacionals.
A la portada del seu darrer llibre, Poesia d’ensenyar, hi destaca una frase que diu: “Que el present mai oblidi les petjades del passat”. Creu que, com a societat, les hem oblidat?
Sembla que ara mateix estiguem en un moment de reflux, perquè l’escola sempre és un reflex de la societat. Jo diria que, de les eufòries de la Transició, quan jo ja era mestre, considero que hi ha conceptes importants que han perdut pes, que s’han començat a interpretar d’una manera força diferent. En el meu llibre intento exemplificar-ho amb un concepte que ara crec que seria molt polèmic. Quan vaig començar a treballar amb una escola del CEPEPC [Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana], a Barcelona, no teníem un gimnàs, així que fèiem les classes d’educació física al pati, que era el terrat de l’escola. Com que no teníem gimnàs, tampoc teníem vestuaris… els nens i les nenes es canviaven de roba junts a l’aula, i no hi havia cap inconvenient. Sempre s’intentava que ningú se sentís incòmode, com és evident, però aquest exemple, per molt tonto que sigui, diu molt de les llibertats de l’educació.
Han canviat, doncs, les “llibertats” de l’escola.
Considero que pertanyo a una generació de mestres que, a part d’haver-nos d’espavilar per buscar recursos entre els contenidors de la ciutat [ironitza], volíem recuperar una tradició pedagògica que s’havia perdut molt durant els anys de franquisme. Una tradició que havia estat completament amenaçada, prohibida. Crec que érem mestres que sabíem, d’alguna manera, plantar cara a la Inspecció educativa. Ara bé, amb això no vull fer una crítica a la inspecció actual, però sí que recordo que, a la nostra escola, ens vam dedicar a defensar davant la inspecció com treballàvem i per què ho fèiem d’aquesta manera, independentment de les ordenances del moment. Volíem deixar molt clar en tot moment que no deixaríem de treballar de certa manera perquè ho dictés un paper.
Considera que el mestre ha perdut aquesta voluntat de defensar la seva forma d’educar per cenyir-se massa a les directrius de l’administració?
Bé, més ben dit crec que l’administració ha sabut fer-se més forta amb els anys. Crec que, en els darrers anys, l’administració educativa també ha evolucionat i ha fet moltes coses interessants, però el seu gran problema és que l’administració, en aquest país, es caracteritza pel seu vessant més controlador. Jo entenc que han de regular què es fa i què es deixa de fer a les escoles, però des d’aquesta perspectiva fins a exercir un control total que no deixa marge per a la creativitat… Jo soc partidari que l’administració marqui unes directrius, no unes imposicions. Això implica vetllar més per la formació contínua i inicial del professorat, i per seleccionar-lo millor.
És a dir, que el personal educatiu no se selecciona correctament.
Ja fa anys! El que està claríssim és que les oposicions no són un bon sistema de selecció, s’ha de canviar el sistema de selecció. Ja s’han fet petits intents en els darrers anys per canviar-lo. L’anterior Govern [el del president Pere Aragonès] va plantejar la creació per a l’escola d’un sistema similar al del període de residència dels metges, i crec que és un plantejament força interessant. Considero que la feina de mestre és una feina que requereix molt coneixement i una cultura àmplia, com un ofici d’artesania. Els artesans, històricament, traspassaven les competències a les noves generacions convivint amb elles, i a l’escola s’hauria d’aplicar un mecanisme molt similar. Que les noves generacions de mestres convisquin amb els mestres experimentats perquè puguin adquirir també els mètodes tradicionals, que sovint no s’ensenyen a les universitats ni a les oposicions.
Aquesta preservació dels mètodes tradicionals es contraposa, d’alguna manera, amb l’auge de les anomenades noves metodologies.
Estic molt en contra de la paraula ‘metodologia’. Sé que té el seu significat i se n’ha de parlar, però jo prefereixo parlar de mètodes, no metodologies. Tenir mètode és tenir un camí. Crec que un bon mètode respecte a l’aprenentatge, perquè el considero ben fonamentat des dels resultats i des de la filosofia del coneixement, és concebre la figura del mestre com una persona capaç d’entendre com pensa l’alumne, donar-li camins perquè, independentment de la matèria que estigui aprenent, pugui expressar les seves idees i el que creu sense cap mena de coerció, ja sigui a través de la parla com de l’escriptura o el dibuix. Que l’estudiant pugui treure de dins seu tot allò que té, cosa que ja requereix un gran esforç ara que s’ha posat tan de moda parlar de la cultura de l’esforç, i posar-ho en contrast amb els seus iguals. En aquest exercici, el mestre ha de ser capaç de generar aquest clima i, a banda, afegir-hi elements de l’exterior, des de recursos visuals fins a veus de persones expertes, per poder-ho contrastar i permetre’ls avançar.
Amb els darrers resultats de les proves internacionals sobre les matemàtiques, els quals mostren una tendència a la baixa que es remunta més enllà de les últimes PISA o TIMMS, s’ha parlat molt de la necessitat que els alumnes aprenguin les competències partint d’un context. Si als nens i nenes els poses, per una banda, una situació en què és necessari dur a terme algun càlcul i els deixés que ells mateixos busquin els camins per resoldre’l, t’adones que tots tenen maneres diverses per trobar una solució.
Potenciar el pensament crític dels alumnes.
Ara se l’anomena d’aquesta manera, però és un concepte molt més antic. Al pensament crític m’agrada entendre’l com aquells moments a l’aula en què els estudiants han d’exposar el que pensen i rebre el feedback dels seus companys, els seus iguals. És una manera de generar, des que vas aprenent, la predisposició a rebre crítiques i entomar-les correctament, sobretot si les comenten de forma assertiva. Això ja ho hem posat molt en pràctica en els darrers anys, i el gran problema que té, que és el que més costa de tractar per a l’administració i el professorat, és que requereix un temps a l’aula que va directament en contra de la quantitat de coneixements que es volen impartir al llarg del curs.
Precisament, l’acord assolit entre la conselleria d’Educació i l’OCDE -molt criticat pel sindicat majoritari del sector– aposta per simplificar el currículum, en relació amb la varietat de continguts que s’ofereixen al llarg del curs, i aprofundir més en els que s’imparteixen.
Exacte, és el plantejament del responsable d’educació de l’OCDE, Andreas Schleicher, quan diu que “teniu un currículum en què ensenyeu massa elements, però hi aneu poc a fons” i que, per tant, caldria un currículum més lleuger.
Com valora aquest darrer acord?
És cert que d’entrada em va sobtar molt que el Govern apostés per un acord amb aquest organisme, perquè és molt diferent la mirada del polític i la mirada del mestre, del professional. Em va sobtar l’acord, però encara cal llegir-ne la lletra petita [la qual la conselleria d’Educació encara no ha fet pública]. En un primer moment vaig pensar que no calia anar a buscar respostes fora, perquè a Catalunya hi ha molt coneixement pedagògic, des de fundacions fins a universitats. També m’ha sobtat aquest acord perquè, no ens hem d’enganyar, l’OCDE és una organització econòmica, i això em genera algunes ombres des del plantejament, perquè busca “millorar els resultats”, però no millorar el nivell de cultura dels estudiats. Dues qüestions que depenen l’una de l’altra, però que enfoquen la situació des de perspectives molt diferents. A més, tenint en compte que el problema sobre el qual es busquen solucions és molt antic, ja fa anys que està sobre la taula, i hi ha molta gent del sector, a les universitats mateix, que ha fet molta recerca en investigar com resoldre’l.
El mateix passa amb les matemàtiques, d’alguna manera…
En el cas de les matemàtiques, per exemple, un gran problema és que hi ha molts mestres de primària que consideren que no en saben i, per tant, les ensenyen de la mateixa manera que les van aprendre. Aquesta manera d’ensenyar també repercuteix en els alumnes, perquè quan no controles prou un tema, sense voler, ets més rígid, més dogmàtic. Avui en dia s’han posat en marxa nous mecanismes, però bàsicament se centren en el fet que les criatures aprenguin els algoritmes de càlcul, un aspecte que els matemàtics consideren que es desenvolupa massa aviat. És més important, des del meu punt de vista, que a classe se’ls ensenyi a raonar matemàticament. Fer matemàtiques és raonar, i el gran problema que tenim avui en dia és que, tant a la primària com a l’educació secundària obligatòria (ESO), és que a classe de mates no es raona.
Fa unes setmanes, a El Món parlàvem amb el matemàtic Claudi Alsina, que deia que una de les grans mancances en matemàtiques és la “falta d’interès” de l’alumnat envers aquesta matèria. Quin paper ha de tenir l’interès en l’ensenyament?
L’interès en l’educació és clau. Hi ha un pedagog francès que m’agrada molt que diu que l’obligació del mestre és despertar l’interès per aprendre. I jo hi estic molt d’acord. Amb els anys he après que l’interès per aprendre el despertes, en primer lloc, fent-li entendre a la persona que tens davant, independentment de la seva edat, que el que pensen i diuen és important per a totes les persones que estan allà en aquell moment [és a dir, a l’aula]. Que sigui rellevant no implica que sigui la veritat, sinó que és important perquè entrarà en el món de l’oïda de la classe i anirà evolucionant. Que el teu punt de vista pot servir per despertar raonaments dels altres alumnes. Les persones posem interès en les qüestions en funció del que signifiquen per a nosaltres. Llavors, si les matemàtiques ja s’entenen socialment com una qüestió complicada que s’ha d’estudiar perquè toca, ja agafen un rol menys interessant per a l’alumnat. És molt diferent explicar els nombres quadrats, per exemple, des de l’abstracció que des d’una perspectiva tangible, palpable. L’abstracció, que és el mètode que se sol implementar, és la pitjor manera per ensenyar matemàtiques. Educar i ensenyar són dues qüestions que s’han de fer des de l’interès.
En què es diferencia ensenyar d’educar?
Es pot ensenyar educant i es pot ensenyar sense educar. Bé, tampoc és ben bé així, perquè ensenyar sense educar també és, en certa manera, educar. Dit d’una altra manera, i tornant a posar les matemàtiques com a exemple, es pot ser un professor de mates que vingui a l’aula a ensenyar als seus alumnes, però també es pot ser un gran entès en aquesta matèria, un dels millors matemàtics del món, però que no sàpiga transmetre el coneixement als nens i nenes. Es pot ser una persona que controla molt de matemàtiques, però que no comprengui els processos cognitius i el moment vital en què es troben els estudiants.
No és només tenir el coneixement, sinó saber com transmetre’l.
Exacte, d’alguna manera sí. Però també cal entendre que el coneixement és un constructe social, no es tracta que jo te l’expliqui molt bé perquè el puguis aprendre, sinó que te’l facis teu. És molt important elaborar camins mentals perquè els alumnes interioritzin el que es parla a l’aula i, depenent de la tipologia del grup classe, de les famílies i el seu entorn en general es construirà un coneixement més afinat. En el coneixement no només hi intervé l’escola.
Quin paper han de tenir aquests agents externs a l’escola, com ara les famílies?
Durant amb la meva carrera professional he treballat en diversos llocs. Juntament amb Roser Argemí, jo vaig formar part de la planificació del programa Magnet [un programa del Departament d’Educació impulsat per la Fundació Jaume Bofill], que tenia l’objectiu d’intentar garantir una composició social més barrejada en les escoles on hi ha més immigració. Aquest programa, doncs, busca adaptar l’ensenyament als contextos per intentar millorar els resultats de l’alumnat, entre d’altres, perquè la matèria primera sempre és l’alumne, sigui quina sigui la seva situació. En aquest sentit, crec que les polítiques educatives d’aquest país, on encara gastem poc en educació tot i que diem que és una prioritat, han d’anar molt acompanyades de polítiques socials. I els mateixos resultats de PISA ho diuen.
Diu que Catalunya inverteix “poc” en educació, una idea que també comparteix bona part de la comunitat docent. Quines altres qüestions polítiques caldria modificar per capgirar la situació actual de l’escola catalana?
Crec que el principal problema és que, en educació, els polítics volen resultats immediatament, amb urgència. Una idea que és totalment contradictòria amb com funcionen els processos educatius. I, per altra banda, els processos lents, que requereixen una feina constant, com són els processos educatius, solen donar pocs números, poques estadístiques, que es puguin presentar i fer lluir en les discussions de Govern. Aquesta és la mentalitat que tenen els polítics, independentment del seu color, que cal canviar. A banda, també cal més inversió. A Catalunya hem gastat molts diners en formació de professorat, però encara són pocs… hauríem d’arribar al 6% del PIB. Seria fantàstic!
Per altra banda, en relació amb el darrer acord de l’OCDE, també considero que és molt important que hi hagi més transparència per poder llegir la lletra petita. Si es pensen que després de fer un diagnòstic de l’estat del sistema educatiu [el qual es durà a terme aquest 2025, tal com l’administració catalana va anunciar durant la signatura de l’acord], amb un any de congressos, conferències, fer-ho sortir per la televisió… fins i tot fer-ne alguna pel·lícula de mestres [riu] ho arreglaran, no arribaran enlloc. Perquè ja s’ha intentat, i no ha funcionat. Cal entendre que els canvis requereixen temps, cinc o sis anys com a mínim…
I educativament parlant?
Des que vaig començar a ensenyar l’educació ha canviat força cap a millor. S’ha aconseguit que es posi més atenció sobre l’alumne que abans. Ara bé, com sempre, quan comences a fer coses noves, se’n perden altres i cal repensar-les. Crec que una cosa que caldria tornar a enfocar és el repartiment de recursos. És a dir, en comparació a fa dècades, ara les escoles [majoritàriament] estan més ben dotades, però potser amb recursos que no necessita. Per exemple, posar un plató de ràdio en una escola que no la necessita pot ser malgastar, d’alguna manera, aquestes dotacions, ja que potser aquell centre, per les seves característiques, preferiria destinar aquests diners a crear una biblioteca escolar. Considero que caldria escoltar més les escoles, i que aquestes es fessin escoltar més també, i que hi hagi molta col·laboració amb les famílies.
Tornar a dignificar, d’alguna manera, la professió.
Hi ha hagut una època en què semblava que el coneixement ja no era el més important, cosa que a uns quants ens ha fet patir. És una situació que es produïa en algunes escoles, però aquest pensament s’ha estès fins al punt que hi ha gent que s’atreveix a dir que l’escola “ha dimitit d’ensenyar” [en referència a l’entrevista que aquest mateix diari va fer al docent i escriptor Damià Bardera]. L’escola, la seva funció, és ensenyar. Ara bé, ensenyar no vol dir mortificar… Hi havia un sociòleg que, durant el franquisme, va estudiar els mecanismes sociològics de l’escola, que eren seleccionar i classificar. Tu vals, tu no vals, tu vals, tu no vals. Això és una idea d’escola, però que amb els anys s’ha vist que és un model d’escola que no ens agrada. Sabem que, qualsevol persona, potencialment, pot ser de tot. La nostra responsabilitat com a escola és que aquesta persona pugui ser el màxim possible del qual aspira, tot i que sabem que hi ha certs factors socials, econòmics, que hi intervenen directament. Ara bé, que no sigui l’escola qui posa les traves.
